Tot desmitificant la parella (gai)

No podria jo col.leccionar segells o postals? No! Havia de col.leccionar homes tarats! Collons! És que no en queden de normals? No! Ingenu de mi. A més, sempre tinc que sentir allò de què els únics solters guapos i normals són gais... No, no, no. Que n'hi ha d'aquests també els falten déu minuts de cocció. Mare del Déu sant!
I no, no parlaré de la meva anterior relació de parella, que més que una tragèdia acabaria escrivint un conte de terror. Només em vull centrar en la meva relació actual que hi ha per a sucar-hi pa!
Que jo em pregunto, què nassos va fer sa santa mare amb ell? Se li va caure del bressol i perdé el sentit comú aquell pobre nadó? No m'ho explico... Clar que si es coneix a la meva sogra, tot encaixa "misteriosament". Mireu, cada vegada que anem a visitar-la, sempre el mateix examen:
"Oh, no t'havia vist, rei. Tu qui ets?"
No exagero, malhauradament, ella és així. Quan decideix fer veure que ja em reconeix, continua encertant-la amb mi:
"Oh, t'has engraixat, oi?"
En sentir aquesta frase és quan a mi em canvia la cara i començo a fer sorolls amb les dents. La majoria de cops només penso coses com: "Estarà molt penat el sogrecidi? Mira que potser em compensa!" La veritat és que passo de rebatre l'ofensa i li acabo dient allò de: "Jo també m'alegro de veure-la." I deixo la comèdia per a la meva parella. Que la mare és d'ell, què nassos!
La majoria de la gent es queixa que les seves parelles no l'entenen, no l'estimen, els són infidels... Bé, ho reconec, aquí en Lluís és un autèntic sant. Em porta en safata de plata, però és que aquest home és un perill a casa. No us aborriré, faré només cinc cèntims de les atrocitats domèstiques que n'és capaç de dur a terme...
Atrocitat 1:
-Xato, vigila la truita de patates mentre miro el final del partit de bàsket, sis plau...
-Com sè quan està feta? -Em respongué.
Aquell cop vaig callar, vaig pujar el volum del televisor i seguí preparant el sopar resignadament. Que la truita no tenia perquè acabar en mans d'un inaprensiu!
Atrocitat 2:
-Quan acabis treu la paella de la vitroceràmica i apaga-la. -Li vaig dir un cop que tenia una imperiosa necessitat de "fer un riu".
-Albert, Albert, corre! - I jo, (que sí, que sóc idiota) vaig còrrer. Havia vessat oli a la vitroceràmica i la cuina s'omplia de fum per tot arreu.
Atrocitat 3:
-Rei, em planxo els texans i anem a comprar la meva colònia, d'acord?
Nota: La colònia costa 78 euros, motiu principal del meu mal d'estòmac cada cop que decideix comprar-se un nou pot.
Quant penseu que trigà en planxar-se els tejans?
Dos minuts! Que no cal esperar a què la planxa es calenti. I l'aigua destil.lada? Uf, la gran desconeguda! O sia, en resum, pot anar mal planxat ara, això sí, fa una olor que enamora!
Atrocitat 4:
-No li donis menjar al gat cada cop que tu demana que l'estàs maleducant.
Ara el gat sembla enamorat d'ell i a mi m'ignora. Sabeu què diu quan li suggereixo que potser el "bitxo" està massa gras? "I ara! Està fort nomès, exagerat!"
Atrocitat 5:
-Campió meu... (li dic de vegades amb ironia), que dic jo... que et podries endur de tan en tan el reciclatge. Que sempre me l'haig de dur jo, vida.
Resposta: (Cal que imagineu en Lluís amb cara de no haver trencat un plat en sa vida).
-Perdona rei. Com sempre ho fas tu...
I vosaltres direu que exagero, que segur que és un bon home i fa moltes coses de les que no en parlo. Doncs parlem-ne!
Sabeu què passa quan aquest home decideix fer alguna cosa de profit? Que m'haig de sentir tot el sant dia la cantinel.la:
"Mira que avui he comprat el pa." "Mira que avui he escombrat tot el pis."
I així eternament. Jo he acabat pensant que és que espera alguna mena de compensació. I si compro llaminadures i li dóno una cada cop que fa alguna cosa a dretes? Quin embolic!
Necessito vacances, no de la feina, sinó d'ell!!!!

P.D.: Però sé que només em caldrà mitja hora... per a trobar-lo a faltar.