El terror visita l'armari. Primera part

Un relat de: JESUS

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

En Carles no està segur del que vol fer. Quan un sempre ha obeït les regles, les normes establertes, és molt difícil estar fóra d'elles. Però s'adona que el que tan somiava, l'amor correspòs, no l'ha aconseguit i ja té trenta anys. Suposa que viure en aquella casa tan aïllada no ajuda gaire, i menys a ell, un home gai ja no tan jove, cada cop més ferit en la seva pròpia solitud. Una solitud que té nom propi: Ernest. L'únic veritable amor de sa vida. Després d'aquella història restà només el buit i una quasi incomunicació en aquell casalot.
Però en Carles es veu avui més animat perquè l'Ernest tornarà amb ell. Torna a sentir la felicitat com acarona la seva pell, però també està preocupat. Ernest està lligat al soterrani de la casa, encara confia en què canvïi de parer i torni amb ell, però els dies van passant i no entra en raó. Llavors riu de sobte al recordar el motiu de la visita d'Ernest. El volia convidar a la seva propera boda... amb una noia! La notícia li trencà l'ànima, ell era i serà el seu amo, no deixarà que cometi aquest error.
S'alimenta de l'odi nascut d'una traició injustificada, per no voler enfrontar-se amb la realitat. Per uns moments dubte dels seus propis sentiments, potser es massa capriciós i només cerca satisfer tot allò que desitja. Està confós, però la imatge d'Ernest el sacseja novament. L'odi torna a amagar els possibles dubtes. Sap que li pot oferir una vida paral.lela a l'establerta on només hi haurà lloc per a ells dos. En Carles està massa nerviós. Decideix donar-se una dutxa freda, malgrat que comença a fer-se fosc encara fa massa calor.
La dutxa l'ha relaxat prou com per a quedar-se mig endormiscat al sofà. Sense adonar-se entra en una son profunda.
Un soterrani buit, diferent al de casa, ple d'humitat. Carles sent la fredor convertida en esgarrifança per tot el seu cos... inmòvil. L'angúnia creix quan es descobreix lligat de mans i cames a un dels murs. S'escolten passes. S'encén un llum i el ulls li comencen a plorar davant tanta claror sobtada. La por ho imprenga tot. Algú s'apropa... És ell mateix. Crida. En Carles és ara víctima alhora que assassí. El cercle perfecte.
De nou la foscor. Soroll al pis de dalt. Silenci sobtat, preàmbul incert... Novament la llum. I torna a trobar-se amb ell mateix... amb un ganivet a la mà. Sonriure indescriptible. L'assassí li trenca la camisa i recorre el pit amb la punta del ganivet. El boig mira la seva pròpia obra. L'acarona amb el ganivet novament. Somriu com un infant i escull un punt determinat del pit. Fa una mica de pressió. Crits. Més pressió. Sang. L'amo demostra tenir tanta força com sang freda.
La fulla del ganivet travessa l'estòmac. Un fred mai conegut neix al ventre de la víctima. Li pertany per sempre.
En Carles s'ha despertat xisclant com un boig, udolant. Finalment deixa de cridar en veure la nova realitat. Comença a riure, cada cop més fort. Dolor i plaer. S'adona que és justament la combinació que el fa viure. S'acarona lleugerament. Recorda el somni. S'imagina el ganivet sagnant i sent com el seu sexe es desperta de cop. Està molt excitat. S'imagina llepant com un gos salvatge la sang d'Ernest. Es descorda el pantaló. Agafa el seu membre amb violència. Es vol fer mal. Fa una pressió sobre els testicles fins que està apunt de cridar de dolor. És llavors quan una copiosa ejaculació el deixa absent per uns instants. Finalment es decideix, amb recança, a anar fins al lavabo.
La imatge que li torna el mirall no la reconeix per uns instants. Se sent gran, fatigat. "Et trobo a faltar" acaba dient a ningú. En Carles comença un plor silenciós, tranquil. Se sent culpable. No va saber convèncer l'Ernest de què realment s'estimaven. Però mai varen poder parlar sobre aquell tema. Ell sempre es va considerar gai però sentia que mai podria tenir la parella que tant volia. Es va sentir un inútil i el plor es va esdevenir sorollós.
Una altra dutxa freda li retorna la calma. Es posa el barnús i, ja a la cuina, es prepara un entrepà. Obre una llauna de cervesa i sopa, en silenci, al sofà. A l'exterior uns llampecs anuncien una tempesta d'estiu. S'abraça a si mateix. Se sent bé, tranquil, relaxat... però sense ningú a qui acaronar. El primer tro li recorda la solitud i la impotència, la ràbia torna, feridora, implacable. Intenta recordar temps millors, anys en què no hi fós present Ernest. Recorda llavors la seva infantesa i un nou tro el fa recordar el terror que vivia a casa.
El proper setembre farà cinc anys que el pare matà la mare. S'abraça al sofà tot plorant, intenta no pensar però els records tornen insistentment al seu cap. Vénen per a torturar-lo. Per a enfollir-lo encara més.
Va estar uns mesos absent de casa per una qüestió d'estudis. El pare sempre s'havia negat a què ell estudiés per la qual cosa allò va ser una autèntica fugida. El fracàs personal d'ell com a metge era més fort que el plaer de veure son fill prosperant en els estudis. A la mare li aterrava aquell home. Recorda que quan era petit li dirigia infinites mirades espantadisses. Li obligava a ficar-se en un armari durant hores quan son pare venia borratxo per les nits. Quan podia el buscava i li deia en un xiuxiueig que no es preocupès per res, i que seguís estudiant.
El pare matà la mare perquè era de la seva propietat. I del fill sempre en desconfià. No podia ser fill seu. Carles recorda com sa mare es defensava d'aquelles acusacions, li deia que l'estimava. Al principi això calmava el pare. Amb el temps l'alcohol imposà la seva dictadura i ella va rebre pallisses quasi a diari durant més de cinc anys.
El pare li deixà una carta escrita just abans de suicidar-se. Deixa de plorar de sobte, vol ser fort. S'aixeca del sofà i busca en un calaix aquella carta. Per alguna raó, necessita llegir-la justament ara. La tempesta l'obliga primer a tancar els finestrals i s'estremeix pel canvi de temperatura. Torna a seure. Obre el sobre amb mans tremoloses.
"Crec que la major justificació del per què he arribat a aquest extrem s'ha de buscar en aquest bastard d'en Carles. Ell és la resposta a tot aquest caos. Tota la meva vida a estat una mentida, una mentida duta a terme per mare i fill. Sé que qui diu ser el meu fill està preparant el meu assassinat. Però jo sóc més intel.ligent, més ràpid que tots dos junts.
Estimat fillet, he deixat que ta mare es desagnés. M'he divertit com mai ho havia fet. Justa venjança pel teu naixement. Mai hauries d'haver nascut. Li he tallat un dit per cada dia que passaves fóra de casa. Ha estat un ritual fantàstic. Sóc original, oi? La mala puta només m'ha deixat tallar fins a vint... Has tastat mai la carn humana? Ho hauries de fer, és més un tabú que altra cosa. No està gens malament, la carn de puta però és quelcom insípida.
Quan vaig acabar amb els dits vaig continuar amb les dents, arrencades d'una en una... Trigaves tant fillet! Però no me les podia menjar així que vaig tallar-li els mugrons, els colces. Fins i tot vaig fer un homenatge a Van Gogh, li vaig tallar una orella i la puta restà encara amb vida per a veure'm com menjava part d'ella. M'he masturbat sobre el seu cap infinitats de vegades. Com continuava amb vida finalment la vaig penetrar amb el meu puny. Volia que es dessagnés d'una maleïda vegada.
Estimat Carles, no pensis que podràs matar-me. Em probaràs també mort a mi. No tindràs aquest plaer, bastard. Ens retrobarem en els teus somnis..."
En Carles es toca el front suat, està marejat i sent una nàusea des de la boca de l'estòmac. Aconsegueix fer un glop de cervesa i evita així la basca. S'aixeca i camina cap a les finestres. Diu finalment al silenci: "Estimat pare, reconec que ets més intel.ligent que jo. Tú seràs el meu mestre. Seguiré les teves passes. Aconseguiré que al final et sentis orgullós del teu fill." I es recorda de sobte de l'habitant del soterrani. S'adona que només entre els braços d'Ernest trobava la pau. Però la ràbia pot ara molt més. Odia aquell home amb totes les seves forces. Aquell malparit s'avergonyia de sentir quelcom per altre home. Preferia sacrificar el seu instint i viure dins de les normes establertes per la societat. La seva major fita a la vida era poder-se acostumar a un cos de dóna i aquest pensament li fa pujar de nou una basca. "Maleït hipòcrita", pensa. Recorda que va defensar la seva postura tot dient que no volia acabar com molts homosexuals, cercant el cos anònim d'altres homes en alguna discoteca gai de la capital.
En Carles s'adona de l'error d'Ernest. Sap que tard o d'hora aquell ex-amant acabaria buscant companyia masculina. Que acabaria enganyant la dona i tot, de mica en mica, s'acabaria ensorrant al seu voltant. De res va servir que li confesés que aquella casa l'havia comprat per a tots dos. Que ell sí que creia en un futur en comú. Per això el va golpejar amb l'ampolla de vi. Si no era per a ell, no seria per a ningú. Allò li va provocar una hemorràgia però en Carles es va quedar inmòbil, sense reaccionar durant uns minuts. Absent, sentint un plaer estrany tot contemplant la sang que formava un bassal al terra del menjador. La tendressa el va envaïr. Estava boig per aquell incrèdul. A la farmaciola buscà el necessari per a guarir-lo. Un cop acabada la feina d'infermer el va agafar i, com si fos un cos inert, el va baixar fins al soterrani. El lligà de cames i peus contra el mur frontal. Semblava un àngel, empressonat. Aquell espai tancat i humit seria ara el seu niu d'amor. Es va convèncer de què era així mentre pujava escales amunt.
De nou al sofà. Què fer amb ell? Vol demostrar la seva válua com a fill. Mira de sobte el televisor apagat. Somriu. Corre escales avall novament. Se'l torna a mirar. És l'home més atractiu que ha vist mai. No sap quan de temps passa fins que s'adona està excitat. Acaricia el cos del seu amant. Un amant que sembla absent, en la seva insconciència. El comença a despullar amb ràbia. Vol ser el seu gos. Llepa els seus mogrons, els mossega amb delicadesa tot pensant en son pare, ensuma les aixelles, torna a l
lepar. Acaba donant-li un petó als llavis. Es descorda el pantaló i es comença a masturbar. Només uns segons, la excitació és màxima. Acaba ejaculant a la mà. Es relaxa i just quan cerca un mocador per a netejar-se li ve un nou pensament al cap. Somriu a aquell amant, li obre la boca i introduiex l'esperma dins. Com si fos un segell de propietat. Ara li pertany per mèrits propis.
De nit no pot dormir gaire. Quan acluca els ulls la imatge d'Ernest demant-li ajut se li apareix una vegada i una altra. Quan aconsegueix adormir-se és la imatge del pare, amb un somriure cruel, la que li ve a la ment. Finalment la claror d'un nou dia d'estiu destrueix la força dels malsons.
Carles no té pressa. Es fa un café a la cuina i passen minuts de les deu del matí quan es decideix a baixar cap al soterrani.
Els ulls d'Ernest estan clavats en aquell amo cruel i Carles sent un calfred inoportú recòrrer tot el seu cos. Es recorda a sí mateix que és ell qui mana i que per tant no té res a tèmer. Dóna un glop a la tassa de cafè. No té paraules. Ernest intenta llavors parlar.
L'assassí no dòna crèdit. Aquell fill de puta intenta convèncer-lo de què l'estima, que el deslligui i així parlaran. Se'l mira amb indiferència. Ara amb odi. El vol fer callar. Li llença el cafè calent a la cara. L'esclau xiscla de dolor. Es treu la samarreta i la trenca, prepara una mordassa per a aquell malparit. El farà callar d'una manera o un altra. Ara l'esclau ja no pot parlar. Unes llàgrimes es precipiten al terra. Carles se sent satisfet. Comença a entendre a son pare. Va tenir que patir molt durant molts anys.
De sobte s'adona que aquell cabronàs l'ha obligat a deixar tot el terra ple de cafè. La ràbia torna a apoderar-se d'ell. No sap què fer. Se sent paralitzat quan s'adona que encara porta la tassa, ara buida, a la mà. S'apropa al seu esclau. Li comença a donar cops amb aquella tassa que finalment acaba desfent-se en mil bocins sobre el seu cap. Ernest torna a estar insconcient. La ferida del dia anterior s'ha tornat a obrir. En Carles ha de tornar a fer-li d'infermer. S'ho pren amb calma, no vol còrrer per aquell cabronàs.
Aprofita la visita a la planta principal i agafa unes magdalenes de la cuina. L'haurà de guarir i després obligar-lo si cal a que mengi. L'assassí llibera la boca de la víctima que torna a ser conscient. Finalment gosa dir-li quasi en un murmuri: "Per què ho fas? No et creia capaç d'arribar fins a aquest punt, però encara ens podem entendre..."
A en Carles li vénen ganes de matar-lo ara mateix, amb les seves mans. Només aconsegueix contestar-li: "tu em pertanys ara a mi". La vícitima continúa llavors el seu discurs:
"No pots mantenir-me així eternament. No sóc un objecte o una bèstia a la que tractar a cops. "
L'amo sent llavors pena per aquell home indefens. Ha de cuidar d'ell, comença a donar-li bocins de magdalena. Li somriu amb tendresa. Li dóna d'esmorzar com si d'un invàlid es tractés. L'amo espera amb paciència a què mastegui per a tornar a apropar-li una nova porció a la boca. És en aquell instant que la víctima aprofita el moment per a clavar-li una mossegada a la mà. El dolor fa que l'assassí xiscli durant uns segons eterns.
Quan pot reaccionar, el torna a amordassar just després de clavar-li infinits cops a la cara i als genitals. Corre escales a dalt. L'odi creix fins a proporcions inversemblants. Acabarà amb aquell esclau, però serà lentament, més lentament del que va ser el martiri de sa mare.
Triga més d'una hora a calmar aquell dolor punyent. A poc a poc comença a pensar en la venjança a aquell atreviment. L'amo pràcticament no pot moure la mà envenada però el mal ara és més suportable. Baixa novament al soterrani i es planta davant l'esclau rebel:
"Saps Ernest, vaig a matar-te. Si ahir tenia algun dubte et ben asseguro que ara no n'hi ha cap. Tindràs prou temps per a fer-te a la idea. Això sí, serà una mort gradual però original, no ho dubtis. Tots els mariques tenim una part de genis, amor meu. " Li treu novament les mordasses, vol ensumar el terror en la seva veu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JESUS

JESUS

21 Relats

73 Comentaris

42429 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Jesús M. Saldón Andrades, Mataró 1973.
La majoria de relats en català estan publicats en aquest web. Aquests relats i d'altres inèdits han estat editats sota el nom de Relats en colors. Editorial Seleer.
Actualment es treballa en la maqueta de la primera novel.la en castellà: "¿La isla de la calma?", novel.la de terror presentada ja a Mallorca i que es pot descarregar a Amazon.es Ja es pot adquirir la novel.la en paper a les principals llibreries: FNAC, Casa del Libro, Amazon o al web de l'editorial Albores.
L'autor es centra en el món convuls d'avui per a fer una novel.la que desperta les nostres pors més profundes fent servir, exagerant només una mica, les notícies que en els darrers temps ens hi acompanyen. Por en sentit pur sense caure en el tòpic de la sang fàcil.
Actualment, novembre de 2013, està preparant per a publicar, la segona part de ¿La isla de la calma?, sota el nom de "Calma muerta".
Trobareu més informació i forma de contacte amb l'autor, al seu web personal:

Pàgina web personal : www.jesus-saldon.com