Maricons de merda!

Es va presentar com de costum a dos quarts tocats de vuit al Troubé. Era el típic bar musical gai on poder prendre una cervesa, xerrar amb els amics... i estar a l'aguait! Ell, en Mario, era un solter d'or i francament començava a estar-ne fart. Els seus amics l'envejaven, havia sortit amb la flor i nata de la comunitat gai parisenca i el creien tot un triomfador. Res més lluny. El seu darrer amant el va acabar deixant amb l'excusa que Mario era sempre el punt d'atenció allà on anaven. Maleïda gelosia. No sabè encaixar gaire bé el cop. Sempre havia estat fidel a totes les seves parelles malgrat aquella imatge de conqueridor incorregible, la qual cosa explicà la seva sorpresa davant una excusa tan absurda.
I com cada dijous varen començar a arribar els amics. La primera taula que ocupava tot sol va acabar convertint-se en una agrupació de tres amb onze cadires ocupades per amics directes i indirectes. En Mario anava ja prou "entonat" per a adonar-se de què no era capaç de recordar els noms de tots ells. Mirà en una altra direcció en un intent de refrescar la ment i per un moment es va decebre en contemplar el bar ple de gom a gom. Per allà era impossible passar... i ell es moria de ganes d'anar al lavabo. Comptà fins a déu (dos cops, ja què el primer cop es va descomptar) i es va decidir a travessar els metres de marejada humana que el separaven de l'ansiat bany.
Dos llargs minuts li va costar arribar a la fita i un cop alleugerat es va rentar les mans i se les va eixugar. Es mirà un instant al mirall i llavors es va fer el miracle. Darrera seu hi havia un noi moreno que li va semblar un ésser escapat de les fantasies més sensuals del paio més exigent: Alt, cabell curt, fibrat però sense exagerar, de poc més de trenta anys. I déu meu, pensà, amb el somriure més seductor que mai havia vist.
A en Mario només se'l va ocòrrer girar-se i presentar-se (l'alcohol va ser realment qui el va empaitar a aquella bogeria, acabaria pensant amb els dies). L'adonis es deia Arezki, era francès d'origen algerià i portava, oh sorpresa, mitja tarda reunint forces per a abordar-lo... A ell precisament! L'home més despistat a quilòmetres a la rodona. Mario va somriure incrèdul, mai s'acabava d'acostumar a aquella facilitat per a atraure altres nois. I la història continuà amb els passos típics i repetits d'altres cops... Que si vols prendre una copa, que si sols venir sol o amb amics, que si ets del barri... Tanta xerrameca quan en el fons tots dos es delien per donar-se un petó. Però el guapo magrebí es sentí acovardat per la bellesa llatina. Així que eren la típica parella de "txulassos", blanc de milers d'ulls envejosos que jugaven a "la primera vegada" amb por de ficar la pota i acabar espantant l'altre.
I passaren els dies... i les cites! En Arezki passava cada cop més nits a casa d'en Mario el qual va aprendre algunes frases en tamazit (la llengua bereber materna dels seus pares) i va correspondre amb algunes classes d'espanyol. Havia viatjat a la terra de Cervantes i era un enamorat de Sevilla i Barcelona. La idea d'un viatge pròxim a Saragossa, d'on era en Mario, començava a agafar força. Ja coneixia els seus amics i ocupava la cadira número dotze cada dijous al Troubé. Arezki cuinà alguns plats típcs del Magreb i Mario començà, mica en mica, a caure prendat d'aquell déu vingut de la terra del sol. Jugaven a ser nuvis. Cada tarda a quarts de sis venia a buscar en Mario a la sortida de l'Instituto Cervantes del carrer Quentin Bauchart, on treballava com a professor adjunt d'espanyol. El primer dimarts que el sorprengué amb flors va acabar plorant com un babau mentre la seva companya de l'institut se'ls mirava amb enveja mal dissimulada. Ja feia dos mesos que s'havien conegut! I després aquella nit... sopar sorpresa al costat del Sena. Mario aprofità l'anada d'Arezki al lavabo per a desar dos bitllets d'avió amb destinació Saragossa per a la setmana vinent. Volia fer-li buscar a la americana just abans d'acabar "une promenade" per la seva riba del riu. "On estava la trampa?", es preguntava en Mario. Tot era un conte de fades! I aquella pregunta retòrica, com si d'un malefici es tractés, obrí la capsa de Pandora quan Mario començà a preparar el terreny per a la sorpresa, tot just sortint del restaurant.
-No puc anar amb tu a Saragossa. -Es va atrevir a balbucejar Arezki després d'un llarg silenci. En Mario davant aquella sorpresa inesperada només va encertar a respondre:
-Com?
-Oh sento... Jo, la família... Tot és massa complicat Mario. No puc anar-me'n d'el bracet d'un altre home de vacances a un altre país. Tinc família, no sóc tan lliure com tu. -I en Mario no acabava de comprendre, quan proseguí:
-No puc formalitzar una relació seriosa amb tu. No t'adones que jo no t'he presentat a cap dels meus amics? No coneixes el meu germà ni a la meva cunyada amb els que visc. Mai t'has preguntat la raó?
-Jo... no et volia pressionar, pensava simplement que necessitaves més temps, això és tot. Però el viatge es pot ajornat i...
-No! -l'interrompé aixecant la veu. -Has de ser conscient home! Tu véns d'un país on el matrimoni homosexual és totalment legal, fins i tot podeu adoptar; jo en canvi sóc originari d'un país on fins i tot les dones encara són discriminades! Els homosexuals són vistos com una lacra d'occident.
-Voldràs dir, "som vistos"- el corretgí un Mario ofès.
-Oh, va rei, no ho facis més difícil encara. No puc fer les coses tan a la lleugera com tu!
-No estàs arreglant les coses maco. -Li digué amb to irònic- Viure la meva vida amb tota normalitat no és cap lleugeresa. No t'equivoquis amb mi.
-Ja saps què vull dir!
-No, no ho sé. Jo també podria tenir prejudicis vers els àrabs i t'he tractat sempre amb el respecte que mereixes, tan complicat és que facis tu el mateix i fer-t'he respectar pels teus?
-Sí, portaré la família al barri gai d'Argel i els hi dirè. "Us tinc que presentar algú." T'has begut l'enteniment, collons!
En Mario volia ser més home que ell, ho estava aconseguint amb els seus arguments però les llàgrimes el varen traïr i només encertà a dir:
-Torna'm el sobre que portes a la butxaca de l'americana.
Un Arezki sorprès davant aquella ordre es va començar a palpar la roba fins que va estreure un sobre allatgat. No tingué temps d'obrir-ho. Mario li treiè de les mans i el llençà riu avall. Aquell amant covard només va encertar a dir:
-Què... Què collons hi havia al sobre?
-Una bestiesa! -I començà a còrrer. S'havia de treure del cap aquella relació que no conduïa enlloc. I a casa, tot sol i sense fer cas de les trucades insistents al mòbil, va decidir posar punt i final a aquella història.
Passaren els dies i Mario evità en tot moment cap contacte amb aquell somni que s'esvaïa hora rera hora. Arezki insistia amb les seves trucades, el venia a buscar a la feina i ell sempre trobava una excusa per a plegar més tard de l'habitual. Per què sempre li passaven aquelles coses? Tothom el considerava un triomfador i la realitat el recordava constantment la seva mala sort. Però tot allò era totalment absurd, s'havia d'enfrontar, posar punt i final a aquella història que no conduia enlloc. Aquell dijous es va decidir a dir-li adéu. Un Arezki entusiasmat al sentir novament la seva veu, va accedir al moment per a quedar. Mario cregué que la tarda passava massa ràpida, la cita final es venia a sobre... A les vuit en punt estava al "Rendez-vous" demanant una cervesa. Un Arezki somrient, però també més prim, no trigà en aparèixer.
-Hola rei! -Li digué mentre intentà infructuosament donar un petó a la galta d'aquell amant ofès.
-Això no té futur i tu ho saps. -Va ser tota la resposta.
-Però per què no podem continuar com fins fa uns dies, no ens anava malament! Què necessites? -Li implorà.
Un Mario mig plorós i seriós no trigà en contestar:
-Algú que no senti vergonya d'anar amb mi. Algú que m'estimi i vulgui un futur al meu costat. N'estic fart de relacions que no condueixen enlloc!
-Jo... jo no estic preparat per això, però t'estimo...
-L'amor mai ha de fer mal i el teu m'has trencat l'ànima. Ho sento... Hem acabat. No tornis a trucar-me sis plau. Adéu. -I deixant la cervesa pràcticament intacta, deposità un bitllet de déu euros sobre la taula i sortí del bar... sense tenir clar on dirigir les seves passes.
Mario no tornà a tenir notícies d'Arezki. Els seus amics intentaren animar-lo, però el cert era que li costava oblidar a aquell darrer amor. L'enyorava i tingué que esborrar el seu número de la memòria del mòbil per tal d'evitar temptacions. Ell es mereixia més, no parava de repetir-se. I la solitud quasi l'arrossegà al pou d'una depressió, si no fos pel nou professor de llengua gallega contractat a la seva feina. Es deia Suso i el seu francès no era gaire bo. Mario i ell es varen fer amics potser per afinitat lingüística, potser per atracció... Era gai?
Era la masculinitat en persona, així que no es va atrevir a donar el primer pas fins que aquell regal celta no el convidà a una cervesa aquella nit...
Descobriren la passió mútua per la lingüística, el plaer mutu de viure a París i l'atracció pels parisencs de bon veure... Dues cerveses foren suficients per a decidir-se a fer una passejada pel barri gai de la ciutat. I Suso s'atreví a trencar el gel... prenent-li la mà! Un Mario sorprès es va deixar dur per aquell somni. Havia tingut que acceptar una feina a París per a acabar coneixent l'amor vingut des de la seva pròpia terra? Tant absort estava en els seus pensaments que no s'adonà que una colla de magrebins se'ls apropaven... Suso no li deixà anar la mà en cap moment i els comentaris no varen trigar a esclatar, com si d'una bomba es tractès...
-Maricons de merda!
Mario no va poder reaccionar. Suso se'ls va encarar i aquella gent arrencaren a còrrer sense parar de fer burla, escridassant-los. Els ulls d'en Mario s'enteliren per moments. Un dels que cridaven era en Arezki. Necessità dies per asumir el dolor, fins arribar a la conclussió que no era possible que cridés l'hom
ofòbia a la gola d'en Arezki. S'enganyà pensant que era la gelosia.
En Mario s'equivocava.
O no?