El terror visita l'armari. Segona part

Un relat de: JESUS

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

L’esclau sexual no triga a respondre:
-Estàs més boig del que em pensava. Ets un maleït psicòpata però tard o d’hora cometràs un error. Un error que sabré aprofitar!
L’amo no s’ha molestat en contestar la provocació, simplement ha començat a donar-li trossos de magdalena. Un esmorzar que ha acabat devorant. En Carles se l’ha mirat llavors amb llàstima. Aquest home està totalment sotmès als seus desitjos i ara li ha donat pena. Els ulls es comencen a humitejar. L’amo acarana el cabell de l’esclau. L’estima amb follia.
Però el fill de puta no està enamorat d’ell! I l’odi torna a fer-se fort, fins a dominar l’ànima d’en Carles. Fa força amb els punys. El mataria a cops ara mateix. Però no es vol deixar dominar per l’odi. Els embolcalls de les magdalenes són al terra i l’assassí s’agenolla per a recollir-los. Somriu novament tot dient:
-Amor meu, fas cara d’haver-te quedat amb gana... –I tot seguit li introdueix els quatre embolcalls a la boca. Amb un gest ràpid la tanca i torna a emmordassar-lo. “Si tens més gana ja saps què has de fer!” Li acaba dient tot pujant les escales.
Una imatge queda fitxada a la ment de l’amo: La de l’esclau pres, amb el rostre tot tacat per les restes de sang de les ferides. És com si s’hagués embrutat al caure en un bassal. Es decideix a netejar-lo. Als pocs minuts torna a ser al soterrani amb la víctima. Comença a guarir-lo amb molta cura, com si fos la figura d’un nen de porcellana xinesa. Les ferides ara cada cop més lluents són guarides amb iode i gases. La fisonomia de l’esclau canvia totalment i en Carles s’adona de què encara es sent incapaç d’oblidar els seus sentiments.
Vol posseir-lo, fer-lo seu. Li descorda el pantaló lentament, com si d’una cerimònia es tractés. L’excitació de l’amo és màxima quan s’apropa per a ensumar la roba interior de l’amant renegat. Li baixa els calçotets amb decisió, vol olorar el seu sexe. Gaudir del plaer de saber que està tan a prop d’assaborir el sexe de l’amant. Un sexe flàccid que l’omple de tendressa. El mossega lleument i se’l fica a la boca. Sap com excitar un home.
Aquell membre flàccid comença a expulsar l’orina acumulada a les darreres hores. L’esclau es pixa a la boca de l’amo, i aquest no triga a pujar al pis principal, tot evitant perbocar la basca que li ve sense remei.
L’estona que s’ha estat ajupit a la tassa del wàter li ha semblat eterna. Té els ulls plorosos per l'esforç però també per la ira que sent dins seu. Finalment es tranquilitza. Nomès pensa en una cosa: venjança. Amb pas decidit torna a baixar al soterrani, a la mà du un recipient que fa servir normalment per a posar la roba bruta. Es mira amb l’orgull ferit el presoner. Li deixa aprop el recipient mentre li diu:
-Aquí tens això, ja saps per a què ho pots fer servir. Si no tens ganes, sempre pots pensar en la meva sucosa boca... Ah! Desprès de la teva entremaliadura he pensat que et mereixes unes quantes hores en dejú. Ja veurem quan torno a canviar de parer. Descansa... –Li acaba dient tot prenent amb força, per un moment, els genitals del presoner. –És una llàstima! – I torna a pujar al pis principal.
L’amo es prepara alguna cosa per menjar. Ni tan sols para taula. No paga la pena. Està sol. El record d’aquesta solitud fa que pràcticament deixi el dinar intacte. Són quarts de tres de la tarda quan torna a sentir trons en la llunyaria. Obre els finestrals del menjador. S’estira al sofà. Sent a la pell com baixa la temperatura. Això el relaxa. El soroll de la pluja l’endormisca, poc a poc sembla que torni la nit. El vent mou les cortines de forma violenta, com si algú les mogués. La foscor es fa cada cop més densa. El xàfec està sobre la casa. L’amo està absent, nota el fred oblidat a la pell, la humitat als ossos. Algunes gotes de pluja entren pels finestrals per morir al terra del menjador. El bassal triga nomès uns minuts en formar-se. L’amo observa, sembla hipnotitzat. No se sent amb forces per a aixecar-se a tancar les finestres. La imatge de les cortines mogudes pel vent es graven a la ment de l’assassí just abans de caure en una profunda son...
La foscor ho envolta tot. L’amo mira inmòbil cap als finestrals. Un nou llampec...
Darrera les cortines es desdibuixa una ombra. I de sobte el moviment, ràpid, instantani. Aquella ombra s’ha apropat amb el braç enlarie. L’amo se sent pres, esclau de la por. Suor. No pot veure la cara del seu agressor. De sobte el puny s’endinsa al seu estòmac. La nova víctima xiscla presa del terror. Cau al terra.
Són dos quarts de vuit del vespre quan Carles aconsegueix calmar-se. El malson encara és molt present, com si realment l’hagués viscut. Ja no hi ha trons ni llampecs. Neteja el terra del menjador i tanca els finestrals. Acarona les cortines i una esgarrifança li recorda que en el fons és un cobard. Son pare tenia raó. Intenta evitar les ganes de plorar encenent el televisor. Quan torna a mirar l’hora s’adona que passen de les deu del vespre i no mira cap canal en concret. Aborrit decideix ficar-se al llit.
Una estranya ansietat l’acompanya durant la nit. El soroll del vent fa que es desperti diverses vegades. S’acaba aixecant a les deu del matí amb la sensació de no haver dormit gens. Després d’una dutxa, es fica a la cuina per a preparar els esmorzars. Quasi vint-i-quatre hores en dejú són més que suficients. En pocs minuts torna a estar en companyia del seu esclau. Un esclau de mirada cansada que fa estremir per uns instants l’amo enamorat. Deixa la safata al terra i comença a deslligar-lo.
-No vull que pensis que això m’agrada. He hagut d’arribar a aquest extrem per demostrar-te fins on arriba el meu amor. Tot pot canviar si tu ho vols... – Acaba dient just en treure-li les mordasses.
-Estàs completament boig! Mai estaré amb tu. Nomès ets un criminal i aviat s’adonaran de la meva desaparició i em buscaran, malparit...
L’amo no respon, somriu i agafa un dels dolços, li treu l’embolcall i el punxa amb una forquilla. Li apropa a la boca tot dient:
-És una questió de prevenció amic meu. Encara em fa mal la ferida que em vas fer.
L’esclau no contesta. Està mort de gana. Pràcticament ni mastega, engolaeix. Beu dos gots d’aigua i demana per un tercer. La set persisteix. L’amo es nega. El torna a emmordassar, amb parsimònia, quasi amb elegància. No té pressa i la ira li ha donat uns minuts de treva. Finalment acaba i torna a pujar al pis de dalt on la claror del nou dia el retorna a la seva solitud. Jeu al llit per uns minuts, abraçat al coixí, en un plor silenciós, constant, necessari.
Les llàgrimes li recorden l’odi, el culpable de tot el seu mal. Comença a tremolar, l’ira a tornat. Ha de donar una lliçó a aquell fill de puta. Cada cop ho té més clar. Qui mana és ell. L’ànsia de venjança li ha recordat que té un esclau sense afaitar des de fa dies. Cerca una maquineta al lavabo. Amb les idees molt clares baixa novament al soterrani.
Abans de començar, enretira només part de les mordasses, per tal de poder actuar en la major part de la barba sense haver de sentir la veu de l’esclau. Comença a afaitar-lo suaument malgrat que es fan alguns petits talls. No fa servir aigua ni escuma. L’amo es vol concentrar en fer bé la seva feina, no parla. Tanca els ulls com si volés recordar la cara d’aquell amant negat. Es concentra en la maquineta que manté a la mà dreta... i continúa afaitant. Els crits, malgrat les mordasses, no triguen a fer-se sentir. L’esclau intenta xisclar perquè li està destrossant la cara. És només un dels terminis a pagar d’un deute inmens amb ell. Hi hauran molts més. L’amo, quan aconsegueix sortir del seu propi èxtasi, obre els ulls. Contempla amb un somriure la seva obra.
Gairebé no pot reconèixer aquella cara. Diverses ferides en carn viva solquen tot aquell rostre i comencen a crear un petit bassal al terra, que creix de forma contínua. Part del seu cabell també ha quedat destrossat. Carles es deté absent durant uns segons. L’esclau té els ulls desorbitats. No para de gemegar. Les quantioses llàgrimes es barrejen amb la sang. L’amo riu, de sobte, estrepitosament, feliç. Marxa escales amunt, “l’alcohol li vindrà bé a aquell aprenent de mariconàs“ pensa, malgrat que li farà sentir un dolor encara pitjor que les ferides d’aquell afaitat.
Minuts després torna al soterrani per a guarir-lo. L’Ernest comença a xisclar, –crits mig ofegats ja que mantè restes de mordassa molt fixes que l’impedeixen obrir del tot la boca- el contacte amb l’alcohol fa que torni a plorar, resignat. I llavors, l’assassí es transforma en l’amo, i l’amo deixa pas a en Carles, l’amant. La tendressa neix amb més força que mai.
S’adona ara, realment, de la magnitud d’aquella destrossa. La víctima pràcticament no es pot ni reconèixer. Ell, que és l’autor, acaba vessant llàgrimes noves. Deixa de fer servir l’alcohol, no podria sofrir un minut més aquells gemecs. L’amo acaba tornant cap al pis principal. Es voldria matar ara mateix.
Al lavabo intenta tranquilitzar-se. Es renta la cara diverses vegades abans de tancar l’aixeta. Torna la calma, la momentània calma. S’asseca amb la tovallola. A través del mirall creu veure la imatge... del pare. Es queda paralitzat. El mira amb terror i la imatge se’l mira amb fàstic. L’amo covard aconsegueix reunir la força per tombar-se, tot vencent el terror. Torna a plorar en adonar-se que ha estat una mala jugada de la seva imaginació.
L’assasí passa la resta de la tard
a estirat al sofà. La calor és insoportable i es sent totalment esgotat per avui. El rellotge del menjador li acaba recordant que ha de preparar un àpat per a dos. És important que l’Ernest mengi alguna cosa aquest vespre. Toquen quarts de déu quan torna a ser davant del presoner.
Mengen del mateix plat, en total silenci. Per un moment Carles creu veure una mirada confiada al rostre del mutilat famolenc. Li entren unes ganes boges de deslligar-lo i dur-lo cap al menjador. Voldria sopar com qualsevol parella d’enamorats. Continúa oferint la forquilla plena a aquell amant tot absent, fins que li acaba dient:
-També t’he portat aigua fresca, has d’estar mort de set rei. –I li acosta un got ple que s’empassa en segons. Li torna a omplir, ara és molt important que s’adoni de com estaria de mimat si estigués amb ell. Deixa el got d’aigua buit i continua amb el menjar.
Llavors, de sobte, tornen els pensaments foscos, les inseguretats, a bombardejar la ment del boig. I l’odi neix novament, cada vegada el sent amb major força. Per això la darrera vegada que introdueix el menjar a la boca de l’esclau ho fa amb força, volent fer mal.
Li ha clavat les dents de la forquilla al cel de la boca. L’Ernest ha començat a xisclar, pres del terror i la sang, quantiosa, a començat a vessar. L’Ernest plora, sorollosament, com ho faria un nadó al tenir gana i en Carles no ho pot soportar. Està paralitzat. L’amor de sa vida té una ferida brutal a la boca i això el supera. Tanca el ulls amb força. Plora també ell. Està molt cansat. No vol fer-li mal. L’emmordassa com pot, les mans li tremolen massa.
“Ho sento”, crida mentre corre escales amunt.
Una dutxa freda li fa oblidar els darrers successos. Al capvespre, es decideix a donar un tomb pel jardí. No vol pensar, encara que sigui només per unes hores, en Ernest.
Absurd desig. Aquell jardí descuidat li acaba donant la clau, la resposta a què ha de fer finalment amb el cadàver del seu presoner. Serà l’abonament per a un futur arbre. Així estarà al seu costat per sempre més, com ell sempre ha desitjat.
Aquell home el pertany, ningú li traurà. Llavors s’adona que sent una curiositat morbosa per Cristina, aquella promesa que ja no tornarà a veure al seu presoner. L’amo se la imagina gemejant, desfeta. Li encantaria poder parlar amb ella, sentir la por, l’horror a la seva veu. Això el tornaria boig. Entra a la casa de nou. S’adona, sorprès, que està ben empalmat. Somriu quan entra al seu dormitori. Jeu al llit i es descorda els pantalons. Es masturba violentament imaginant la imatge de pànic d’aquella desconeguda usurpadora.
Ha estat el primer cop en sa vida que una fantasia amb una dona el fa arribar al clímax.
Camí del lavabo per a netejar-se s’adona de les enormes coincidències entre el seu pare i ell:
Tots dos arribaven a l’orgasme més plaent només si són estimulats pel terror provocat a les seves parelles. Es mirà al mirall complagut en adonar-se d’aquesta revelació. Com si estigués en companyia del pare absent sentencia:
“Veus pare com sóc digne de ser fill teu.”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JESUS

JESUS

21 Relats

73 Comentaris

42429 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Jesús M. Saldón Andrades, Mataró 1973.
La majoria de relats en català estan publicats en aquest web. Aquests relats i d'altres inèdits han estat editats sota el nom de Relats en colors. Editorial Seleer.
Actualment es treballa en la maqueta de la primera novel.la en castellà: "¿La isla de la calma?", novel.la de terror presentada ja a Mallorca i que es pot descarregar a Amazon.es Ja es pot adquirir la novel.la en paper a les principals llibreries: FNAC, Casa del Libro, Amazon o al web de l'editorial Albores.
L'autor es centra en el món convuls d'avui per a fer una novel.la que desperta les nostres pors més profundes fent servir, exagerant només una mica, les notícies que en els darrers temps ens hi acompanyen. Por en sentit pur sense caure en el tòpic de la sang fàcil.
Actualment, novembre de 2013, està preparant per a publicar, la segona part de ¿La isla de la calma?, sota el nom de "Calma muerta".
Trobareu més informació i forma de contacte amb l'autor, al seu web personal:

Pàgina web personal : www.jesus-saldon.com