El terror visita l'armari. Tercera part

Un relat de: JESUS

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

L'assassí es neteja al lavabo. Pensar en el pare l'ha acabat posant de mal humor. L'odia i voldria treure'l del seu cervell. De cop i volta recorda el seu quadre preferit: "El crit" de Munch, i imita la imatge d'aquella famosa pintura. Pressiona el seu cap amb les mans, voldria xisclar però se sent sense forces. Voldria treure's el cervell per a no pensar més. Per tal que aquell fill de puta del pare sortís de sa vida de manera definitiva. L'amo vol ser autòmata, vol ser un robot. S'adona de què només és un malson. Algunes llàgrimes neixen als seus ulls. Marxa al menjador. Assegut al sofà s'abraça a si mateix i llavors plora sorollosament, com un nadó que perd la mare. S'abraça més fort mentre es gronxa: El boig.
L'assassí es desperta de sobte pel soroll del rellotge en marcar les quatre de la matinada. Sent fred. S'ha quedat ben adormit al sofà. S'aixeca confós i descobreix amb sorpresa l'erecció dins els seus pantalons. Somriu mentre es dirigeix cap al soterrani. Vol sexe.
L'esclau se'l mira amb terror, un cop els ulls s'acostumen a la il.luminació potent dels fluorescents. La sang seca per tot el cos li dóna un aspecte fastigós però això engresca encara més l'amo. Es descorda el pantaló. Li vol ensenyar tot el que es perd. S'apropa sense deixar de mirar a la víctima presonera. Apropa la punta de la polla als melucs del desgraciat. El contacte amb aquella sang ja sense vida el fa tornar boig. La sang i l'esperma són segurament els fluids vitals més importants. Es comença a masturbar, frenèticament, somriu fent una ganyota a l'Ernest, li ensenya les dents, li costa més de l'habitual. No fa tantes hores d'ençà que es va fer la darrera palla... pensant en aquella puta!
L'amo ejacula sobre el pit de la víctima. Sospira feliç. Recupera part de l'esperma amb la seva mà per a passar-lo per la cara de l'amant frustrat. Èxtasi absolut. L'esclau perboca i part del vòmit sobrepassa les mordasses. L'amo riu, divertit, tot mirant-se'l:
-Creus que la bilis tindrà calories? Descansa reiet... -Acaba dient en un to irònic mentre puja novament les escales cap al pis principal. La resta de la nit vol dormir al seu llit.
La son no arriba, se sent massa excitat pels darrers esdeveniments. La foscor absoluta i el silenci ho captiven tot. L'assassí recupera la seva humanitat i sent la mossegada feridora de la solitud. Acaba llevant-se, no vol pensar, no vol acabar plorant novament.
Assegut al sofa, mira de fullejar algunes revistes. Intenta entretenir-se d'alguna manera fins al nou dia. Toquen quarts de sis de la matinada. Aviat els primers rajos solars li faran oblidar tant de buit. Mentrestant no aconsegueix anar més enllà dels titulars. Frases curtes, atraients, que el conviden a llegir el text. Però en Carles ja està pensant en una altra cosa. Torna a sentir-se rabiós, calent, torna l'assassí.
Entra a la cuina i cerca al calaix dels coberts. Agafa les tissores. Té en ment una nova idea. Arreplega totes les revistes i comença a retallar els grans titulars, i d'aquests cadascuna de les lletres. El sol de les set de matí el desperta, sorprès, envoltat de lletres multicolors per tot arreu. Somriu complagut. Avui crearà una obra mestra a partir d'aquell amant presoner. Un plaer desconegut, fred, elèctric, recorre el seu cos camí del bany, a punt d'una bona dutxa freda. Una cançó a la ràdio el retorna a la seva tristor, al dolor infinit i punyent. Tanca amb força els ulls, com si d'alguna manera així pogués evitar plorar. Intent inútil. Obre els ulls. Ja no cal fingir més. Sap que només és una cancó i ell un maleït ésser humà abandonat a la seva sort. És un moribund, és la calumnia. Ha estat un monstre, serà el botxí. Serà la mort, la foscor... serà ell. El buit, la solitud.
El plor es torna llavors insuportable, massa feridor. I aconsegueix deixar de vessar llàgrimes pensant que també por ser un geni, un artista, un mag. Tots els bojos tenen quelcom d'artistes, tots els artistes són bojos. La inspiració l'empeny. Surt ràpid de la dutxa i s'asseca a mitjes. Es corda el barnús i marxa cap al menjador. Més de cent lletres retallades esperen el nou geni. Busca adhesiu a un dels calaixos del menjador i baixa de nou al soterrani, tot somrient.
Ernest té un aspecte deplorable. La sang assecada ja quasi deixa veure la pell que un dia fou suau i neta. L'esclau sexual és més víctima que mai. I l'amo no ho pot evitar. Lluny de sentir tristesa, o pena, aquella imatge, aquell home derrotat, l'excita fins a punts increibles. Es torna a acaronar l'entrecuix. Deslliga el barnús i treu el seu sexe. S'apropa a l'esclau el qual el mira ja amb indiferència i resignació. L'amo se sent gos i llepa, llepa les ferides de l'esclau mentre es masturba amb violència. Una ganyota just abans de l'ejaculació i l'amo torna a ser concient dels seus actes. I riu... com un boig... que jugarà ara a ser artista.
En Carles obre la barra adhesiva i comença a passar-la per tota la pell de la víctima. No importa la part del cos escollida. És un collage vivent, és el seu collage.
L'assassí es diverteix, està entusiasmat. De vegades dubte, on col.locar una "A" tan enorme? Sobre el front, el millor lloc. "A" de anormal. I continua combinant colors, lletres i tamanys.
Quan finalitza s'enretira uns metres per a contemplar aquella nova obra mestra. La seva primera obra. Li vénen ganes d'anar a buscar la càmera fotogràfica. Tot un alfabet repetit i repartit per tot el cos. En Carles delira de plaer absolut. Ara entén els genis. Ja no hi ha ferides, totes ocultes pel collage. Lletres que amagen aquella vergonya d'home per a no existir davant els ulls de l'artista. Lletres que esborren la pell de l'engany, de l'egoisme més sublim. Sobre l'abdomen unes lletres componen una frase: "Tu sempre seràs meu."
Al migdia l'amo torna a baixar per a donar el dinar a aquella obra d'art vivent. Quan l'allibera de les mordasses la víctima li clava els ulls sense parlar. Sense forces a la mirada. Esgotat, vençut... es deixa alimentar com un autòmata. Ni tan sols un simple comentari sobre l'obra del geni, ni una burla, no se'l veu ni tan sols contrariat. Simplement menja, quasi sense interès. I això acaba molestant l'assassí. Pensa que potser l'ha mitificat massa a aquell bastard. Intenta acabar ràpid amb l'àpat. Està incòmode. Li dóna per beure i torna a cordar, amb força i ràbia, les mordasses. S'acomiada amb una frase freda, ferida:
"Demà a primera hora et netejaré, estàs que dones fàstig. Descansa collage."
La tarda ha estat eterna per a l'assassí. Durant hores ha plorat en silenci, abraçat a si mateix, assegut al sofà. Morint-se per una mica d'afecte. En Carles plora, l'amo està absent, com si mai hagués existit, com un amo cobart. Carles necessita prendre un parell de calmants abans d'anar a dormir. La son arriba de matinada i no li aportarà el descans que tant necessita.
Fa molt de fred al cementiri. No sap quina hora del dia és, però el cel està ennuvolat. El fred augmenta amb l'arribada d'un vent gelat i en Carles intenta fugir cercant refugi en algun dels carrers estrets d'aquell indret. S'adona de la poca roba que du posada. Un pantaló curt i una samarreta de màniga curta. El seu cos tremola, el fred és cada cop més intens.
S'atura de sobte, sent la por recòrrer tot el seu cos. Està totalment sol, envoltat pels morts. No entén que fa allà aturat i llavors es gira i tot acaba tenint sentit. Davant seu la làpida de son pare, del seu mestre. El fill intenta llavors còrrer però s'adona que està paralitzat pel terror. El pare és qui l'ha conduit fins allà i no podrà desobeir-lo. Llavors intenta cridar, xisclar per a alliberar-se del terror, però no pot, com si estigués mut... Es desespera, es torna boig, sent com si li manqués l'aire i llavors s'adona amb horror que du una destral a la mà. És ben segur que fa un instant no la tenia. En Carles no entén res, impotent, boig de terror. Finalment aconsegueix xisclar, el cervell el bombardeja amb imatges, records del seu pare, cabrejat, colpejant-lo, fent-li mal. És aleshores que agafa la destral amb força amb les dues mans i comença a destrossar la làpida d'aquell malparit.
No pot controlar els seus actes, tot és inútil. Aquella làpida acaba cedint i descobreix el taüt negre dins l'estret forat. S'adona que no és amo dels seus actes, treu el taüt com si no pesés gens. De sobte mira al seu voltant. Ningú. Està completament sol. Torna a agafar la destral amb força i comença a destrossar el taüt amb totes les seves forces. Carles se sent près del terror més absolut, s'adona que de continuar així acabarà tornant a veure el rostre, ara descompòs, del seu pare. No el vol veure però alhora no pot parar. Sent el seu cor bategar amb força, morint-se de ganes per sortir del seu propi cos. Està a punt del colapse nerviós però continua donant cops amb la destral. Ni tan sols sent el cansanci. Nomès fred, cada cop més punyent, feridor. El violent exercici no el fa entrar en calor. Llavors apareix davant seu el cos putrefacte, inert, del pare.
Hauria de ser només un esquelet i allò sembla un ésser momificat. Un ésser que encara conserva un rostre malèvol, cruel. Intenta xisclar novament... però torna a ser imposible. Llavors intenta fugir però les cames ni li responen. Només pot plorar i ho fa, com si mai ho hagués fet. Mira aquell rostre terrorific i llavors comença a recordar milers de moments dramàtics viscuts anteriorment. Baralles, pallisses, crits, insults...
De sobte el pare obre els ulls i mira, plaent, el fill aterrat. Comença a somriure i el terror del fill li acaba provocant una riallada cruel. Carles més que cridar, udola, no suporta més la por.
Se sent a punt de morir víctima del pànic. Llavors treu les darreres forces per tornar a aixecar la destral. Un cop sec al cap del pare. Tot sembla aturar-se sobtadament. Silenci complert. En Carles comença a sentir un dolor punyent per tot el seu cos, i una suor abundosa recòrrer tot el front.
Es desperta sorprès i suat al terra del dormitori. Un malson més. S'acabarà
tornant boig si continua somiant amb son pare. El despertador marca les vuit del matí. En Carles decideix a aixecar-se i començar el nou dia.
La dutxa freda l'ha retornat a la vida, un cafè calent a la cuina li recorda que fa massa temps que no té un contacte sexual plaent. Està fart de fer-se palles davant d'Ernest. S'acaba ràpid el cafè, ho té decidit. Minuts abans de les déu del matí surt de casa en busca de sexe. No vol pensar en el seu esclau. Hi haurà temps de sobre més tard.
Acaba intimant amb un desconegut entre els canyissars propers a la platja. No es diuen res, només es toquen cercant el plaer propi, egoista, inmediat. Uns texans es tornen a cordar i com si aquell gest hagués servit d'acomiadament, en Carles es queda estorat, sempre sorprés, veient com s'allunya l'amant fugaç. Passen uns minuts i llavors torna a sentir la salvatge solitud fent-se amb tot el seu cos, amb la seva ànima. Per primer cop se n'adona del fred d'aquell matí. Està despullat encara sobre les herbes. Mira el cel. Des de l'interior de la comarca uns núvols negres apropen un xàfec que anuncia un dia atípic d'estiu. El vent, com avantguarda, ja convida els amants més mandrosos a tornar cap a casa. El xàfec s'anuncia amb una foscor grisa, absent de vida. La solitud d'en Carles s'alimenta d'aquella fingida nit. I comença novament a plorar, enyorant algú que a força de petons pogués desfer aquella buidor tossuda. Massa tard per a tot això. Ha de tornar cap a casa el més aviat possible.
Intenta anar cap al cotxe a pas ràpid, però el fred el torna insegur i li fa sentir la por parida d'aquella nit inesperada. Comença a ploure amb força i violencia. Carles cau al terra per culpa d'unes pedres. El cos vol llavors aixecar-se però el seu cervell li ordena mantenir-se quiet, allà ajagut, adherit a aquella terra de la que vol formar part. Finalment s'aixeca i mira de treure's les restes de sorra enganxats a la roba. Només una mostra de sorra del desert interminable de la seva agonia. De nou el plor i llàgrimes que es confonen amb les gotes de pluja. Sent un gran fred quan entra de nou al cotxe. No torna de seguida cap a casa. Necessita continuar plorant, per uns minuts, abans d'arrencar. A casa, realment, ningú no l'espera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JESUS

JESUS

21 Relats

73 Comentaris

42383 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
Jesús M. Saldón Andrades, Mataró 1973.
La majoria de relats en català estan publicats en aquest web. Aquests relats i d'altres inèdits han estat editats sota el nom de Relats en colors. Editorial Seleer.
Actualment es treballa en la maqueta de la primera novel.la en castellà: "¿La isla de la calma?", novel.la de terror presentada ja a Mallorca i que es pot descarregar a Amazon.es Ja es pot adquirir la novel.la en paper a les principals llibreries: FNAC, Casa del Libro, Amazon o al web de l'editorial Albores.
L'autor es centra en el món convuls d'avui per a fer una novel.la que desperta les nostres pors més profundes fent servir, exagerant només una mica, les notícies que en els darrers temps ens hi acompanyen. Por en sentit pur sense caure en el tòpic de la sang fàcil.
Actualment, novembre de 2013, està preparant per a publicar, la segona part de ¿La isla de la calma?, sota el nom de "Calma muerta".
Trobareu més informació i forma de contacte amb l'autor, al seu web personal:

Pàgina web personal : www.jesus-saldon.com