Embellidorament

Vivien sedentari-passius i a vegades sedentari-actius.

Si rebien economia externa (d'una tieta multicorsecada i carregada d'anells i joiells i comptes bancaris) aleshores esdevenien nòmada-actius o nòmada-passius, en funció de les vacances que es permetien i de com tinguessin els dits índex d'exhausts prement el piu de funció embellidora dels seus telèfons mòbils. A ella i a ell, a ell i a ella, mai se'ls havia de veure ni canosos ni amb els sota-ulls amb bosses ni bossetes ni, és clar, la més ínfima arruga als rostres que havien de quedar, indefectiblement, d'aire escultòrico-satinat-diví, arxilluminosos, emmarcabilíssims.

Però va arribar -i tot arri, arri arriba sense arriar cap ser innocent amb cap tracció, sinó arri, arri del temps- un dia en què l'embellidor va envellir. I si hagués estat persona, d'ofici embellidor, li hauria passat igual, igual, igualet que a l'embellidor màquina. S'haurien -s'havien- megadesgastat (persona i màquina) i, per tant, els calia amb urgència una revifada, una jovenivolada (a persona i màquina) i d'aquesta manera els embellidors (persona i màquina, màquina i persona) van personificar-se als somnis d'ella i d'ell, d'ell i d'ella, al món de Morfeu que també posseeix embellidor oníric, incaducable, previ pagament amb malsons d'alt standing que els restarien dos lustres de vida i què. Mòbil i treballador van amenaçar, en aquell estat dels dorments en estat de consciència interessant...van amenaçar la parella amb prendre'ls la salut visual i demanar a la malignitat universal que fes traspassar superaviat l'àvia ricatxa proveïdora dels estats nòmades i que els deixés sense deixar-los res i s'hi sumaria el càstig de la visió a fer punyetes, cap tarja vista i ni un petit plaer monetari ni que fos l'adquisició d'avellanes torrades ni que fossin forasteres (de més baixa estofa). Ella i ell, ell i ella, van gemegar i rondinar en somnis, van horrorosament visualitzar les seves imatges-estampes impol·lutes amb la faç angelical, hiperbòlicament querubínica...sense cap ni un filtre. Les dents d'ell (un grapat que li quedaven a la mandíbula superior) perdien la blancor nuclear, explotava la tragèdia. Ella s'observava infinitut de pèls a la barbeta, no tenia pinces per llevar-se'ls ni esteticiénne per pagar. Així que els pèls aquells de l'embellida-nòmado-sedentària-activa-passiva que depenien de la generositat de la parenta que adoraven amb rendició teatral s'allargaven i unien en nusos de caradurisme ferm, pujaven amunt, s'afegien i trenaven als del nas i de les orelles d'ell i, quina cosa!, anhelant olor de vainilla...o de canyella si calia abaratir, si més no. Pèls presumits, els pèls reunits.

Van despertar alhora. Ella i ell, ell i ella.

Van fer veloç via a visitar el fóssil procurador (més aviat semblava un cigró petrificat) del seu nomadisme, més actius que mai. I gens culpables d'haver condemnat embellidor persona i embellidor màquina a no res, en doble assassinat conxorxat a trenc d'alba, per fer-ho més...ehem, bonic.