Els somnis de la infància

Fou en la llibreria on acostumava a fer la promoció dels meus llibres, que ens vam retrobar.
—Fani!
Feia anys que ningú em deia així, la vaig reconèixer de seguida. Ens vam abraçar.
—Lídia, quant de temps sense veure'ns!
Acabava de tornar del Brasil on s'hi estava per defensar la selva amazònica. Ara volia que li signés la meva última novel·la.
—He començat a llegir-la, és molt diferent de totes les que has escrit fins ara.
—T'has adonat que gairebé és autobiogràfica?
—Completament. Per una banda, ho sento. Sé que l'estimaves molt. Però, me n'alegro que te n'hagis adonat.
—M'ho vas advertir i no et vaig creure...
La Lídia i jo érem amigues des de sempre, abans de començar l'escola. Els nostres jocs tenien molt a veure amb els somnis de quan seríem grans. Inventàvem aventures en les que fèiem de protagonistes. Anàvem pel món, enfrontant-nos als poderosos i salvant desvalguts.
En l'adolescència, continuàvem igual d'inseparables. Ens agradava la mateixa música, llegíem les mateixes novel·les i admiràvem els mateixos actors. Així que les dues ens vam enamorar de Paul Newman, però quan vam conèixer al Xavier, vam quedar totalment enlluernades per ell.
Al principi era una mena de competència, quedàvem amb ell per separat, i després ens ho explicàvem. Però un dia la Lídia em va sortir, amb què el Xavier no era tal com ens l'imaginàvem, que intentava malmetre entre nosaltres i que era un manipulador, això sí, molt subtil. Jo pensava que n'estava gelosa i que li feia ràbia que s'hagués enamorat de mi.
Ens vam distanciar. Al cap d'un temps, vaig saber que s'havia enrolat al vaixell de Greenpeace per salvar balenes. El Xavier m'havia convençut que les ONGs no servien per res, només per donar-se propaganda rapinyant donacions i els que treballaven, eren una mena de funcionaris.
La Lídia sí que havia posat en pràctica els somnis de la infància. És una heroïna. En canvi jo... Jo em vaig limitar a escriure aventures que no he sigut capaç de viure.


Pseudònim
Estefania Guerra