Els perduts

Era com un centaure amb cos de cotxe i cames de mecànic. El capó, retingut per una barra, no el podia queixalar i si en comptes d'un cotxe hagués estat un cocodril n'hauria fet una vinyeta de tebeo.
- Déu vós guardi!- vaig fer sense gaire convenciment, mes que res, per dir alguna cosa i no haver de ficar el cap jo també dins del capó i dirigir-m'hi cara a cara. D'altra banda, el cul d'una granota bruta no és cap garantia de qui hi pots trobar a dintre, i encara menys de quin humor estarà aquell que s'hi ha enfundat.
- Hummm...., collons!- va semblar que digués el motor.
Es va sentir un "dring" metàl·lic, va parpellejar una bombeta tancada en una gàbia com si fos un canari mut, i el cul es va moure sense gens ni mica de provocació. Déu, la mare de l'inventor del cotxe i part de la seva família i amics van ésser cridats a capítol.
- Ehem....- vaig escurar-me la gargamella que és el mes discret i menys compromès que es pot fer en aquests casos.
Es va encendre una lluïssor vermella enmig d'aquelles tripes mecàniques i un residu cendrós es va dipositar dins del cilindre nº1, orfe en aquells moments de la protecció del pistó. Una esfilagarsa juganera de fum va tombar per l'esquerra superant el sostre inclinat de planxa i es dissolgué com manifestació davant dels d'antiavalots. Les parts metàl·liques, capades momentàniament, van tossir amb tos de fumador.
Vaig mirar el rellotge: eren quarts de quatre i ja feia estona que hauria hagut de ser a la feina, no per res, per ser-hi, car ja se sap que això dels horaris és cosa sagrada, i normalment els encarregats hi tenen molta mania i te'n agafen si no ho veus com ells, però, es clar, la meva visió és especular, com en un mirall, i així ni ells es posen al lloc meu, ni jo al seu, sinó que ho veiem cara a cara i d'aquesta manera, per força ho hem de veure al revés tal com ens ensenyen les lleis de l'òptica.
- Avui perdré la tarda- m'anava dient a mi mateix i pensava al mateix temps què és això de perdre la tarda, com si fos un paraigua que ens deixem oblidat a qualsevol bar i al cap d'una estona hi tornem:
- He perdut el paraigua- que potser l'ha vist?
- Ei, tarda on ets?
De sota del capó en sortí una gorra que es recolzava sobre un cap. La visera era girada tapant el clatell que és on normalment toca el sol i enlluerna. A sobre del front - on abans s'hi col·locava la visera, - no hi havia cap barbacana. Els dispensadors, per fi, copien de la natura.
- Aquest motor ja no toca ni quarts ni hores, val mes portar-lo al desguàs: te la junta de la culata desfeta, les camises obertes i els balancins fotuts, les vàlvules no ajusten i el cigonyal s'ha de rectificar, això valdrà una pasta - va dir sense sofriment.
Ben mirat segurament tenia raó, i no és pas que entengués un borrall d'allò que m'acabava de dir, tampoc perquè li hagués atorgat el títol de "mecànic de confiança", simplement hi prestava la meva adhesió incondicional, com tantes d'altres que es solen prestar sense entendre-hi res de res. Les adhesions son com una enganxina, com una llufa, amb la diferència que un mateix fa el paper d'enganxina o de llufa. Tampoc hi vaig patir: una llufa no pateix..
El meu cap va tornar a la feina; a aquella que feia perquè em paguessin un sou. Hi era en esperit i encara, però no en veritat. Vaig pensar en tot allò que hauria hagut de fer aquella tarda "perduda" i que no faria.. A pesar de tot, demà tornarà a sortir el sol? L'activitat es reprendrà? Es perdran diners a causa de la meva absència?. Em despatxaran?. Em vaig alegrar i vaig glorificar l'Estat del Benestar que m'havia atorgat el do del lloc de treball que porta aparellat la benedicció del sou i com que el patró es just i bo, i les eleccions són aviat segurament em serà perdonat el pecat d'escaqueig.
Se que antigues supersticions que abans, no fa gaires anys, encara s'ensenyaven a l'escola atribuïen uns poders de repartidora semblants a un tal Déu que segons sembla era un dictador que ni tan sols havia passat per unes eleccions lliures i democràtiques, ja que era el cap del Partit Únic. Afortunadament son temps passats i ara d'això ja no se'n recorda ni Déu. Del que ens hem de recordar ja hi ha qui se'n encarrega..
"Oferta de pneumàtics: 3 x 4 pagui'n tres i s'emporti'n quatre" "Canvi d'oli i nivells amb comprovació de 12 punts vitals: Tant! "Joc de pastilles de frens: preu d'oferta" "Rentat i polit a la cera"
- Així què fem?- digué el mecànic dirigint-se a mi.
Vaig fer un gest imprecís, sense comprometre'm.
- Vol arreglar-lo o no?- tornà a insistir.
- Vostè deu tenir feina aquesta tarda....- vaig dir
Va mirar el rellotge. - Jo plego d'aquí tres hores i aquestes feines no es bo deixar-les a mig, de manera que ho deixarem per demà.
- No....si..... per mi...
Es va escampar el greix per les mans amb un drap greixós, com qui se les neteja, va encendre un altre cigarret i va abaixar el capó que es va tancar-se com una mossegada d'hipopòtam
- Tinc l'oficina al cafè d'aquí davant. Anem, i així n'acabarem de parlar- va proposar.
Va pujar a una furgoneta i m'obri la porta del costat.
- Vaig a provar aquest trasto amb el client- bramà girant-se cap al fons del taller.
Aprofitant l'avinentesa de la nostre recent amistat em vaig atrevir a demanar-li si no li faria res portar-me fins a la feina en un moment, ja que no era a mes d'unes quantes cantonades.
- Va bé - anirem pel cinturó fins al nus de Dalt i tornarem pel nus de Baix, així ho deixarem tot ben lligat.
Devia fer cara de sorpresa, perquè va afegir tot seguit.
- I no m'apretis ! -
Al arribar a la feina la gent anava plegant i marcaven la fitxa horària amb entusiasme. Entrar era espatllar-ho tot, de manera que m'hi vaig repensar i ni tan sols vaig posar els peus a terra. De fet el mecànic també estava impacient i mirava amb insistència el rellotge. Es veia que tenia pressa per arribar al seu taller.
El càlcul de la feina que es pot desenvolupar en una tarda va resultar matemàticament exacte. En punt arribaven al taller, just a temps de canviar-se i tancar els llums.
- Ara si que podem anar a fer una cerveseta, em va dir, ens l'hem ben merescuda.
Al davant de dues mitjanes, la llengua s'afluixa, la gola seca i polsosa agraeix el gust amarg i narcòtic que predisposa a les papil·les gustatives i al tracte digestiu a l'autocomplaença i els condueix, directament, a l'estat satisfet i pre-letàrgic del post-orgasme. Les bombolles gasoses, preses desprevingudes, fugen així que tasten els àcids estomacals i el cardias destapa l'olla, alliberant l'anhídrid carbònic que puja tal com lava pel con volcànic escapant-se pel cràter de la boca: Rrrrcc.
- Que em pots dir cap on cau el Pont del Treball?- vaig etzibar-li tot recuperant un pensament de quarts de quatre de la tarda.
- No hi caic, ni en tinc ni idea. No conec aquest barri. En confiança, jo no treballo en aquest taller, només hi he vingut a passar la tarda. De fet, no treballo enlloc, no tinc un lloc de treball, acabo d'arribar de l'antiga Iugoslàvia, no conec la ciutat. Ni tan sols parlo el teu idioma, sóc estranger.
Se'm va quedar mirant i esperant la meva reacció. M'ho vaig agafar amb calma:
- Doncs mira,- vaig dir-li- jo només havia entrat a preguntar quina hora era, el cotxe no es meu, la feina pot passar sense mi, el sou és pel banc, el temps es perd, la cervesa és amargant, i a tu no et conec de res.
Aquest va ser el principi de la nostra ferma amistat.