Els homes grisos

ELS HOMES GRISOS

Cada cop que a la ràdio diuen blanc o negre, caixa o faixa, tot o res o altres expressions per l’estil, penso en la meva ex i la seva forma tan taxativa d’entendre l’amor.
Ens vam conèixer de farra. Aquella nit vam xerrar pels descosits, però no vam anar més enllà d’acomiadar-nos fent-nos ullets.
L’endemà al matí van picar al timbre. Era ella. Als seus peus, una maleta. I allà mateix, al replà, em va dir que s’havia enamorat de mi, i per això, si no hi tenia res a dir, procediria a instal·lar-se i tot seguit faríem l’amor. Em vaig quedar de pasta de moniato. Quan vaig recuperar la parla, ella ja s’havia apropiat d’un armari. Així que vam fer l’amor. Després, vam repartir-nos les tasques domèstiques.
Mentre vam viure junts, em va estimar moltíssim. Jo també l’estimava, però amb reserves. I si no era la dona de la meva vida? I si m’estava perdent massa coses? Ella no va dubtar mai. Ni quan m’estimava ni quan va deixar de fer-ho. Estàvem cardant i, de sobte, es va aturar perquè s’havia adonat que estava pensant en un altre. En menys d’un minut em vaig trobar sol com un mussol, la tita encara dreta, i el més estrany de tot plegat: bojament enamorat del seu record.
Com una ànima en pena, vaig començar a vagar pels carrers amb l’única esperança de veure-la, ni que fos de lluny. D’aquesta manera vaig descobrir al meu successor, el qual no tenia res d’especial. Inclús compartíem la mateixa ganyota d’incomoditat davant les mostres d’afecte intempestives de la meva ex. Un dia vaig abordar-lo al mercat per avisar-lo: aprofita cada segon, que podria ser l’últim! Però el molt burro em va prendre per boig. Al cap d’uns mesos, ja érem dos bojos seguint-la.
Actualment, en som una dotzena. Tots duem un transistor per amenitzar les hores mortes. Quan ella apareix, correm a amagar-nos rere una columna o entre unes mates. Però som tants que a vegades ens enxampa. Llavors, s’acosta a saludar-nos, ens pregunta com estem i s’acomiada de tots nosaltres fent-nos un petó a la galta.



Pseudònim:
Donka