Cíclica

m'encanta com, amb unes poques paraules, dibuixes aquest viatge per "l'esdevenir" i el "desaparèixer" d'una manera tan delicada i exquisida...La natura que és amb nosatres ens ho ensenya...deixar que el sol ens evapori i que la capa d'aire fred ens condensi i tornem a ploure, plorant, rient sota un sol esplendent que ens travessa fet arc de Sant martí: que fascinant...

Amb un vocabulari cuidat i precís aconsegueixes unes imatges molt belles ( sobretot en un primer i brillant paràgraf ) El tema és senzill, però com que amagues una estona la identitat del protagonista aconsegueixes donar un punt ( just i suau ) de misteri.

M'enrrotllo massa, el que et volia dir és que m'ha agradat força.

Tal com tu dius amb tanta saviesa en aquest poema. M'imagino que et refereixes a l'aigua (brolles, t'escoles, degotes, et negues, t'evapores...) com a metàfora de vida. I ho fas amb unes imatges molt ben trobades, amb un lèxic molt acurat, minuciós, que té la virtut afegida d'oferir una sonoritat líquida, com l'aigua, gràcies a l'abundància d'eles, i vibrant, gràcies a la contundència de les erres: ressuscites, reneixes, retornes a brollar... per completar el cicle vital. Un càntic preciós, Empar!
Un any també ve a ser com una mena de cicle, i per aquest any 2111 et desitjo el millor. Una abraçada.

Càntic a la vida, un plor enèrgicament serè, o serenament enèrgic.
Es nota el rerefons reflexiu, la saviesa, no només d'ordir el poema, sinó d'abraçar la vida.
Enhorabona,
franz