El Mag Màrius

Un migdia calorós d'estiu, aixecant molta polseguera, va arribar el gran circ al poble més petit del món. Una filera interminable de caravanes passà davant els ulls incrèduls dels habitants i s'instal·là a la plaça Major de la vil·la. Era el circ Universal, l'únic que visitava totes les poblacions del món, per petites que fossin. Durant la seva estada va ocórrer un fet extraordinari, un fet que els més vellets de les contrades encara recorden i expliquen als seus nets.

Al bell mig del poble, els nens miraven embadalits com s'aixecava la gran carpa roja i blanca. Tirant d'unes cordes, els operaris tensaven les enormes peces de roba, i la cúpula, que moments abans era com un globus desinflat, s'alçà majestuosa. Sobre unes tanques de fusta, a certa distància, la mainada observava encuriosida els quefers dels habitants del circ. De seguida es van fer amics del Màrius, el més jove dels artistes. Ell els explicà que havia nascut en una caravana, camí de Moràvia. Era el fill de l'amazona i el domador de feres. La mare, que de ben petit el passejava sobre un poni i l'engrescava a fer equilibris en l'egua més mansoia, va desistir en veure que el nen tremolava sobre el llom dels animals i plorava desconsolat. El pare, convençut que el vailet seguiria la nissaga de domadors, es dedicà pacient a ensenyar-li els secrets dels tigres i els lleons. Un dia, il·lusionat, va proposar al fill que l'ajudés a preparar la funció del vespre. Amb un fuet a la mà, i darrera el pare, el petit va entrar a la gàbia que s'emprava per l'actuació. Una tremolor descontrolada el va assaltar, i al primer rugit del lleó la criatura va sortir cames ajudeu-me.

Passaven els anys i en Marius no trobava el seu lloc dins el circ. Els pallassos, els equilibristes, l'acròbata, els trapezistes, tots i cada un d'ells l'animaven a seguir el seu ofici. L'il·lusionista, en canvi, de qui havia après moltes coses, mai no li parlava del món de la màgia. Era l'home més vell del circ, i el més savi; llibres d'arreu s'amuntegaven en grans piles dins la seva caravana. A tots dos els agradava passar el temps plegats; jugaven amb les lletres, amb les paraules, llegien en silenci, escrivien.

-T'agradaria ser mag? -li preguntà un dia mentre el noi regirava en una caixa atapeïda de llibres.

-No en sé res, de màgia, que potser voldries ensenyar-me? -digué amb una brillantor nova als ulls.

-Sí, podria ensenyar-te els meus números, però són vells, com jo. Tu hauràs de fer-ne de nous; no pateixis, i no tinguis pressa... Tens molta imaginació, Màrius; cal utilitzar-la i crear un món propi.

El poble sencer i veïns dels vilatges propers van anar a la primera funció de l'Universal. L'expectació era enorme, ningú dels presents mai abans havia assistit a un circ. Els nens eren al galliner, esvalotats, però atents al que succeïa. Van actuar els trapezistes, l'amazona, els pallassos, l'acròbata..., tots van rebre l'aclamació del públic. Era el torn del Mag Màrius. Sota un gran barret de copa alta, vestia una llarga túnica negra amb grans lletres pintades en blanc. Va entrar a poc a poc a l'escenari i es col·locà darrera una taula, al centre de la pista. Després de l'aplaudiment inicial es va fer un gran silenci; tothom s'havia assabentat que era la primera actuació del xicot i l'esperaven amb gran interès. Es va treure el barret i va introduir-hi un grapat de lletres retallades en paper. Es movia amb elegància, acompanyat d'una música encisadora. Demanà un voluntari, i una nena pàl·lida i menuda va sortir ràpidament del públic. Li mostrà el barret i l'invità a treure cinc lletres. Per començar, la nena va treure la L..., després la C..., i la E..., una altra L, i finalment la O; les mostrava i les col·locava després damunt la taula en el mateix ordre en què havien sortit. El silenci era dens, la música havia deixat de sonar, el públic no entenia què volia fer; alguns, inquiets, es removien en el seient. Entre bambolines, el pares del jove mag seguien l'actuació, nerviosos. En Màrius estava concentrat i seré. Tancà els ulls i les lletres s'elevaren lentament. Intercanviaren l'ordre i, a mig aire, es formà la paraula "OCELL", que s'anava engrandint a mida que es desplaçava i volava per sobre de la multitud asseguda. Tothom aixecà el cap contenint la respiració; seguien amb la vista la paraula que s'enlairava cap al punt més alt de la cúpula. Abans de desaparèixer, però, un estol d'ocells inundà la carpa. Van transcórrer uns segons llarguíssims i, per fi, el públic, atònit encara, però dret i entusiasmat, esclatà en l'ovació més llarga i apassionada que es recorda.

No us puc donar més detalls del prodigiós debut del Mag Màrius, no voldria pas desvetllar tot el misteri. No us amoïneu, però, segur que tindreu moltes oportunitats de conèixer la màgia dels mots, i qui sap si també vosaltres arribareu a ser mags de les paraules.