Els Calçotets

No entenia què passava… Avui, els calçotets, se li posaven tota la estona per dins el reguer del cul. Anava fent esforços per, amb la mà i dissimuladament, agafar-los a través dels texans i tirar-los cap a fora, alliberant la vall fosca atrinxerada entre les natges. Caminava una estona i tornava a tenir el mateix problema, llavors parava, blasfemava una mica, mirava a l’esquerra, mirava a la dreta i tornava a realitzar la operació. El procediment requeria un cert moviment de malucs cap endavant i posicionament de l’esquena cap enrere creant un arc corporal a efectes de disminuir la tensió de la part posterior dels calçotets i, de retruc, aconseguir més marge per, a través dels texans, aconseguir agafar la part dels calçotets empresonada . Feia calor i la situació el començava a llagar. Sentia una coïssor que el preocupava.

Decidí adoptar una nova forma de caminar que impedís, en la mesura del possible, la reentrada dels calçotets reguer avall. La postura era , de nou, caminar tirant el cul cap endavant a la vegada que exercia pressió amb les natges per tal de segellar o disminuir l’apertura del xaragall. Això li creava forces dificultats per mantenir un pas normal i, diguem-ne, discret. No podia separar gaire les cames perquè això li impedia seguir fent forces amb les natges i mantenir l’apertura natural segellada adequadament. Així, el seu caminar, es limità a passets petits amb les cames molt juntes.

En arribar per fi a la porteria de casa veié amb resignació com l’ascensor estava avariat. L’ascens per les escales només era possible a saltirons (tenia el cul tan irritat ja que desestimà cap altra manera).

En arribar a casa esbufegà tot suat. Obrí la porta i saludà a la Laura que li respongué amb un:

-Hola amor, quina mala cara fas. Et trobés bé? - i sense esperar resposta esbategà – per cert has vist per algun lloc les meves calcetes liles? Juraria que les havia deixat aquest matí sobre el tocador.