Ella

Ella s'aixeca i es dirigeix cap a l'interfono, cansada sense ganes de respirar continua donant grans passes fins arribar a la cuina. Intranquila agafa el telefon, una veu amiga o això creia l'interrogà fins a saber en quin pis d'aquella mateixa escala vivia la Silvia, ella, amb una veu trencada i amb uns ulls que és tancaven de desesperació responguè a la no pas desitjada pregunta, i torna a penjar el telefon tal i com minuts enrere estava.
Desconcertada torna altre cop fins al menjador, arrosegant la seva anima, pensant en qui de veritat l'estimava, amistat, amor, felicitat, familia, llibertat, li venien al cap tot seguit despres de pensar, que una persona com la que trucà a casa, només s'intereses per l'adreça d'una noia, i no es preocupes per la salut de la que amb poques forces li va respondre, deprimida va tanca els ulls.
Ella desfeta, va mira cap a un punt fixe de la paret, voldria marxar, voldria crear ella mateixa dues vides, l'una la que escriu en les seves noveles i l'altre la que li agradaria escriure tot pensant en aquella felicitat inexistent imaginaria i utopica.
Com poder escriure algo extraodinari si la gent et dona l'esquena, es trist adonar-te que no tens aquella persona que es preocupa per tu i fa de significat de la paraula amistat, més trist es sortir a l'escala i que la veïna amb un somriure tafaner et pregunti si ja et trobes be, tafaner o no ho va preguntar, l'altre no és va ni molestar en fer-ho.
I va ser doncs que la seva vida comença, per fi se n'adonà de qui es important o per aquí es important, és ara que s'emociona al pensar que tot pot ser un engany, és ara quan ella es sent maltractada i camina per la vida saltant basals que es compadeixen d'ella abraçant-la per uns moments en la soledat.
Després de saber que havia estat enganyada, va començar a escriure aquesta historia, una historia que mai va passar de dues linies i que ara jo escric per homenetjar a les persones que com ella, van viure enganyades i un dia qualsevol no importa quin van saber que no encaixaven, lo mes pur i desitjat com podia ser l'amistat mai va existir, només van aprendre a saborejar la soledat. Desde aquells dies ella no deixava que pases cap dia sense escoltar la canço ‘'Quien me a robado el mes de Abril''de Joaquin Sabina, potser perque totes les penes es van reunir i li van robar l'abril desitjat.
Ella era una noia força elegant, molt culta i educada, la que donava aspecte de felicitat i per dintre somiava en poder treure les onades negres que contenia dintre.
Ara el cel s'ha vestit de dol, i la inspiració no m'arriva, penso que faria ella si ara mateix estigues aquí, pasaria la nit estirada al terra junt a l'escalfor de la llar de foc, esperant un amor o l'inspiració que la faria desconectar, les nits es feien molt dures per a ella, moltes vegades corria la cortina de la finestra i mirava el cel de la ciutat, com sempre, era ella qui posava amb la seva imaginació els estels, també dibuixava altres planetes i altre vides, només imaginava per no pensar en la seva monotonia.
Encara la veig en el reflexe dels aparadors de les botigues, la seva silueta, la seva mirada fixada en la solitud, mai una persona es va estimar tant com es va estimar ella, ara que ho penso detingudament crec que es va enamorar de si mateixa, tenia obsessio per els somriures autentics, encara que mai la feien somriure a ella, la feien sentir especial, els savia classificar, no podia sorportar els falsos els només sorgits de la boca per quedar be i avançar cap a un món ple d'interesos, sempre em deia que la persona que aconseguis arrancar-li un somriure o li somrigués i li causes alguna sensació mai viscuda a la seva vida seria la indicada per passar la resta de la seva vida amb ella.