Ella en tenia prou

La Tere cada vegada es trobava pitjor. Els ansiolítics no actuaven prou. Els antidepressius no servien massa. La dona de cinquanta-dos anys vivia el dia a dia fastiguejada i obviada per en Sidro, el seu marit des de feia vint i escaig d'anys.

En Sidro havia estat prou amatent els primers temps. La descoberta del sexe; el tenir els fills, després. Però, però, però. Es tractava d'un home de tele. Aquest espècimen es caracteritza en l'esdevenir un addicte al sofà i a pel·liculejar a tort i a dret, llargues hores allargadíssimes.

Podria afirmar-se que el nom d'en Sidro hauria pogut aparèixer al Guinness com a superador de qualsevol altre 'home de tele'. Àdhuc, la Tere -i no li feia gens de gràcia que un veí xinés li digués 'Tele'- començava a veure-li el cap com si fes un intent de prendre una forma quadrada, com una extensió més del vici a la màquina tonta.

En Sidro es va tornar com boig amb l'arribada dels ordinadors. De seguida va apuntar-se a una acadèmia a aprendre com funcionaven i a la primera de canvi n'havia adquirit un. No cal dir que vivia enganxat a la cadira davant d'aquell aparell prodigiós. La Tere anava covant aversió i ràbia.

La Tere, que començava amb les canes i les arrugues i que la regla li feia el tonto, necessitava que s'estigués per a ella. Anava de casa a la feina i de la feina a casa i a casa netejava i al super hi comprava i tot eren preus blancs i peus blancs de fred per no tenir ni un parell de mitjons prou gruixuts. I és que el fi de mes els estrenyia, tenint tant en Sidro com ella feines de quart de jornada.

La Tere havia emmalaltit per tot plegat. Se li feia un nòdul ves a saber on cada vegada que veia en Sidro amb el pijama llardós criant panxa davant les pantalles, assaborint una teula de xocolata de qualitat 'et faig surtir grans fins i tot on no n'hi caben de petits' a mossos considerables, amb una inelegància indiscutible. Per a acabar-ho d'adobar, li mirava els peus amb les ungles sense tallar i amb brutícia, els talons amb la pell morta per rascar. I aquells mastegots, el com movia la mandíbula i com se l'inflaven les galtes amb l'aliment a dins la boca. Mortificador.

Per si fos poc, en Sidro havia situat l'ordinador a la cambra de matrimoni, que en aquell pis petit els faltava espai. La Tere amb els nervis i ell adossat al seu gaudi. I ella esperant esperant esperant que se la mirés, que tingués ganes de fer alguna cosa, que es fixés que duia una temptació nova, de 'mercadillo' passa-com-puguis, però sexy. Al final en va fer draps per a la pols -ja que no va servir per a cap 'polvo'- després d'haver plorat molt i haver-la emprat de mocador que no es va xopar degut al material acrílico-penós del qual estava elaborat.

La Tere no era capaç de tallar aquella vida insípida de color sèpia. Amargament, resistia.

-No duu el nòdul ben portat, la Tere?- ell feia la mateixa broma que l'irritava.

Desitjava que el PC petés, que la corrent marxés, que a en Sidro se li fessin cataractes als dos ulls.

S'anava acumulant massa merda.

Però, però, però. Va fer sort. El fat -qui ho cregui- li va fer costat. El pare de la Tere va morir sobtadament i li va deixar en herència uns bons calerons i una propietat, en una altra comarca. Aquella mitja ànima en pena, de cop i volta va sentir una energia renovada, es va notar el cos envigorit bategant des de cada cèl·lula. Seria un bon pam-i-pipa, una necessària botifarra de pagès. El va abandonar sense dilació ni donar cap explicació.

Avui en dia és feliç, se li va fondre la malura i estima un home que està per a ella, com es mereix.

L'únic que la preocupa la seva filla, la Puri, una noia amb els cabells pixaners i greixosos i que vesteix amb pantalons cagats descolorits i que regala un somriure pseudo-seductor amb el qual es va tirar els porrats de tot el barri. La Puri duu piercings al nas, a la llengua, a les celles, a les orelles, al melic, al cony i al Tercer Ull. Tot i que no és això el que amoïna a la seva mare, no. La Puri fa dos anys que conviu amb en Selenio, un operari d'estris d'operaris. Aquesta feina no és per a tirar-hi coets, li permet molt temps lliure. La Puri, mentrestant, penca durament i per quatre xavos netejant els sanitaris de parcs i jardins de dos pobles i cobrant com si només fos per a un. Quan torna a la llar, en Selenio està xuclant sèries que el fan riure o plorar o pelar-se-la quan no està arrapat al laptop xatejant o facebookejant o tweetejant. I al seu costat, el llit per fer, i a la cuina els plats bruts.

La Puri, no obstant, no s'escolta la mare. S'estima massa el pare!