El viatge misteriós

No feia gaire que es coneixien, un parell d’anys com a molt. El senyor Joan i la senyora Lluïsa es trobaven cada matí al parc, els hi agradava parlar del demà. I quin demà els esperava si no era la mort? Per què el senyor Joan i la senyora Lluïsa eren més a prop dels noranta que dels vuitanta, així que no podia faltar tant, ho sabien ells i ho sabia tothom, és llei de vida. Encara que les respectives famílies s’esvaraven si treien el tema i feien veure que faltava molt de temps per això.

La senyora Lluïsa era creient, però darrerament dubtava i per molt que intentava el contrari, el seu convenciment en la justícia divina minvava sense remei. Tant li feia si no existia aquell cel eteri que li explicaren quan era petita, no era el seu ideal de paradís. Però tenia por que la manca de fe li comportés el càstig etern de no retrobar-se amb els essers estimats. El senyor Joan opinava que si aquest Déu fos tan savi i tan just no demanaria fe cega i adhesió inqüestionable com si fos un dictador qualsevol. Estava segur que era una invenció d’uns pocs per dominar a molts. Per què ell sempre havia estat un ateu recalcitrant, en canvi amb el decurs del temps començava a pensar que potser hi hauria alguna transcendència en allò que els hi esperava. Somniava descobrir altres realitats, recórrer universos paral·lels i volar als móns siderals sense les traves del cos material.

I així transcorrien els matins en el parc, especulant sobre el camí sense retorn que hauran de travessar, el viatge misteriós que ningú sap on va, però del que ningú se’n lliura.

Però, és clar. Les coses son com son, no com voldrien que fossin. Qui sap si la mort només és dormir eternament? Tanmateix després d’una vida tan dura, tampoc estaria malament.

Estefania Guerra