El viatge infinit

EL VIATGE INFINIT


Quan Sindbad tornava del seu quart viatge no pensava en altra cosa que reunir-se amb el seu amor secret i emprendre amb ella una nova vida lluny del palau del rei Xahriar.

Xahrazad dempeus es mirava en el mirall de la seva habitació. El pas del temps havia eixamplat la seva figura tant com s’havia reduït el seu amor per l’Aladí. Quan tornés el seu estimat Sindbad recorrerien junts els més llunyans oceans, vivint per fi totes les aventures que sempre li havia promès l’Aladí i que mai havia complert. Així es podria desempallegar d’una sola vegada del seu marit, més preocupat per treure lluïssor a una làmpada que havia adquirit a un tal Alí Babà en un mercat de Damasc, i no haver d’explicar mai més, cada nit, un conte al califa. Ja n’estava farta de tot. Volia viure la seva vida.

De cop i volta tot el palau va començar a ser sacsejat per unes fortes i prolongadíssimes sotragades que van llençar Xahrazad als peus del llit, just en el moment que el mirall queia a terra fent-se miques. Els eunucs es veien incapaços de controlar a les concubines de l’harem que corrien esverades d’un costat a l’altre. Tot en el palau estava de cap per avall. La tremolor no s’aturava.

Molt lluny d’allí, en una ciutat anomenada Reus, de la que Xahrazad mai n’havia sentit parlar, la Coia, una noia de quinze anys, recorria els passadissos de la Biblioteca Municipal amb un exemplar de Les mil i una nits que es passava d’una mà a l’altra de manera compulsiva. Quan va obrir el llibre sota el llum de la taula de lectura, el palau del rei Xahriar s’il·luminà cessant també les vibracions. Al moment una llàgrima va lliscar pel rostre de la ja no tan jove Xahrazad. No era la primera vegada que això passava. Sabia que tenia poc temps per posar-ho tot a lloc abans que la funció comencés de nou. Tampoc aquesta vegada -va pensar amb amarga malenconia- aconseguiria fugir amb el seu estimat Sindbad. Els mil contes per explicar al califa l’empresonaven un altre cop al seu immutable destí.



Pseudònim: Horatio