Cercador
El vertigen de la paraula materialitzada
Un relat de: CalamaiodiBaccoAmb la cigarreta literària, la cigarreta de l’hàlit poètic jo t'evoque, amor. Et pense i t'invente, com V. Andrès Estellés i llurs deliris de quotidiana eròtica. I la retòrica? La retòrica són els teus dits de pianista quan acaricien la meua barba de tres nits. Són ells els que parlen i no pas tu, silent criatura dels boscos. Ara que ets lluny, t'invente. I jugant amb els mots i les llengües conjugue el teu ésser amb el mot desig en català i francès, per tal que tu pugues captar-lo en la teua llengua materna sense necessitat d’intermediaris lingüístics. Sóc jo qui vol ésser el teu intermediari lingüístic, i cultural, i passional.
El matí em crida amb ànima de paisatge i jo que m’estimo més evocar el déu Bacus amb llur brevatge vermell i el so de les tecles quan la inspiració truca a la porta i és massa forta per deixar-la en espera. I la brisa de la muntanya que arriba a la vall per acariciar suaument i delicada la bugada de dissabte, perquè qui sap si arribaran tempestes i jo aquí badant a la natura imperfecta dels mots per descriure el meu deliri, que ets tu.
Fa temps que no li escric a la meua senyora anarquia, potser el temps que fa que esdevingueres musa del meu Kurdistan propi, de la meua Palestina poètica i el meu Chiapas de de desig. El contacte de la teua pell immaculada amb la meua, la bandera negra de la meua particular Comuna.
Llegir ‘Voyage au bout de la nuit’, de Céline. Desprès besar-te. Conquerir l’espai buit que sols s’ompli de la tendresa de les teues mans de pianista, amor. Perquè ja vaig escriure sobre els teus ulls de corall groc i em vaig capbussar mil vegades dintre el teu particular oceà turquesa de sensualitat latent. Que no escric per ésser romàntic de pom de flors, sinó més aviat per continuar la lluita en altres confins, com el de la teua fortalesa que és cos i és tendresa.
I conjuga que et conjugaràs arribe a altres mots com pensar (-te), evocar, inventar... fins arribar a aquell que provoca vertígens i glopades d’incertesa: estimar. Estimar-te, per tant, en la clandestinitat de les lletres.
Ara, emperò, l’esperit de la revolta, el silenci d’aquests versos confinats es fa explícit car jo vull la paraula viva, per molt que puga esdevindre amarga, i no pas la incertesa del que no he dit. En parlaré, qui sap quan, una nit de Lluna plena potser, de totes les coses que no et vaig dir, de totes les abraçades consumides sota el 'claire de lune'.
I des de la barricada contra la normalitat d’allò establert deixa’t estimar, petita pastora dels meus deliris.
Comentaris
-
Sort en tenim![Ofensiu]Carme Alcoverro | 30-09-2021 | Valoració: 8
Sort en tenim, de la prosa i la poesia (de la creativitat literària en general, vaja!) per materialitzar sentiments tan intensos! Tu ho fas de meravella! Enhorabona!
-
poètic[Ofensiu]Atlantis | 19-07-2021
Un relat molt poètic escrit a l'estimada (o estimat?). Començar per les mans és un bon començament....les mans costen molt de dibuixar!!!
M'agrada també l'aliança que fas dels sentiments amorosos amb les idees de lluita, la referència a poetes i escriptors, a països diferents,a diverses idees de pensament.
També la referència que m'ha arribat del poema de Celaya: " Me siento un ingeniero del verso y un obrero que trabaja ..."
Molt aconseguit.
Et seguiré llegint. -
Obrer de paraules?[Ofensiu]Prou bé | 18-07-2021
Mestre d'obres! Amb una volta catalana perfecta! Amb total cordialitat
-
M'agrada[Ofensiu]Soleia | 18-07-2021
M'agrada la teva manera d'expressar els teus sentiments enamorats.
Saps captar molt bé l'atenció del que llegeix i fins i tot seduir-lo.
l´Autor
11 Relats
32 Comentaris
3571 Lectures
Valoració de l'autor: 9.30
Biografia:
Vaig assabentar-me de l'amor per l'escriptura al mateix temps que el cansament per la normativització de la vida se'm feia ben clar. Cuidar-se i deixar-se cuidar. Però sobretot estimar (-se) allò que un és, sense enganys ni falsos vels.Em vaig treure el vel de l'ordre i la utopia que creixia i creixia dins meu va sortir-ne de cop i volta, i sencera, del meu pit que l'oprimia.
A partir d'aquell moment no toco de peus a terra perquè per celebrar la vida necessite molt molt de vent i poques àncores.
No escric a l'amor ordinari que imposa dominacions i relacions de poder, escric més aviat a la simplicitat de l'estima per aquells ulls i la llibertat per la qual combaten.
Escrits per l'anarquia. Robeu-me, si voleu, la boca que jo badaré a les paraules clandestines plasmades per escrit.