El vertigen de la paraula materialitzada

Vaig començar a escriure les teues mans. Com que no sabia dibuixar, vaig decidir dibuixar (-te) a través els mots. A través la mirada del vers. T'ho he dit mil voltes sense que ho sabessis, com deia Joan Brossa: Respires per les mans, amor. I és que en el meu llenç de paper mig engroguit el delir d'unes mans es plasma de manera persistent i fins i tot folla. Jo, que d'ofici sols tinc el testimoni d'una ploma i la cendra que cau de la cigarreta que impacient espera la propera calada literària, vaig començar a treballar amb les mans de mode manual. M'he adonat, emperò, que no sóc obrer de murs, sinó més aviat obrer de les paraules. Paraules que volen definir l'essència de tot allò que atrau el sentiment poètic de qui en vegada de sang té tinta que corre a llur ritme distingit per les venes de la inspiració.
Amb la cigarreta literària, la cigarreta de l’hàlit poètic jo t'evoque, amor. Et pense i t'invente, com V. Andrès Estellés i llurs deliris de quotidiana eròtica. I la retòrica? La retòrica són els teus dits de pianista quan acaricien la meua barba de tres nits. Són ells els que parlen i no pas tu, silent criatura dels boscos. Ara que ets lluny, t'invente. I jugant amb els mots i les llengües conjugue el teu ésser amb el mot desig en català i francès, per tal que tu pugues captar-lo en la teua llengua materna sense necessitat d’intermediaris lingüístics. Sóc jo qui vol ésser el teu intermediari lingüístic, i cultural, i passional.
El matí em crida amb ànima de paisatge i jo que m’estimo més evocar el déu Bacus amb llur brevatge vermell i el so de les tecles quan la inspiració truca a la porta i és massa forta per deixar-la en espera. I la brisa de la muntanya que arriba a la vall per acariciar suaument i delicada la bugada de dissabte, perquè qui sap si arribaran tempestes i jo aquí badant a la natura imperfecta dels mots per descriure el meu deliri, que ets tu.
Fa temps que no li escric a la meua senyora anarquia, potser el temps que fa que esdevingueres musa del meu Kurdistan propi, de la meua Palestina poètica i el meu Chiapas de de desig. El contacte de la teua pell immaculada amb la meua, la bandera negra de la meua particular Comuna.
Llegir ‘Voyage au bout de la nuit’, de Céline. Desprès besar-te. Conquerir l’espai buit que sols s’ompli de la tendresa de les teues mans de pianista, amor. Perquè ja vaig escriure sobre els teus ulls de corall groc i em vaig capbussar mil vegades dintre el teu particular oceà turquesa de sensualitat latent. Que no escric per ésser romàntic de pom de flors, sinó més aviat per continuar la lluita en altres confins, com el de la teua fortalesa que és cos i és tendresa.
I conjuga que et conjugaràs arribe a altres mots com pensar (-te), evocar, inventar... fins arribar a aquell que provoca vertígens i glopades d’incertesa: estimar. Estimar-te, per tant, en la clandestinitat de les lletres.
Ara, emperò, l’esperit de la revolta, el silenci d’aquests versos confinats es fa explícit car jo vull la paraula viva, per molt que puga esdevindre amarga, i no pas la incertesa del que no he dit. En parlaré, qui sap quan, una nit de Lluna plena potser, de totes les coses que no et vaig dir, de totes les abraçades consumides sota el 'claire de lune'.
I des de la barricada contra la normalitat d’allò establert deixa’t estimar, petita pastora dels meus deliris.