RELLOTGES MASTEGATS

Aprendre a collir la inspiració quan arriba, així, sense fer-la esperar, car l’espera és l’enemic de la passió literària. Entre boirines del fum del tabac que s’escola sobre el teclat de l’ordinador o de la vida palpe l’esdevenir de les paraules dels versos. I és un gran silenci emboirat.
Mastegue la vida com mastegue els passos d’un rellotge sense busques. Ara més que mai em dispose a lliurar una gran batalla, memorial diria, envers les contrades del temps perdut, de la paraula amagada. Muntanyes enfarinades allà en la llunyania i els meus dits que enyoren el teu llenç natural de pell i mos. Que no sóc home d’ordre, que la planificació em fa pànic com l’acceptar les cadenes del temps, com l’insípid esguard del suïcidi artístic.
Vaig plasmar les teues mans en paper i en fotografia i ara la manca de cada racó de vena i d’ungla és un silenci que voldria callar amb el brogit de la lletra. I mentre la nit de tardor s’apodera del meu paisatge, de la meua preciada muntanya acolorida de grocs, ocres, vermells i verds jo t’escolte, ànima salvatge, car és quan mastegue el temps que la teua cua daurada passa davant les meues mans de tardor i m’inspira algun sonet, alguna frase, algun desig.
I jo que m’obstine a callar aquest silenci amb el tèrbol cantar de la ploma lliscant sobre algun llenç de cel·lulosa -i algun que altre got de rouge- que ofegue l’obstinada gesta del passar del temps.
Mastegar les busques d’un rellotge qualsevol, masticar els versos, queixalar-te la pell. Emprendre el vol, després. Silenci.