Crepuscle de mots

Sóc home de lletra. I de crepuscles. Em creixen les paraules a mesura que els versos se’m versen sols de les butxaques de paper. Al crepuscle, que és quan surten les ànimes i la meua humil però desvergonyida inspiració. I fa tombs per l’habitació a la llum d’un petit flexe que tot ho il·lumina, excepte l’avenir, que resta al calaix de les incerteses, silenci sublim. Perquè és quan la suor de les mans deixa rastre sobre el teclat que l’excitació promoguda per la inspiració sobtada que escric els millors esboços, dibuixe els millors mots.
M’invente les hores, els minuts, per poder fugir de l’oligarquia del propi temps. Vull fer la revolució al rellotge. Vull fer (-te) la revolució. I és que al teu melic plantaria la barricada feta de papers, de milers de papers que parlen de de mirades i de carícies, que parlen de tu i de la supressió de l’opressió, sublim anarquia. Perquè vull guanyar la batalla a l’esdevenir del temps i és quan em fas l’amor que les varetes del rellotge es tornen bojes i no saben ni en quin sentit han de girar. Fer perdre l’orientació a la bruixola de l’oligarca. Parlaves de la normalitat com una cosa evident mentre que jo només pensava en besar-te i coronar la bandera negra sobre els teus cabells que saben de migdia d’estiu, de bugada estesa al bell sol d’agost.
Seguisc essent home de lletra. I és a travès d’aquestes que faré cima a la muntanya dels meus deliris. La teua olor.