La clandestinitat del sentiment

Un relat de: CalamaiodiBacco
I com que hem vingut a celebrar la vida, les mirades, les paraules, les carícies... El deliri del desig augmenta de manera sorprenent. I jo aquí badant i el sentiment que sento cada cop em colpeja més i més fort. Perquè vol alliberar-se. Perquè vol sortir. I el context obliga a mantenir-se en clandestinitat. Perquè són els seus ulls de corall groc que em fan fondre com un glaç en ple juliol. La clandestinitat d'un sentiment que està. Que existeix. Espero cada nit l'alba de llum argentada perquè llur astre envolte i mantinga el meu plaer mut. Jo l'evoque i la invente en plena pluja de lluna. I és un silenci estret, car les seues paraules no arriben i jo que tinc les butxaques plenes de versos per ella.
Se'm cauen els versos. Perd els versos com perd l'aprensió als t'estimo muts. Enyoraré el tacte d'uns dits de pianista que marquen la diferència a la seua essència de pastora. I enyoraré, també, la seua ària passional de dona forta i lluitadora. Agafa'm de la mà i acompanya'm al teu dolç cau allà dalt en la immensitat de la muntanya. Tu, pastora dels meus versos. Jo, intent de poeta amb els peus sobre la Lluna.

Comentaris

  • Bonics[Ofensiu]
    Canela fina | 25-07-2021

    Els versos que ens regales, molt bonics. Gràcies! Una abraçada

  • poètic[Ofensiu]
    Atlantis | 22-07-2021

    Molt bonic i molt poètic. M’agrada el llenguatge i les imatges que escrius. “els dits de pianista i la essència de pastora”... “ària passional de dona forta i lluitadora.”i “els ulls de corall groc”.
    Un gust poder llegir-te.

  • Ulls de corall groc[Ofensiu]
    Prou bé | 07-07-2021

    Quins bonics versos siguin escrits per a...qui sigui. O per algun mateix! Amb total cordialitat

l´Autor

CalamaiodiBacco

11 Relats

32 Comentaris

4244 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Vaig assabentar-me de l'amor per l'escriptura al mateix temps que el cansament per la normativització de la vida se'm feia ben clar. Cuidar-se i deixar-se cuidar. Però sobretot estimar (-se) allò que un és, sense enganys ni falsos vels.
Em vaig treure el vel de l'ordre i la utopia que creixia i creixia dins meu va sortir-ne de cop i volta, i sencera, del meu pit que l'oprimia.
A partir d'aquell moment no toco de peus a terra perquè per celebrar la vida necessite molt molt de vent i poques àncores.
No escric a l'amor ordinari que imposa dominacions i relacions de poder, escric més aviat a la simplicitat de l'estima per aquells ulls i la llibertat per la qual combaten.
Escrits per l'anarquia. Robeu-me, si voleu, la boca que jo badaré a les paraules clandestines plasmades per escrit.