La pena d'esperar

Reobrir els calaixos de les literatures passades, sentir com la sang comença a bullir i la sensació descendeix fins les mans. La coïssor a la punta dels dits per tocar el teclat dels déus, les paraules que eren pensament i ara són text, vers, cançó.
Quants himnes han escrit aquestes mans, que mai varen arribar al port de la literatura!
L’art de l’espera, en contrapartida a l’art de la fuga. I és que ens mereixen, de tant en tant, prendre una mica de recul per revisitar cambres que havien estat massa temps tancades, reveure el panorama amb perspectives diferents i, arribat el moment adequat, collir el crit i llençar-se a la recerca del temps -perdut ?.
M’esperen. I jo també, espero. I esperant sento la melodia del temps que deixa de grinyolar: silenci literari. M’he ofegat en tants gots d’aigua que finalment he après a surar-hi per sobre i no sentir el pes de les incerteses, més aviat el dolç bressolar de la corda fluixa.
Funàmbul de les paraules, espero, amb una certa pena, l’esdevenir del meu destí. Per revoltar-m’hi i canviar-lo, si cal. I jo aquí, sentint el vertigen de les superfícies planes, dels camps de blat infinits, de les mirades que no amaguen res, sols la pena d’esperar.