La pena d'esperar

Un relat de: CalamaiodiBacco
Reobrir els calaixos de les literatures passades, sentir com la sang comença a bullir i la sensació descendeix fins les mans. La coïssor a la punta dels dits per tocar el teclat dels déus, les paraules que eren pensament i ara són text, vers, cançó.
Quants himnes han escrit aquestes mans, que mai varen arribar al port de la literatura!
L’art de l’espera, en contrapartida a l’art de la fuga. I és que ens mereixen, de tant en tant, prendre una mica de recul per revisitar cambres que havien estat massa temps tancades, reveure el panorama amb perspectives diferents i, arribat el moment adequat, collir el crit i llençar-se a la recerca del temps -perdut ?.
M’esperen. I jo també, espero. I esperant sento la melodia del temps que deixa de grinyolar: silenci literari. M’he ofegat en tants gots d’aigua que finalment he après a surar-hi per sobre i no sentir el pes de les incerteses, més aviat el dolç bressolar de la corda fluixa.
Funàmbul de les paraules, espero, amb una certa pena, l’esdevenir del meu destí. Per revoltar-m’hi i canviar-lo, si cal. I jo aquí, sentint el vertigen de les superfícies planes, dels camps de blat infinits, de les mirades que no amaguen res, sols la pena d’esperar.

Comentaris

  • Desassossec [Ofensiu]
    Prou bé | 08-12-2022

    Angoixa, neguit i potser també esperança de l'escriptor! Molt bon relat!
    Amb total cordialitat

  • Esperar[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 06-12-2022 | Valoració: 10

    Quin relat més profund. M'ha transmès un munt d'emocions i sentiments de tota classe. Por, incertesa, esperança.....

    Preciós i ben redactat.

    Cordialment.

    Rosa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

CalamaiodiBacco

11 Relats

32 Comentaris

3318 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Vaig assabentar-me de l'amor per l'escriptura al mateix temps que el cansament per la normativització de la vida se'm feia ben clar. Cuidar-se i deixar-se cuidar. Però sobretot estimar (-se) allò que un és, sense enganys ni falsos vels.
Em vaig treure el vel de l'ordre i la utopia que creixia i creixia dins meu va sortir-ne de cop i volta, i sencera, del meu pit que l'oprimia.
A partir d'aquell moment no toco de peus a terra perquè per celebrar la vida necessite molt molt de vent i poques àncores.
No escric a l'amor ordinari que imposa dominacions i relacions de poder, escric més aviat a la simplicitat de l'estima per aquells ulls i la llibertat per la qual combaten.
Escrits per l'anarquia. Robeu-me, si voleu, la boca que jo badaré a les paraules clandestines plasmades per escrit.