EL PETRICOR D’UNA PELL

Em declare sibarita dels mots. I dels sabors. Com que no puc conformar-me amb el gust de la boira, que sap com a núvol fos pel calor dels teus pits, vull assaborir el petricor. Sentir l’olor de la pluja quan cau sobre la terra seca i demanar-se quin serà llur sabor. Car a voltes l’orgasme de l’olor es converteix en sublim èxtasi quan assaborim l’objecte del qual emana. Jo, emperò, el que vull més aviat és assaborir el petricor de la teua pell. Les gotes de pluja que regalimen sobre la pell del teu rostre del teu ventre. I és que em vaig proposar sentir-te amb tots els meus cinc sentits i és el gust de l’aigua de pluja en contacte amb la teua pell la meua follia. Em dius que et sorprèn encara el meu mode d’estimar-te, que és vers i és silenci de passió. I jo que em fonc quan, després d’haver arribat al cim, el treus la samarreta amarada per canviar-la per l’altra muda eixuta que dus a la motxilla. Car és en aquest moment que les gotes de suor que et regalimen pertot es barregen amb les finíssimes gotes d’aigua que arrossega amb ella la boira. Eròtic petricor de pell nua i amor sensual. Sublim pecat. I que la sagrada Providència em perdone perquè jo peque constantment de pensaments impurs i èxtasis latents. La flaire d’una pell que em sé de memòria, cartografies íntimes d’un explorador foll. Em propose ara, en íntima clandestinitat, d’arribar a escriure el teu petricor, sublim apologia del pecat.
Ensumar, llepar, acariciar. Silenci, després.