Paraules sense preu

Hi ha paraules que s’expressen amb la llengua dels ulls, que no tenen sonoritats ni s’escampen per l’aire a travès les ones invisibles. La transmissió de la bellesa a travès l’esguard altiu i fort de la persona que ens pren en estima, com l’aigua que regalima en silenci entre les pedres folrades de molsa. S’escolen les paraules del silenci místic com l’aigua pura de la muntanya majestuosa. A voltes, aquestes paraules es transformen en matèria: llàgrimes cristal·lines. Plorar com a principi de llibertat, plorar d’amor i d’alegria de saber-se envoltat d’una bellesa que cal, de tant en tant, anar-la a sentir de nou per recordar que persisteix. Llàgrimes d’alegria i llibertat que es sublimen en paraules escrites, precioses sonoritats de les tecles que creen i de les furtives emocions que surten com una riuada en plena primavera. Serà que el Nadal provoca una afluència enorme d’emocions sublimades o serà que els seus ulls em parlen d’amor i de lluita. Que cal afluixar la pressió de la corretja que ens enfilem cada matí sense calcular correctament el constrenyiment que provoca.
Treu-te els pantalons, ànima pura.
L’erotisme com millor present de Nadal. L’enaltiment d’unes llàgrimes que, a falta de trobar sortida pels llagrimals, veuen la llum en les mirades, en els versos, en la passió del sexe més exquisit.
Posar-se a calcular llur preu i caure en la paradoxa de l’infinit. Encendre l’atxa de l’encant que engoleix les foscors naixents per transformar-les en presents.
Sóc el present que un dia va deixar de cavalcar pels senders de la incertitud dels futurs, pels abismes dels passats. Cavalquem, doncs, sobre la corda fluixa dels versos presents, que ens estimulen en l’art del funàmbul i els plors del silenci.
No tenen preu aquestes paraules, sinó ànima del gerrer funàmbul.