El Vent

Asseguts damunt l’herba, Jordi i Tina ja no sabien què més dir-se.
Havien abandonat els entrepans amb prou feines mossegats, estaven més que desmenjats, desesmats. Una poma fresca i roja com la sang s’esllanguía en la mà erta de la dona.
Jordi no la mirava. Vint anys de matrimoni a l’esquena eren molts anys com per a seguir desitjant aquella dona que abans l’encenía només amb veure-la de resquitllada.
Aire xafogós, tarda calda. L’herba s’esgrogueía al seu voltant.
A ella li hauria agradat estirar-se i gaudir de la tendra flonjor sota el seu cos. Però no s’atrevia, ja no s’atrevia a fer res. Semblava com si qualsevol gest, qualsevol paraula, hagués d’apartar definitivament de sí aquell home, aquell home, el seu únic home. Sense ell ja res no tenía sentit. Ara el veia tens i aclaparat i l’herba estava calenta.
Però, juganera, rient, en aquell moment arribà la brisa. Entrà al prat com un cavall desbocat portant etèries aromes marines. S’enamorà dels cabells de Tina, que el sol, lentament, començà a daurar. Colpejava la cara d’en Jordi, fresca bufetada renovadora, volía distendre-li la cara. Aleshores s’enrabià i començà a furgar les bosses per escampar-ne les deixalles.
-Oh ! Quina porquería !- exclamà Tina. I, aixecant-se d’una revolada, començà a recollir papers.
El vent s’ enamorà de la noia i li feia dansar l’ampla camisa. Ella es sentí acaronada i fresca per primer cop en molt de temps. Ja no li importava el que ell pogués pensar. Obrí els braços i rigué. Començà a ballar amb el seu nou enamorat, sentint-se tant alegre com vint anys enrera, quan feia el que li plaïa sense sentir-se cohibida pels ulls grisos de l’home.
Ell se la quedà mirant un moment, cellajunt.
« S’ha tornat boja », pensà.
Però la frescor del vent li deia : « Deixa’t de romanços, deixa’t d’esquemes, viu la vida »
I aleshores la veié, la veié després de tant de temps, com abans. Com l’havia oblidat, ara que no li feia el menor cas.
I la desitjà com el primer día. Però potser ara ja era massa tard.