La Dama Blanca

Un relat de: Els contes de la Meiga
La vaig veure de lluny, a la cantonada que fa el meu carrer amb l’avinguda que porta a l’estació. Jo tenia les mans enganxades al mànec del cotxet on hi havia la meva petitona, tota contenta perquè havíem anat a fer un volt. El dia era clar, feia un sol discret, encara no havíem arribat a l’hora violeta en què el sol s’enamora del cel i l’abraça amb passió incendiant-ho tot.
La dama era tota blanca ; blanca la boina peluda, blanca la gavardina, blanca la pell, blancs els cabells. Fins i tot la faldilla i les bambes eren blanques. I jo vaig saber en aquell moment que la veia sense veure-la, amb uns ulls que no eren físics. Recuperada la innocència de la infància i el poder de veure fades, jo havia pogut veure un àngel.
Molt tranquil.les vàrem entrar a casa per seguir la nostra rutina quotidiana. Era l’hora de berenar. La vida seguia el seu curs.
Dies més tard en vaig veure un altre. Passant en cotxe per un voral, una dona amb una expressió de bondat tant absoluta en el seu rostre madur que gairebé em va xuclar, va baixar del seu i va deixar la finestra oberta. Ho vaig comentar al meu home, que era al meu costat, i ell no va dir res.
Des d’aquell dia, cada vegada que sortiem a passejar jo buscava àngels. El meu preferit era el cavaller blanc, no necessàriament vestit d’aquest color, amb els cabells grisos, però tant blanc i prim que semblava transparent. El creuava sovint quan es passejava en bicicleta. Si no hagués estat per la dama blanca no l’hauria reconegut mai, però s’hi assemblava tant que hauria pogut ser el seu germà o una altra faceta d’ella mateixa.
En aquells temps ens acabàvem de mudar per fugir del brogit i del tràfec de la ciutat per poder cuidar-nos de la nena, i jo encara no coneixía ningu. La família i els amics eren lluny. La feina, aparcada per un any. La casa era estranyament silenciosa i ombrívola, per primer cop a la vida podia sentir el cant dels ocells i, a la nit, observar mil.lions d’estrelles.
Tanta calma se’m feia estrany. Al principi, aquella casa antiga em feia por, era com si pogués sentir els miasmes que s’hi havien instal.lat al llarg de decennis. Però la daurada claror que irradiava la meva filla va escombrar d’un sol cop tots els fantasmes, tant els de la casa com bona part dels del meu cap.
Explorava el poble, amb les dues mans enganxades al mànec del cotxet que no hauria deixat anar per res del món. Aquell dia vàrem anar a parar a una font. Era primavera i els arbres en flor semblava com si cantessin una tonada repetitiva i relaxant. Jo em moria de son i em gronxava agombolada entre els suaus rajos daurats que es filtraven entre les fulles verdes. La nena per fÍ havia callat i només se sentia la canço de l’aigua, de l’aire i de les fulles.
De cop, un calfred em va recòrrer l’espinada, els arbres havien callat, el sol s’havia ocultat. I llavors la vaig veure : no tenia edat, ni identitat, només cabells negres amb metxes roges, un cos que havia perdut tota feminitat, roba fosca. No va dir res, només s’acostava amb tot el menyspreu del món pintat a la cara i un rictus amarg a la boca. Anava ben vestida i portava una bossa de disseny a l’espatlla i un ordinador portàtil a la mà.
En aquell moment, la nena va fer un sorollet i vaig baixar la vista, li vaig dir : Hola, cuqui. I ella va somriure. Una escalfor daurada em va eixamplar el pit, i quan vaig aixecar la vista, amb la nena en braços, que reia, la dama fosca havia desaparegut. Un minut més tard la dama blanca va creuar la plaça, amb la seva boina peluda i la seva gavardina, gairebé flotant, translúcida i immaterial.
Al cap d’un temps vaig començar a fer noves amistats, la nena va entrar a la guarderia unes hores per setmana, vaig recomençar a treballar, encara que a temps parcial i la vida ens va fer prendre noves rutines. Havíem franquejat una nova etapa, ara ella ja començava a caminar i si bé no parlava encara, ja es feia entendre i m’aportava noves satisfaccions cada dia. Havia perdut de nou la facultat de veure àngels.
Però encara ara, si faig un esforç i obro els meus altres ulls, els que no son físics, puc veure la dama blanca amb la seva boina peluda i la seva gavardina, etèria i translucida. I sé que ella hi és, i que és un àngel, l’àngel de la guarda de la meva filla.

Comentaris

  • que.bonic[Ofensiu]
    Hannah | 25-06-2014 | Valoració: 10

    Que.bonic aquest escrit. Mha emocionat molt. Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

12101 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.