METRO

Un relat de: Els contes de la Meiga
Estava asseguda en un banc del metro. Era una estació d’aquestes en què el metro surt a l’exterior i esdevé tren. Vivia a la perifèria. L’estació era oberta a la intempèrie, però no sentia la mossegada del fred. Estava completament sola. Ultimament sempre ho estava. Però aquella nit havia decidit que seria diferent. I és que feia molt de temps que no cardava. Massa. No sabia què donaria per una bona cigala. De res li havien servit últimament els seus ulls entremaliats, les seves caderes juganeres en caminar, els seus pits ansiosos. Duia els cabells negríssims amb metxes blaves i les botes militars mig esparracades. El sol havia fugit feia molta estona i aquella nit, havia decidit que ja n’hi havia prou. Els seus amics l’avorrien, sempre la mateixa merda.

Així, sola a casa, s’havia ben maquillat. Estava increïble. Es va posar les minifaldilles de cuiro negre i la jaqueta curta de color vermell. Estava imponent. Les mitges de reixeta. Se sentí excitada. Què bona que estàs ! Avui era una nit especial. Aniria a l’estació del metro i baixaria no importa on, a qualsevol lloc.

« El xicot seria alt i ample d’espatlles. LLuïria una caçadora negra i canelleres de cuiro. De banda a banda del vagó, la traspassaria amb els seus ulls negres com el carbó, mirada afilada com una espasa. Esperarien tots dos al vagó, no baixarien enlloc, i, al quedar-se sols s’ho muntarien, sense una sola paraula, un sol moment de vacil.lació. Ell l’agafaria per la cintura i la premeria contra una barra, li treuria les calces amb les dents i li clavaria l’espasa en sec, endins i enfora, endins i enfora, al compàs del vagó ».

Sospirà a fons. De cop, tornà a la realitat, el vent fred de la nit la mossegà amb una queixalada gelada. « Sí que triga el metro ». Ni una ànima.

Se li havia escapat un gemec, una tènue humitat li començava a crèixer entre les cuixes.

« Sola al vagó, es disposaria a baixar a l’estació del Paral.lel. Segur que allà, trobaria molts homes que sortirien tots trempats dels espectacles que allà s’hi fan. Però, a l’intentar sortir, pujarien una colla de quinquis amb el cap rapat i pantalons de xàndall. L’empenyerien cap endins sense deixar-la baixar. Almenys serien set o vuit. Però trobarien una sorpresa que no esperaven. Ella tenia capacitat per a tots. I en la negror de la nit es perdrien els seus udols de mil-i-un orgasmes de colors ».

Començava a tenir fred de debò, la boirina humida de finals de novembre l’embolcallava amb el seu alè glaçat. « Hòstia puta ! A veure si ve aquest coi de tren ». No hi havia ni una ànima.

« Aquí, aquí mateix, tu i jo per terra, anhelat desconegut, com els gossos. I no veuré la teva cara ni els teus ulls. Només sentiré la teva verga i el teu alè roent ».

De cop es decidí. Ja no vindrà cap més tren. M’en vaig a casa. El pis l’esperava, calent, acollidor, tendre. Hi penetrà en silenci. El trobà disposat com un amant amable. S’espaterrà al sofà. I engegà el vídeo. Encara hi havia una cinta de Walt Disney del seu nebodet.

I de cop, al veure tots aquells gossets en pantalla, tants i tants gossets blancs amb clapes negres, se sentí consolada. No sabia si eren les birres o l’extàsi, o la seva pròpia excitació i la calidesa de casa seva, el cas és que se sentí molt bé, tota sola. No necessitava ningú. Comença a tocar-se lentament, lentament, estimant-se, al compàs dels lladrucs de tants gossets coberts de sutge. I quan aquests arribaren a casa omplint de llepades la cara dels seus amos, el crit eixordador esquerdava el mirall del menjador.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

13007 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.