El Vell Roure

(Per al pare, per sempre en el meu cor)

Una vegada hi havia un roure
de poderoses arrels, de frondoses branques.
Ben ancorat en la terra negra,
oferia abric a tota mena d'ocells.

El roure estimava el vent, i la pluja clara
i va aprendre, escoltant-los, a cantar,
dia i nit el seu cor cantava,
sota pluja, neu o calamarsada.

Un dels ocells era una oreneta viatgera,
a qui el roure va ensenyar a cantar,
i ella va esdevenir missatgera,
a través del cel, a través del mar.

Havent partit lluny l'oreneta,
el roure, cantant sempre, es va quedar.
Perquè sabia, tranquil, que tornaria,
a més de cantar, ella sabia tornar.