La Persistència del record

Un relat de: Els contes de la Meiga

I quan saltava la tanca, embriagat pels sons sintètics de la música, i mirant d’esquivar els « seguratas », vaig veure els teus ulls. I vaig adivinar la rotunditat del teu cos. Em vaig quedar palplantat, com un estaquirot. En Pep i els altres em van haver d’estirar, corre tiu, que ens pescaràn.

Jo no pensava en tu, jo saltava una tanca per accedir al concert i els teus ulls de gata, aquells ulls de gata salvatge sempre desafiants, se’m van plantar a mig camí. I el més curiós és que encara no m’havia pres res, només alguns cubates. Així que estava seré, encara, en aquells moments.

I en ple concert, entre la bellugadissa de cossos, i les olors de suor i maria, vaig veure el teu somriure en una tia que es deixava camelar per un paio amb rastes. Eren a pocs metres de mí, i entre el clarobscur de les llums psicodèliques, el teu somriure esclatava de blancor. I aquell paio no era jo. En un rampell m’hi vaig acostar, ja començava a anar carregat en aquell moment, i els meus col.legues no em van poder aturar. En sentir l’estrebada per l’esquena, aquell paio es va girar i ja la tenim liada, però tu et vas interposar : Ei, pareu ! Que esteu bojos?- va cridar l’Anna. No eres tu. Era l’Anna.

Era l’Anna! L’Anna? Aquella criatura que no aixecava dos pams de terra ? Aquell marrec que tu i jo ens divertíem a fer rabiar quan passava la tarda a ca teva, bebent i fotent-nos de tot ?

Vaig girar cua i em vaig endinsar en la gentada mentre els meus amics m’esbroncaven de valent. I després, vaig veure la teva figura, la teva manera de ballar, la salvatge cascada dels teus cabells. I jo, com un babau, m’embadalia mirant aquella pél-roja, que no tenia la teva forma de moure’t. O els braços d’aquella cambrera, que no parlava (o cridava) com tu. O encara l’amiga d’en Pep, una morena, que no sé què tenia de tu, pero quelcom de tu hi havia en ella. I aixo va ser el més perillós, perquè en Pep es començava a mosquejar…

Em vaig pirar i la fresca de la nit em bufetejava la cara.

Li vaig preguntar a la lluna innamovible on eres. Li demanava, li suplicava a la fosca nit què se n’havia fet de tu.

Caminava esmaperdut pels carrers bruts i deserts i totes les pedres em parlaven de tu. I, assegut finalment al pedrís de la font on et vaig besar per primer cop, vaig sentir el teu cos dur i salvatge que s’apretava contra el meu i com les nostres boques es fonien, mentre aquells ulls de gata maligna brillaven i jo te’ls volia tancar a petons.

I fumant un cigarret, vaig clamar al cel que perquè la pèl-roja era viva i tu morta, perquè el malparit del meu cap viu, i tu morta, perquè l’imbècil del Toni viu i tu no. Perquè, perquè, perquè tothom és viu i tu morta, com pot ser que jo… Perquè després de tants anys els teus ulls de gata se m’havien aparegut de cop i volta i sense cap solta en saltar una tanca per accedir al concert.

------------------------------------------------------------------------------------

Encara dormia i l’Anna m’ha vingut a despertar. M’ha flipat veure-la tan dona, com quan la vaig confondre amb tu al concert.

Em portava una cosa.

-Perdona,-m’ha dit- he trobat això, remenant les coses de la meva germana. – I feia ulls d’haver plorat. Jo ja l’he llegit, i crec que ara t’agradaria fer-ho a tu.

Es el teu diari. No sabia que fossis de les que escriuen diaris, pèl-roja meva.
Abans d’obrir-lo, he recordat els nostres bons moments, quan sempre duies la veu cantant, quan cenyíes els teus malucs amb aquells pantalons de cuiro negre i les cames amb botes de taló i tots els caps masculins es giraven al teu pas.

Pèl-roja explosiva, la dels malignes ulls de gata, avui necessito tenir-te més que mai. I em preparo a llegir-te, ja que no puc fer res més, ben instal.lat al llit, amb la música a tope i una cervesa a la mà.

Miro un full a l’atzar.

«… sovint em pregunto si en Juli m’estima de veres o només ve amb mí pel mateix que els altres, els homes només veuen en mí una cosa…. »

« … tots duem dins nostre únicament una gran buidor. La solitut és el nostre valor més íntim. Però a vegades en volem fugir… »

« … Avui hem fet enrabiar l’Anneta, amb en Juli, ella no sap, però, com me l’estimo… »

Tanco el diari enfadat. Revoltat. On és la meva gata salvatge ?

En aquesta llibreta només hi ha la noia que ella creia ser, no la que jo creia que era.

« … a vegades, al capvespre, quan el sol se’n va i la terra es cobreix de melangia, i puc, per fí, estar sola, penso que no m’importaria morir… »

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

13004 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.