Marta

La Marta va sortir del despatx. Amb la mà encara al pom de la porta es va quedar bocabadada. Intrusos ! va cridar l’abella guardiana, ens volen prendre la mel !
-No… -va aconseguir balbucejar la Marta- si jo…
No sabia si allò era realitat o somni, però la picada de l’abella li va fer mal de debó. Era una abella enorme que li arribava als genolls.
Havent-la fiblada, la guardiana caigué a terra, agonitzant.
-Perquè m’has picat, abella ? M’has fet mal.
-Ets un invasor, i les guardianes de la reina no permetem que li facin mal.
-Però ara et moriràs.
-I tu també.
La Marta aconseguí convèncer l’abella de la seva innocència i aquesta li digué que fugís per una porta que es veia al fons abans no arribessin reforços.
Desconcertada, la noia corregué cap a la porta i la travessà com un llamp mentre ja se sentien les trompetes de guerra de més abelles.
Es parà en sec. Aquell lloc era ombrívol, però agradable. Semblava un jardí encantat, les flors eren enormes i molt boniques, o potser ella s’havia empetitit. Les fragances que desprenien es creuaven en l’aire i li produïen una dolça embriaguesa. L’ambient li duia murmuris lleument musicals que li arribaven com en sordina… Estava extasiada…
Sense adonar-se’n començà a ballar i saltironant arribà a una font.
L’aigua era cristal.lina i queia gorja avall com un devessall de joia.
-Una altra que ha caigut a la trampa.
-Qui és ? Qui parla ?
Era un clavell enorme que se li’n reia a la cara. Prop seu, un grup de roses descarades li feien chor. I més enllà, les flors de magnòlia des de les branques del seu arbre, les clavellines i els geranis.
Es va començar a marejar. Les olors de totes les plantes, barrejades, es van fer més i més fortes, asfixiants, i ella començà a còrrer, espantada.
Finalment, trobà una petita porta i aconseguí escapar-se.
Fum, fum, només veia fum, respirava, olorava, sentía fum.
On sóc ? –Va pensar.
A poc a poc els seus ulls començaren a divisar quelcom i a les seves oïdes arribaren murmuris, crits com en sordina, mil veus barrejades…
Quan finalment aconseguí distingir una mica on era, va veure molts homes d’ulls extasiats que la miraven amb desig. Ulls oblics, pell groguenca, la majoría de poca estatura. Alguns estaven drets, d’altres asseguts i la majoria estirats a les lliteres, alguns inconscients.
I tots, tots, fumant dels llargs broquets de les seves pipes d’opi sense parar.
Molts d’ells, però, per desgràcia per a la Marta, estaven conscients i ben conscients i van començar a mirar-la lascivament, mentre murmuraven coses incomprensibles. Es mirà a sí mateixa.
Els homes s’anaven acostant, acostant…
La fortor d’opi l’estava marejant un altre cop. Què faig ?
Gairebé li feia tant por quedar-se com fugir, perquè, què hi hauria darrera la porta que trobaria, n’estava segura, just a temps per a fugir d’allà?