El venedor d'estels de Nadal

Un relat de: Xavier Valeri Coromí

En Josep Nujal entrà a Olot per la part de llevant, pel convent del Carme i el carrer Major amb el seu Ford T, matricula B 51235. Havia escollit aquell primer de maig perquè les manifestacions i la crispació que es respirava a Barcelona no eren del seu gust. En Josep era un viatjant de comerç que necessitava tota la setmana per visitar les botigues d’Olot, de Sant Joan, de Castellfollit, de Sant Esteve d’en Bas, Besalú... Tenia molta feina a ensenyar els productes d’ornamentació nadalenca que descansaven dins les grosses maletes del seu flamant automòbil. Ensenyava el gènere a la primavera per poder servir-lo per la tardor i donar temps als comerciants a preparar els aparadors de les Festes de Nadal. El seu pas pel carrer Major fou tranquil: els estols de mainada ja no seguien els cotxes: ja no eren novetat. Tanmateix una cosa inaudita li cridà l’atenció. Un grup de noies de nova volada assegudes a l’acera es descordaven les espardenyes les embolicaven amb un paper de diari i les posaven dins la bossa de mà. Tot seguit treien un paquet de la bossa, el desfeien i en sortien unes sabates de colors vius que es calçaven.

En Josep buscà una explicació al fet però no la trobà, fins que la mestressa de la fonda li explicà que eren les noies de Sant Joan les Fonts, la Canya, la Vall de Bianya i de Castellfollit de la Roca que acudien a veure la primera sessió de cinema sonor que tenia lloc a Olot, en concret al Teatre Principal, llavors explotat pel senyor Pujolar. La mestressa li precisà que les noies caminaven a peu amb espardenyes per fer més camí i en arribar a la ciutat se les canviaven per sabates. D’aquesta manera podien lluir més i no gastaven tant el calçat. El viatjant ja havia vist a Barcelona El cantante de jazz i li havia agradat el cinema sonor, per la qual cosa decidí anar a la sessió del Teatre Principal i ser testimoni de l’estrena del cinema sonor a Olot

En Miquel Passalaigua era molt jove: només tenia deu anys però havia estalviat un duro de plata, suficient per pagar l’entrada a les seves dues germanes i alguna noia més. En Miquel com que havia tingut una pleura i no podia córrer venia gasoses mentre els seus companys corrien rera la pilota . La idea del negoci havia sorgit del capellà per no frustrar el noi i donar-li un incentiu. Ara, en Miquel era el noi més considerat per una colla de noies de quinze i setze anys, vestides a la darrera moda, amb els cabells estirats, els vestits caiguts i els ulls febrosos d’il·lusió. Fins alguna portava un barret rodó d’ala petita de colors vius i amb cinta fosca. En Miquel feia cua enmig d’elles; quasi tapat perquè li passaven un o dos pams d’alçada.

En Josep es ficà a la cua. Girà el cap envers uns cartells publicitaris. Llegí que viatges Marsans oferia un gran creuer pel Mediterrani i Terra Santa i que Casa Massias oferia les darreres novetats en teixits. De seguida, però es fixà en una d’aquelles noies de la cua. Una noia prima de rostre rodó que portava el cabell negre, quasi blau; com si un tros de nit d’estiu li cobrís el cap. El seu cos senzill estava ficat dins un vestit color de rosa que arribava fins a sota genoll. Les mitges blanques feien un conjunt perfecte amb el vestit i les sabates vermelles.

La tela blanca s’obrí i el raig de llum polsosa que passava per damunt dels caps clava a la pantalla els anuncis de xampany Canals Nubiola, de les eines de la Ferreteria Agustí , de les novetats de can Nyera, del xarop Puig i del receptor de ràdio Philips que oferia l’Esteve Molas del carrer Clivillers. Tanmateix els anuncis no van fer callar al públic, que esclatà en una ovació quan sentí les primeres paraules del film Del mismo barro Després es feu el silenci i les imatges i veus de la pantalla esdevingueren el centre vital de tots els cors.

En Baixar les escales del Teatre Principal, la noia del vestit color de rosa relliscà, perquè no estava acostumada a les sabates, i caigué sobre en Josep.
-Heu pres mal ? – digué el jove viatjant de cabell ondulat negre i ulls de cristall de Florència. Mentre aguantava la noia.
-Perdoni –contestà la jove que estava ben trasbalsada, mentre les seves companyes reien
A la sortida en Josep insistí en acompanyar la jove que es deia Maria Anna i es deixà; acompanyar. Era quasi de nit i sobre el Firal d’Olot lluïa el primer estel de la nit i tot el verd del mar en els ulls de la noia.
-A què et dediques –preguntà la jove.
-Sóc venedor d’estels –contestà en Josep, qui especificà la seva feina de venedor de llums i estels de Nadal, com els que llueixen les botigues del carrer de Sant Rafel. La noia quedà una mica decebuda d’haver conegut un viatjant; un passavolant i li digué que si volia tornar a veure-la hauria de pujar sovint a Olot. La Maria Anna a pesar que la temptació li entrava en el cos per les seves mans blanques i esquitxava de passió el carmí dels seus llavis no volia caure en el fang que venia de lluny, com cantava Gardel en el film. El seu germà cridà:
-Maria Anna !
La noia s’assegué a l’acera es tragué les espardenyes de la bossa de mà i segui les seves amigues a fer camí amb una cançó i un llum. En Josep marxà amb les mans a la butxaca Firal avall. Mentre caminava cantava el tango de moda Criollita decí que sí; criollita decí que sí que ya no alumbra el lucero, porque tus ojos que quiero/ya no brillan para mí. En passar per la plaça d’en Mora donà un cop al Ford T i entrà a la fonda.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.