Els amants del Fluvià

El riu Fluvià entre Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca, poc més avall de l’aiguabarreig del riu amb la riera de Bianya, corre lent i verd amb aigües transparents que deixen veure els còdols, l’herba del llit i si hom s’hi acosta els barbs i les serps d’aigua. Al costat esquerra s’hi enfilen, arrodonides i suaus, les costes vermelloses de la de la serra de Canadell; mentre que al costat dret s’hi retallen les columnes de basalt, resultat de la lava de les eclosions dels volcans de Batet. A la part inferior de les colades s’hi escorren en forma de fonts les aigües que es recullen a les muntanyes d’Aiguanegra i Rapàs.
Des de fa moltes centúries hi ha la font del mas Garau que dona un bon doll d’aigua fresca estiu i hivern. Al seu voltant, farà uns sis-cents anys, s’hi havia format un clariana d’herba fresca que culminava en un sorral a la riba del riu. Pel mig de l’herbei i l’arena l’aigua de la font formava un rec que acabava en una gorga, on nedava una volada d’ànecs de coll verd, una parella de conills havia sortit de les bardisses i festejava sobre la sorra. Dalt la branca d’un freixe, una geneta clapejada esperava el moment precís.
La cantarella de l’adolescent roseta, cara rodona, vestida amb un gipó de lli que se li agafava a la cintura i li deixava els muscles nus, va fer volar els ànecs, tornar els conills al bardissar i amagar la geneta entre les fulles. La noia va ajupir-se per veure aigua i va deixar que els càntirs s’omplissin sota el doll. És va asseure en un còdol per escoltar el remoreig de l’aigua del riu que donava frescor en aquell xafogós capvespre. Se sentia el cant de les granotes i el xiular dels ocells. Sobre d’ella les orenetes giravoltaven en acrobàcies ferotges a la cacera d’insectes. La noia rumiava com s’havia d’enfrontar a la vida que li esperava un cop acabada la infància. De tant en tant, aixecava el cap per observar com el sol s’anava enfonsant cap a la muntanya de Sant Miquel del Mont que semblava que s’havia d’encendre quan l’astre arribés al seu cim. Una garsa descarada es va apropar a ella, ensenyant el seu pit blanc i removent la llarga cua negra, i va quedar-se damunt d’una branca. La noia se la va mirar un moment, però va continuar amb les seves cabòries.
Va aixecar el cap i es va trobar davant d’ella amb l’ombra d’un home. Li va venir un calfred, no havia escoltat passes, ni observat cap canvi que delatés la presència de l’aparició. Va mirar els peus de l’aparegut, va adonar-se que calçava sandàlies i en aixecar el cap va comprovar que vestia l’hàbit marró dels monjos de Sant Benet. Es va aixecar per fugir li havien explicat tantes coses dels frares, dels quals es deia que feien desaparèixer gent, que tenien passadissos soterranis i que s’aprofitaven de les noies. Sens dubte aquest havia sorgit d’un passadís. El frare li va enraonar amb veu càlida i amb paraules ben estructurades que la varen calmar.
-No t’espantis només he vingut a fer un traguinyol d’aigua de la font, no has de témer de mi, sóc una persona dedicada a viure al servei de Déu.
Era un noi jove, prim, més alt que baix, de cabell castany fosc. El seu rostre va agradar a la noia que va decidir quedar-se a conversar amb l’aparegut. El frare es va asseure al seu costat.
-Per què mires les muntanyes t’agradaria veure el que hi ha el seu darrere –La noia va assentir amb el cap. –A mi també, sé que hi ha Ripoll amb el seu monestir i San Joan de les Abadesses, amb la seva abadia. A Ripoll hi ha frares que es passen la vida escrivint llibres que apleguen tots els coneixements del món.
-Per què t’has fet frare ? –Li va preguntar la noia sense deixar-lo acabar.
-El meu pare és el senyor del castell de Blancafort, amb domini sobre més de cent focs a la vall de Demetge. Jo sóc un dels seus fills bastards, només sé que vaig néixer en un mas humil, a la muntanya de Merolla. Vaig passar la meva infantesa, amb els que creia que eren els meus pares fins que, quan vaig fer deu anys, uns cavallers em varen portar al monestir de les Fonts de Begudà. No sé si estar-ne satisfet o no perquè al monestir he aprés de lletra. però això encara m’angoixa, perquè si bé des que sóc amb els frares no he patit mai gana, trobo a faltar la llibertat.
Va parar de parlar i va mirar els muscles, blancs i nus de la noia que es va ruboritzar.
-Bona llibertat que t’has perdut, nosaltres no podem deixar el mas, el prior ens fa moldre el gra en el seu molí i es queda part de la collita, ens fa portar els bous per llaurar les seves terres, sempre ens demana serveis; ara s’han de portar pedres per arreglar l’absis i després s’ha de fer un altar. I encara sort que no fa com els senyors de la rodalia que maltracten els pagesos i jeuen de grat o per força amb la seves dones. Tot sovint passem gana i tu encara et queixes.
Ell se la va mirar fixament i va pensar que perdre una criatura com ella era perdre-ho tot.
Des d’aquell dia, la noia va acudir puntualment a buscar aigua a la font. Les converses es varen allargar, les mirades es van ajuntar un i altre cop fins que els llavis dels dos joves es van fondre en un. Llavors sota la mirada curiosa dels conills, la geneta, els ànecs, el cucut i fins la d’un gorjablanc, els seus cossos es varen ajuntar fins que el sol es va amagar rere la muntanya de Sant Miquel del Mont.
Cada dia el sol es ponia més aviat i el fullaram de la serra de Canadell havia pres el color del rovell, de manera que es confonia amb la roca nua de la seva falda.
-Hem de marxar, hem de fugir jo del monestir i tu de casa teva i buscar un lloc on puguem viure per sempre. Ho hem de fer abans que vingui l’hivern i el fred ens glaci pel camí.
-Ens agafarien de seguida, hi ha guaites a Castellar, a Castellfollit, les entrades als pobles són vigilades i els vigies de les torres dels castells ens veurien. A més els camins són plens de proscrits que en farien una festa amb nosaltres. No tenim ni un sou ni d’on treure’n, i no vull que robis objectes sagrats del monestir.
Tot dos ploraven, quan la garsa agosarada va aposentar-se sobre la font. Les mirades dels dos joves van creuar-se amb els ulls vermells de l’ocell.
-Darrera la serra hi ha una vall de prades verdes, boscos frondosos, amb rierols plens de peix. En aquesta vall tots els animals són manyacs, els conills i els coloms es deixen acaronar amb les mans. El llop, la guilla, la geneta, la fura, el falcó i l’àliga no hi són recents. Els homes es queden el fruit de la terra sense treballar perquè dels arbres en surten fruits abundants i saborosos. Sempre hi és primavera i tot brolla continuament. Tothom hi és igual perquè la terra no té posseïdors. –Va dir-los l’ocell, amb la cua aixecada-
-Com s’ha d’anar-hi? -Va preguntar en Pere.
-Heu de ficar-vos dins la gorga fins que l’aigua us cobreixi el cap, llavors camineu pel llit del riu i la trobareu.
La parella agafada de les mans va endinsar-se a la gorga, d’aigua ja freda, fins que van desaparèixer dins d’ella. La carena havia agafat el color ataronjat del cap-vespre i tot, les branques, la fullaraca, l’aigua tenia un color vermellós. Sobre l’aigua es veien unes bombolles i unes rotllanes, com les que fan els còdols al cap de poc d’enfonsar-s’hi. La garsa va saltar de la branca, va travessar la gorga i es va enlairar per la serra fins que es va fondre en el cel que ja estava pres per la nit.
El prior, Beltran de Tremato, va trobar la falta del frare, Pere Fresc, a l’hora de menjar. El frare que estava present a les Maitines havia desaparegut. Cap dels frares presents en sabia res, i tots coincidien que en els darrers temps el noi estava molt estrany.
Una esquerda va descobrir que la porta camuflada del passadís havia estat oberta, Beltran de Tremato i els frares van travessar el passadís que encara tenia el terra endurit per les trepitjades periódiques de Pere Fresc. Van arribar a la font, on van observar que hi havia petjades de dues persones que es perdien al riu. Van tocar les campanes i aviat tots els homes propis del monestir van estar reunits al costat del cementiri. Allí el prior els va avisar de la desaparició del frare i en Miquel del Garau de la seva filla Elisenda. De seguida varen arribar a la conclusió que els dos joves havien fugit junts. Els varen buscar pertot arreu però mai els varen trobar.