La campiona

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
La Rosalia Alzina baixava de les escales de Sant Esteve, anava agafada del braç de la seva mare Francesca Puig. La seva germana petita, Maria, anava agafada de l’altra braç. Les noies s’havien d’aferrar bé a la mare perquè els esgraons que baixaven de la porta de l’església estaven massa gastats per sostenir-s’hi amb talons de punxa. Lluïa el sol i no hi havia pressa. La Rosalia es prenia el seu temps per lluir les seves filles davant dels ulls joves que les observaven des de la petita plaça, rector Ferrer.
-Mama – digué Rosalia somrient, amb un cop de colze al costat de la seva mare -. Estic contenta hi ha l’Andreu Serra i en Jordi Anglada. Podem anar a prendre alguna cosa a l’Sport.
-Bé, – va xiuxiuejar la Francesca -, prendrem alguna cosa a les cadires de fora, però tingueu cura amb el que demaneu perquè no porto gaires diners.
Amb un somrís a banda i banda, la Francesca va aconseguir posar les dues filles de cabells negres, ulls obscurs i pell blanquíssima sobre les lloses de la plaça Rector Ferrer. El moviment dels cossos feia voleiar lleument els vestits rosa clar, blau cel i groc.
Les formes de les noies derivaven d’hores i hores d’un esforç, que hagués estat infernal per qualsevol persona. Tanmateix, elles l’havien fet d’una manera del tot inconscient. Durant tota la infància i la Rosalia i la Maria havien dedicat totes la major part de les hores dels lleure infantil a saltar a corda. Ho feien al pati de l’escola, a la Plaça Major i a la porta de la casa. El joc les havia deixat el ventre llis, el cul fort, les cames dures, els pits enlairats i l’esquena dreta. Cap expert en gimnàstica femenina s’hagués tan sols pogut acostar als resultats d’un simple joc que a primera vista semblava beneit i inútil.

Amb el cap alt i amb mirades a banda i banda es van dirigir envers les taules de l’Sport, les quals sempre estaven plenes d’amics i veïns.
El diumenges d’estiu les taules de l’Sport s’estenien al començament de la Rambla, coneguda com el Firal d’Olot. Durant segles, les muntanyes d’origen volcànic que envoltaven la ciutat, l’havien mantinguda allunyada de les males costums de l’exterior. Així, les noies es casaven aviat amb nois que els asseguraven una vida de tranquil·la a partir de la base del treball dur i compartit.
Per a la Rosalia de setze anys tot plegat suposava passar una vida que anava de les màquines de la filatura a la cuina de la mare. L’única alegria que tenia eren les quatre hores de la tarda, durant les quals es passejava pel camí que anava del Firal a la plaça del Carme. La Rosalia mai havia posat en qüestió l’haver abandonat l’escola als tretze anys. Al capdavall, més enllà de l’escola no tenia cap més altre destí que la fàbrica, per això des dels nou anys tenia clar que quan més abans deixés aquella classe, on no aprenia res més que a cantar a la Verge Maria i una mica a cosir seria millor per a ella. La Maria feia el darrer curs de l’ensenyança primària i estudis de comerç. Era més aplicada perquè volia entrar d’administrativa alguna de les moltes oficines de la ciutat.
El seu pare en Mateu Valls era viatjant de sants. Recorria tot Espanya amb un Seat 1400 negre. Duia el maleter ple de maletes amb mostres. El secret de les seves vendes era que les transportava fins a les botigues. Si podia ho feia amb el cotxe i si no amb un carretó. Després mostrava una per una les mostres dels sants i santes que sortien dels trenta tallers d’imatgeria religiosa de la ciutat.
El cas és que les nenes havien vist poc el seu pare al llarg de la seva via. Això no obstant el respectaven i el temien. No perquè en Mateu fos un home molt sever i violent. Al contrari era una bona persona, amable i sensible; incapaç d’elevar la veu per sobre dels decibels que mana la cortesia. El que passava era que en la seva absència la Francesca Puig l’havia dotat d’una extrema i inexistent severitat que espantava les dues úniques filles del matrimoni.
Amb l’aire ple d’olor de rostit i d’olor a Lavanda, les noies i la mare van demanar coca cola per cadascuna. Un jove andalús els va dur amb un somrís i una mirada de complicitat les begudes amb llimona i palla. Les noies van restar alienes a les excessives atencions del cambrer. La mare les havia ensenyades a no perdre el temps. No tenien idea que la corda havia les havia dotades d’uns cossos que haguessin envejat les millors gimnastes soviètiques, però sí que tenien plena consciència de la bellesa, de la qual disposaven. A la mare, li corresponia trobar uns nois prou bons perquè les noies poguessin tornar els compliments i iniciar un festeig curt amb casament final, perquè els festejos llargs no solien acabar amb casament.
Unes taules enllà, la Francesca va veure en Pep Massó era un noi una mica més gran que la Rosalia. Era un jove alt i bru que només havia treballat el cos en base al futbol al pati de l’escola. En conseqüència el físic de les noies el superava de ple. El seu atractiu residia en què era simpàtic i treballador. Feia poc que havia deixat de fer d’aprenent a la fàbrica de motors de la ciutat. Era considerat un tècnic amb un bon futur, que tothom donava per sabut que se’l sabria guanyar sense alteracions. Al costat d’en Pep hi havia en Marià Cases, un noi més baixet. Una mica més ple que el seu amic perquè no havia jugat tant a pilota. En Cases era el fill únic de la carnisseria del carrer Major. Mentre continués la feina del seu pare i el seu avi no se li preveien problemes a la vida. Quan Massó i en Cases es van adonar de la proximitat de la Rosalia i de la Maria quasi buiden els vermuts que prenien.
Les has vistes ?– va preguntar en Massó, amb els ulls com dues bombetes .
Tinc els ulls oberts com el sol que ens cau a sobre – va contestar en Casés.
Les noies somreien felices de la vida. Coneixien en Massó i en Cassés de tota la vida. Fins i tot la Rosalia havia anat a un ball infantil del braç den Cases. Van elevar les mans per saludar, els noies que les van respondre. Tot seguit van adonar-se que les Cocacoles s’havien acabat. Es van aixecar. En aquell precís moment, tots els homes que seien a la terrassa, els que eren a la vorera i al mig de la Rambla van aturar-se i se les van mirar. Fins una casat va rebre un cop de colze de la dona que amb veu amenaçadora li va dir .
A les quatre de la tarda, el sol d’agost queia inclement sobre el terra del Firal. Els plàtans del costat feien ombra les taules de les terrasses on la gent prenia cafè. La Rosalia i la Maria van començar el trajecte de cada diumenge. Van començar a caminar del Firal al Carme immerses en una inacabable i misteriosa conversa que les feia alienes a tot al que passava al seu voltant, quan en realitat eren conscients dels moviments de totes les criatures vives que les envoltaven, especialment de les dels nois de la seva edat.
Quan es van trobar amb en Massó i en Cassés van fer un posat que demostrava que no podien evitar la trobada. Els dos nois es van posar al seu costat per trencar-los la conversa i fer-les entrar en la seva. Després d’unes passes de mutisme. Les noies van escoltar alterades. Les parpelles fins al moment gandules es van alçar i les espesses celles es van moure a banda i banda. En Massó parlava que havia començat vacances i que aniria a la platja. Deia que estava plena de noies rosses que lluïen l’esvelta figura amb una espècies de vestit de bany de dues peces, el biquini. Per a la Rosalia i la Maria allò era anar amb roba interior. Van criticar les descarades i van jurar que elles no canviarien el vestit de bany que alguna vegada havien lluït amb conseqüències pels mascles que en aquell dia van coincidir amb elles al riu. Després d’unes hores de passeig, les noies van deixar en Massó i en Cassés. Els van deixar alarmades perquè sabien que el proper diumenge no els trobarien. En Massó i en Cassés serien a la platja d’Empuriabrava. Un lloc on hi volien fer una espècie de Venècia, amb canals i d’altres misteris.

Des d’aquell dia, la Maria i la Rosalia van desitjar anar a la platja. No van tardar a encomanar la idea a la mare. La platja va entrar com un coet per les oïdes d’en Mateu Valls. La paraula es va repetir una i altre vegada a partir del moment que va entrar a casa seva. L’home es va veure obligat a comprar uns paraigües de fer ombra, cadires i unes tovalloles. El dissabte va descarregar les vuit maletes de sants del cotxe i astorat i sorprès el va carregar amb ombrel·les i cadires de platja.

El diumenge a les set del matí, el Seat 1400 travessava la petita ciutat voltada de volcans apagats més o menys per sempre i marxava en l direcció per on el sol s’elevava com una bola de foc que encenia de blau el dia. Després d’haver esmorzat a peu de carretera poc abans de Figueres, el 1400 va entrar a Roses. A les nou del matí, els carrers encara estaven buits. Van aparcar i van agafar lloc a la platja. La Francesca va untar els cossos de les noies amb crema protectora. No les volia tornar a casa amb cremades de primer grau.
Després d’una estona de combinar el bany amb el sol, la platja es va omplir de nois rossos amb ulls blaus i també de les temudes noies rosses amb ulls blaus, en biquini. Van mirar en Mateu Valls. L’home en sentir-se observat va dir . La Francesca va fer un assentiment sever. Les filles van quedar igual. En Mateu va respirar amb profunditat i va pregar a Déu per haver-lo deixat viure fins aquell dia inoblidable en què les dones més belles d’Europa es passejaven despullades pel seu davant. El problema estava en com dissimular-ho, però ho feia i en tot cas tenia la Francesca al costat que amb una mica de sort el deixaria complir amb el seu dret matrimonial.
Les noies van veure que les noies del biquini jugaven amb pilotes d’aire. Unes pilotes de propaganda de crema Nivea. Elles no tenien res i estaven tipes de jeure. Van veure un corda. Era una corda una mica bruta de sorra que havia servit per alguna barca. La van netejar i la van lligar a un pal. La Maria va començar a voltar i la Rosalia a saltar. La Rosalia saltava cada vegada més alt. Amb l’esquena dreta, el cul enrere , la barba endavant, els ulls ben oberts. La Maria comptava. Després s’alternaven. La Francesca va voler recordar els dies d’una llunyana i dura infància. Dies de pa negre i farro. Va deslligar la corda del pal i la va donar a la Rosalia. La Francesca de quaranta anys va començar a saltar lentament. Les noies feien voltar la corda a poc a poc. El volum dels pits de les cuixes de la Francesca era més elevat que els de les seves filles, però la vida li havia deixat un ventre sobre el qual s’hi hagués pogut planxar amb vapor. La imatge de les dues noies fent voltar la corda, on saltava una esplèndida bellesa madura. Va colpejar tota la platja. On un home podia abastar amb la vista tot va quedar aturat. Fins les noies de la pilota van quedar parades. L’únic que no se’n va adonar va ser en Mateu que estava encantat amb les roses que caminaven a la vora de la platja.
En Massó i en Cassés van sentir . Era la Maria i la Rosalia. Què feien allà. Els dos noies havien observat detingudament moltes roses d’ulls blaus però no havien aconseguit intercanviar ni un mot amb elles. No els entenien i passaven d’ells. No faltaven alemanys, anglesos i francesos que s’entenien bé per perdre temps amb aquells dos ignorants, pel que fa a llengües europees. Van veure que una rotllana molt gran. Tot de gent corejava . Ho feien amb tots els accents del món. Van fer-se pas. Fins que van veure la senyora Francesca amarada d’un suor que li arrapava el vestit de bany al cos. La dona pràcticament més que nua saltava a corda sense en aparença adonar-se de l’escàndol que provocava. Am la barba i el pit endavant i el cul enrere, la Francesca causava més lascívia que les ballarines de les discoteques nocturnes. La Rosalia va veure el rostre astorat d’en Cassés. Va mirar a banda i banda i va veure que eren l’admiració de centenars de mascles.
Mare !!! – va cridar.
La Francesca es va adonar de l’expectació. Es va arrupir amb les mans als pits i la corda va deixar de voltar.
Hooo !!! – es va escoltar.
Tots els homes i dones presents es van allunyar. Alguns homes reien i imitaven amb les mans els moviments dels pits de la Francesca.
Al diumenge següent a pesar dels precs d’en Mateu, les dones no van voler anar a la platja. Les nenes es van quedar a passejar pel Firal amb en Massó i en Cases, els quals tenien gravada la imatge de la Francesca mentre saltava a corda. La tenien tan gravada com la tenia en Gustav Larsson un cineasta suec que havia filmat la dona. També les tenia l’Harold Lloyd fotògraf del Life. El cas és que la Francesca va aparèixer a tot Europa com la imatge de la bellesa femenina espanyola. Durant uns anys, la Francesca als diumenges al migdia es va sentir més admirada però no va saber mai perquè.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

5444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.