La La llegenda del drac del baró de Colltort, la pagesa Elidenda i en Jordi Solà de Miramisses

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
La fosca s’enllumenava per la llum esclatant dels tridents de foc que llençava un cel negre, com el carbó de l’infern, i rabiüt, com els dimonis amb la cua encesa. Entre aquells remots camins, esquerpes muntanyes i profundes valls, els trons ressonaven, com els brams dels condemnats en el moment de trobar-se amb la flama eterna. Del cel queia un mur d’aigua, com si, caiguessin els plors de tots als qui són tancades les portes de Sant Pere i han de baixar poc a poc a l’infern. L’aiguat empès pel fort vent desfeia els marges i torçava els arbres que movien el brancatge com si fossin les mans i els braços de gegants desesperats d’un antic món oblidat i remot. Els elements del cel irats i ofesos estaven disposats a impedir la infàmia que es proposava cometre el baró, Germà de Colltort, que muntant sobre el seu gros corser negre i cobert amb una xopa capa de pell d’os, feia camí amb dificultat cap al mas can Taià per cobrar-se el dret de cuixa que li corresponia.
En la seva ment es repetia la imatge de la jove pagesa remença, Elisenda Taià, que era de cabell ros amb tons vermellosos, d’ulls transparents i verds com l’aigua de les gorga del Tifell. El baró volia arrancar-li la roba i recórrer amb les mans la carn tendra, suau i tremolosa de por. Desitjava jugar amb aquells mugrons de maduixa d’abril i prendre amb brutalitat la mel de la jove.
La noia s’havia casat aquella mateixa vesprada a l’església de Sant Romà de Calberta i per llei corresponia al comte passar-hi la primera nit. Dins el cap del baró bullien imatges de gemecs, plors i patiment que l’excitaven i avergonyien la condició humana. A ell, li tocava el dret de ser el primer de tastar-la i pobre del qui s’interposés en el seu camí. Tanmateix, entre els veïnats aclofats entre aquelles valls profundes i fosques, la riera rugia enfurismada i barrava el pas al pobles de Sant Martí del Grau i les masies del Prat, la Salica, la Canova i can Taià amb una allau d’aigua de dues carretes d’amplada. Dues vegades el comte intentà que el seu poderós cavall traspasses aquell braç gegantí que s’emportava pins, alzines altíssimes i pedres que ni el poderós Hèrcules hauria mogut. El valent cavall, que mai havia reculat en els ferotges combats dels almogàvers a Sicília, i als ducats d’Atenes i de Neopàtria, que havia estat al setge de les mosques de Girona i al pas de Panissars s’aturava davant la força de la natura. L’animal sabia que l’aigua se’ls enduria avall i que ell i l’home moririen ofegats i colpejats per les roques i els troncs dels arbres arrencats. El baró vençut pels elements clavà els esperons amb força contra el ventre de l’animal. Cenyí les regnes i girà el cavall. Amb el cap cot, tremolós de fred i amb l’estomac endolorit de fúria i decepció, retornà cap al castell de Colltort, dalt d’un turó que s’eleva al costat de les boques de l’infern de Fontpobra i la Tuta, en les quals el terra vermell i les roques negres donen testimoni que un dia hi havien escopit foc i potser molts dels diables que de nit s’amaguen als boscos.
Mentre el baró pujava pel tortuós camí que duia al castell, els familiars de la parella donaven per fet que el baró havia renunciat al seu dret a causa de la tempesta per això deixaren que l’Elisenda lliurés feliç els seus anys acabats de florir al jove agricultor, Montserrat Solacortils, sobre una humil màrfega de lli i llana. Mentre la parella deixava anar la música amorosa de petons i gemecs, els pares i germans, a la vora del foc, donaven gràcies amb oracions i besaven fulls amb oracions màgiques i sagrades per la tempesta que Santa Barbara, patrona de trons i llamps, havia llençat contra la infame luxúria del baró. Mentre escoltaven, miraven les flames que s’alçaven amb dificultat cap a la boca de la xemeneia tallada de dret al sostre.
Es van escoltar les campanes de la matinada. El nou dia va allunyar els negres núvols i va ofegar la tenebrosa nit amb un cel blau que llençava aire net i pur sobre les profundes valls: El cel estava content que Elisenda s’hagués estalviat del baró. Al Taià, es va fer una festa, en la qual acudí gent de tota la contrada, la núvia fou passejada sobre una mula amb un ram de margarides al voltant del cap. La mainada saltava i corria darrera la núvia, les noies es donaven les mans i els gossos saltaven alegres com mai. Tothom felicitava en Montserrat Solacortils per ser l’home de la més bella flor de la contrada.
Dins la torre més alta del castell de Colltort, el baró rebé la notícia que li portà el seu batlle, en Nicolau Manyac. El baró enfurismat prometé que prendria l’Elisenda que la retindria en el seu castell i que erigiria un símbol del seu poder sobre els homes i la natura. En un dia clar de començaments de primavera, el baró amb la seva mainada, encengué el mas Taià on assassinà tots els ocupants, penjà en Montserrat de l’arbre més alt i s’emportà l’Elisenda. Com a càstig per la festa imposà als habitants de Sant Martí del Grau, Sant Esteve de Pujals i Sant Aniol de Ruscaieda la construcció d’un gran pont sobre la riera, excepte durant les grans tempestes, petita i seca. El pont fou construït amb grans penes i treballs en un curt espai de temps i encara avui es pot veure com s’aixeca alterós i inútil sobre el curs de la riera.
En l’alta torre, on el baró rebia les queixes dels seus pagesos de remença i sense clemència, l’Elisenda fou llevada de tota virtut a la vista de servents i soldats. El baró quan rebia pagesos de la vall que reclamaven drets legítims, els somreia els passava, en confiança, la mà per sobre l’espatlla i els acostava a una gran finestra. Llavors d’una empenta els llençava al fossar, on eren rebuts per un gran drac que se’ls menjava amb fruïció. El comte gaudia quan algun dels despenjats encara viu era devorat per l’animal, llavors bevia el millor vi i posseïa a la pagesa més bella. Després feia dir pel batlle que el pagès de tal casa s’havia perdut, que els seus pecats l’havien fet desaparèixer però, la gent prou sabia què els havia passat. El baró obligava l’Elisenda a mirar el drac que estirava la llengua per lligar-la i dur-la cap a les grans dents que l’haurien trinxada de viu en viu. Llavor la noia desesperada xisclava de desesperació i el baró reia satisfet, perquè sabia que cediria a tots els seus desitjos.
Temps feia que tots els pagesos de remença estaven al límit de la resistència de les grans i injustes servituds a les quals els senyors com el comte els tenien sotmesos. En molts camps s’aixecaven grans creus i en els llindars de les cases hi havia fossars i banderes negres que simbolitzaven voluntat de lluita i mort. Tanmateix el baró en el seu castell gaudia per força de l’Elisenda i es divertia alimentant amb els xais dels pagesos i amb els descontents la seva bèstia, comprada en un dels seus viatges a l’Aràbia.
A voltes els crits de desesperació de les víctimes ressonaven per les valls, omplint d’espant i de ràbia els cors dels pagesos, que tampoc podien marxar perquè estaven sotmesos a la llei de la remença, que contemplava el pagament d’un preu impossible per anar a viure en els dominis d’un senyor més benvolent. Si algun havia volgut escapar era perseguit amb grans gossos i quan era capturat anava a parar a la torre i a la boca del drac.
El cel era blau amb núvols alts i esfilagarsats, quan en Pere de Mata, domer de Sant Martí, i beneficiat de Santa Maria de Granollers, veié el desastre que havia fet el baró al Taià. Ell que havia casat l’Elisenda amb en Monserrat plorava en veure el cos en descomposició del noi penjat de la branca d’un pi negre. Sabia que la causa de la desgràcia era la luxúria del comte que havia faltat a les lleis, cobrant un dret que ja no li pertanyia perquè Déu, en forma de tempesta, li barrà el pas el dia que ell creia que el tenia
Plorant de ràbia caminà cap al castell d’en Solà de Miramisses, on onejava el pendó vermell del cavaller, Jordi Solà de Miramisses . El jove cavaller, que era alt ros amb ulls d’aigua de mar brava, escoltà la veu del capellà; tot i que ja li havien arribat veus de gent desesperada. El capellà li explicà que el baró havia trencat la llei dels mals usos, que havia abusat de poder i que havia desafiat els designis divins. Jordi Solà de Miramisses es posà l’elm i aixecà l’espasa en senyal de guerra. Pere de Mata li lliurà l’estendard de Sant Jordi, creu vermella sota fons blanc, símbol de la cristiandat en lluita contra la tirania.
De bon matí sortí a pas tranquil sobre el seu cavall blanc, amb mirada desafiant i el cap dret. Rera seu venien els seus fidels braus - només deu peons i quatre ballesters -, Pere de Mata sostenia l’estendard de la Creu de Sant Jordi, moguda per les brises, manifestant al cel blau la ferma voluntat de combatre. El cavaller portava ausberg, túnica de perpunt encoixinada, i l’escut vermell amb la imatge del Salvador en or i plata.
Era poca la força del cavaller per prendre tan alterosa fortalesa. Tanmateix s’endinsaren pels camins abruptes, vorejaren les cingleres i baixaren a les profundes valls. Quan foren dalt la paorosa cinglera d’Eroles des d’on es podia veure el mar llunyà, en Jordi Miramisses tocà el corn i en Pere de Mata onejà l’estendard de la creu vermella. Poc a poc de la llunyania sorgiren fileres de gent armada, amb tota mena d’estris. La gent venia per la riera del de Sant Gregori de Sant Martí, de Sant Aniol, de Sant Silvestre de Sant Claudià... Tocaven flautes i timbals per senyalar que s’havien cansat de la tirania.
Quan el baró veié la multitud que s’apropava al seu castell posà el drac davant de la porta i la mainada sobre els merlets. Confiat es passejava d’una banda a l’altra per sobre l’alta torre, amb l’Elisenda agafada del braç perquè veiés com el seu poder tirànic sotmetia els pobres agosarats. Tanmateix, els pagesos tallaren els grans arbres dels boscos de Sant Medir i construïren dos trabuquets, que eren màquines de contrapès que tiraven projectils. Les emplaçaren a la serra de les Lleixeres, des d’on dispararen deu nits i deu dies contra els murs i contra el drac. El drac rebia un impacte rere l’altre i proferia uns grans salts i uns grans crits però com que era un drac sense ales no es podia escapar volant.
El baró espantat envià al veguer de Girona un missatger en busca de socors. El veguer mobilitza la poderosa força de deu cavallers, cent peons i cinquanta ballesters. Amb el pendó de les quatre barres de sang sobre fons d’or del rei, el veguer sortí de Girona però avançava amb lentitud. Ara trobava un munt de roques d’una esllavissada, ara queien arbres, ara el pas del riu era fals i encara trobava els pobles buits i sense aliment.
El dia vint-i-tres d’abril, Jordi Solà de Miremisses encapçalà l’atac final. Amb un gran crit de guerra avançà el seu cavall blanc contra el drac que estava força madur del les pedrades. L’animal rugia i aixecava les seves poderoses urpes. El cavaller es posà dret sobre la sella del corser, llençà la llança que es clavà en un ull de l’animal que es va girar alçant grans brams de fúria. Tot seguit, Jordi saltà sobre el mur de la porta per deixar-se caure sobre el cap de la bèstia, on clavà l’espasa fins el mànec. Amb el drac mort, els de dins del castell van veure que el perill era veritable i es van començar a espantar.
Els pagesos van passar per damunt del drac i amb destrals van començar a colpejar la porta, però des de dalt els llançaven oli roent i pedres. Van haver de cobrir el drac amb branques i elevar un gran foc. La grassa de la bèstia feia un fum pudent que feia plorar els de dalt. Per fi, els pagesos van poder traspassar el fum i colpejar la porta principal. Els cops van arrencar la fusta i les proteccions de ferros i entraren dins el castell, com una riuada. Els ballesters d’en Solà de Miramisses despenjaren la mainada dels merlets, mentre que els pagesos s’emportaven tot el que se’ls posava per davant.
En Jordi pujà a la torre, on el baró es protegia amb l’Elisenda. Tanmateix un ballester va fer blanc en el braç del baró. Moment que fou aprofitat perquè en Jordi colpegés amb la seva espasa poderosa la gorgera del baró, però el baró era un guerrer molt potent i va reaccionar amb cops de maça. En Jordi es protegia amb l’escut però la potència dels cops li impedien els moviments. Anava quedant agenollat i el baró ja es veia victoriós. Els seus homes també recuperaven terreny i sonaven corns que anunciaven la proximitat de les forces del veguer. Tanamateix, el combat havia donat llibertat a l’Elisenda que havia trobat un ferro rovellat i punxegut. Amb passes silencioses i curtes com si caminés per sobre d’un paviment de fulles seques, l’Elisenda es va acostar al baró i li va clavar el ferro en un espai del muscle desprotegit de l’armadura. El baró proferí un crit esgarrifós i deixar anar la massa. En Jordi va aprofitar per posar-li l’espasa al coll. Llavors, el baró agenollat li va demanar que el matés i s’acostava a la punta de l’espasa per matar-se ell mateix. Quatre pagesos el van estirar i se’l van endur, en Jordi va aprofitar per combatre els homes del baró que havien guanyat terreny. Animat, en va matar dos d’un cop d’espasa, els pagesos en va matar més i poc a poc van caure tots. Quan l’estendard del veguer s’albirava a la llunyania la batalla estava acabada. Els pagesos eren fora i el baró estava lligat de mans i de peus en una cort de porcs afamats que se li començaven a acostar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

5444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.