El rei falcó i l'Arnau

Un relat de: Xavier Valeri Coromí

El rei falcó i l’Arnau

El cel blau clar donava constància del poder del sol de juliol, que queia implacable sobre l’Arnau que maleïa la seva dissort, mentre caminava ajupit pel pes del les mercaderies. En Jordi sostenia el paquet a l’esquena a través d’ un mocador lligat al front, cosa que li permetia tenir les mans lliures. D’aquesta manera, podia apartar els esbarzers i les romegueres i ,alhora, agafar-se en els ramatges dels pins negres i les alzines de la difícil ruta que surt de les Canals de Sant Aniol, a l’Alta Garrotxa, i acaba a Vila roja, al Vallespir. L’Arnau Vilaba feia el camí tot sol perquè el seu pare, reconegut contrabandista de Talaixà; quatre cases i una vella església penjades sobre un espadat d’aquella terra aspre i antiga, romania impossibilitat per una lesió de lligaments. Això no obstant, els compromisos adquirits amb la gent de l’altra banda de la frontera s’havien de complir. Per això l’Arnau, amb disset anys, feia camí en aquella hora ardent del dia.
Era l’hora en la qual els guàrdies de frontera feien migdiada i només els ocasionals llangardaixos, serps, aligots, milans i altres animals del sol donaven senyal d’una vida silenciosa i salvatge. Només les cigales deixaven anar el seu monòton i empipador cant d’estiu, que entrava dins el cervell del caminant com una tortura. a pesar de la seva jove edat, l’Arnau caminava al ritme regular que li permetia reservar forces. Tot i això, el tortuós camí del pas de la Guilla se li feia inacabable.


Un soroll ferotge el féu deturar, es tragué el paquet del front, es tirà els ondulats cabells del color del carbó d’alzina enrere, donà una ullada al seu voltant i s’acostà, amb passes prudents, al lloc, on sorgia aquell brogit espantós. Una gran colobra i un jove falcó mantenien una lluita a mort, enmig d’una gran polseguera i d’uns xiulets esgarrifosos. L’Arnau decidí observar la lluita sense prendre-hi part. Tot i que la colobra s’agità amb frenesí el falcó mantingué la seva pressa fins que el rèptil quedà immòbil. Llavors l’au esgotada i ferida es retirà lentament amb salts curts sense poder aixecar el vol. Fou quan sorgí una altra colobra que xiulava de ràbia, furiosa per la mort del seu company. La sort del falcó hagués estat feta, si no hagués estat perquè l’Arnau decidí que ja havia perdut prou temps i amb la navalla del seu pare tallà el cap de la serp. Veié el jove falcó immòbil sota els seus peus, de manera que s’ajupí per agafar-lo. L’animal intentà fer un moviment de fugida, però estava massa esgotat. Li acaronà el cap i el ficà dins del sarró. Tot seguit recollí les mercaderies, es tornà a lligar el mocador al front i tornà a caminar.
Passat el migdia, arribà a l’hostal de la Muga, un antic edifici de dues plantes que des del Pacte dels Pirineus marca la línia de frontera entre Espanya i França. Al costat de la petita porta d’arc, que donava entrada a la planta baixa de l’hostal, hi havia un petit ase estacat de l’anella de la paret. Una noia morena, que portava un vestit verd acaronava el pel blanc que hi havia entre les orelles del burro. L’ase abaixava el cap amb una satisfacció que sortia pels seus grossos i humits ulls negres. En sentir, passes la noia es girà per observar qui arribava. Els dos joves van mirar-se. La noia veié l’Arnau, com el millor que podia esperar en aquell avorrit dia i l’Arnau estava sorprès de trobar una noia tan bonica en aquell hostal tan allunyat de la civilització i freqüentat per proscrits, aventurers i gent del vell negoci del contraban d’espardenya.
.
La jove viatjava amb el seu pare, amb el qual anaven cap a la localitat francesa de Costoja. El seu pare era en Josep Berengari, un militar carlí que passava la frontera amb la seva noia per portar-la a lloc segur. El coronel Berengari també volia reunir-se amb el comandament carlí que preparava una altra revolta de la facció, des d’un quarter general que es movia clandestinament per les localitats del Vallespir. La noia de rostre blanc i de poc més de catorze anys, sens dubte, ignorava la perillosa situació en la qual es trobava.
-Què hi fas aquí ? –preguntà l’Arnau.
La noia, que tenia el rostre pigat, se’l mirà, indecisa, avaluant si valia la pena de contestar.
-No veus com vas de suat, mal vestit i carregat –li recriminà la noia.
- Potser sí però segur que no trobaràs cap noi que et pugui fer el regal que jo et faré –digué, mentre es treia l’embalum del front i ficava la mà al sarró-. Mira ! –tragué el cap del falcó del sarró. La noia féu un pas enrere per fugir d’aquells ulls vermells, però, per demostrar el seu valor, s’acostà a l’animal i li passà el dit pel cap.
-El vols? té, agafa’l –allargà l’animal a la noia que sostingué l’au amb la mà. En veure’s mal subjectat el falcó s’escapà i es perdé en el cel.
-Ara, ja no el trobaré més –es lamentà en Jordi.
-Ho, sento – contestà la noia,- si vols et compensaré amb un petó.
La noia s’acostà a l’Arnau, li agafà el cap amb les mans, i el besà a la punta dels llavis. Sentí una forta escalfor i quedà molt enrogit, doncs, no esperava aquella reacció de la noia. En aquell precís moment va aparèixer el coronel Berengari que agafà l’Arnau pel clatell i el rebotí pel terra. L’home enfurismat volia pegar amb el seu bastó de pom de plata el noi caigut. La noia però es posà a cridar i a xisclar, cosa que el noi aprofità per recollir la mercaderia i fugir.
******
Cinc anys més tard, l’Arnau tenia vint-i-dos anys i s’havia convertit en un noi alt i fort que havia fet molts diners amb el contraban d’armes per als carlins. Fou qui ideà passar les armes dins dels sarrions que els traginers baixaven de la infinitat de piles de carbó vegetal que hi havia a l’Alta Garrotxa. D’aquesta manera, era un membre important d’una poderosa xarxa secreta que tenia un enllaç en cada cabana de carboners. A més, molts de traginers li devien una estranya prosperitat en un temps de misèria general. Era tal el poder que havia assolit en la guerra que fins disposava d’una petita escolta personal com si d’un gran capitost es tractés.
En aquells moments, els carlins tenien la guerra perduda: havien guanyat moltes batalles però no havien estat capaços de reduir l’exercit del govern i els seus milicians. El setembre del 1875, els carlins havien perdut la Seu d’Urgell que era la darrera plaça important que els quedava a Catalunya. Del que havia estat un potent exercit capaç de plantejar batalles campals a l’exercit regular espanyol, només en quedaven grups aïllats que pretenien passar la frontera de França. Els Voluntaris de la Llibertat, els perseguien per tota la frontera en venjança a les atrocitats que havien comès als seus companys presoners en el moments àlgids de la guerra.
La Maria Mercè Berangari, coneixedora de l’angoixosa situació dels combatents carlins, patia pel seu pare. Per això, quan uns refugiats la informaren que el seu pare tractava de creuar la frontera pels senders del puig del Bassegoda, la noia decidí fer alguna cosa per salvar-lo. Per això, hagué de recórrer als diners que li havia deixat el seu progenitor per viure a Costoja. En les primeres indagacions, la informaren que l’única manera de passar la frontera era a través de l’Arnau i els seus homes que eren els únics que sabien els camins, allunyats de les masies escampades, que encara no estaven dominats pels Voluntaris de la Llibertat. A través d’un emissari la Maria Mercè concertà una entrevista amb l’Arnau, que accedí per diners i per la curiositat de conèixer una noia que deien era jove, bella i distingida. La reunió tingué lloc en una barraca de carboners propera a la masia de Pradells. De seguida, reconegué els ulls negres de la noia que el besa a l’Hostal de la Muga. La Maria Mercè també va reconèixer el rostre bru, d’on sorgien dos ulls inquiets i el cabell negre i ondulat que acaronà en un dia llunyà, però mai oblidat.
El sol que entrava per les escletxes del sostre de branques d’alzina i bruc serví per trencar la foscor de l’humil catre, on els dos joves acabaren el que havien començat cinc anys abans. En el llit d’amor, l’Arnau prometé a la noia que li portaria el seu pare sa i estalvi i li demanà que es guardés els diners, ja que es considerava l’home més ben pagat del món.
L’Arnau i els seus homes trobaren els cinc militars carlins, amagats en unes coves properes a la pairalia del Caritx. Estaven disposats a jugar-se-la en uns camins difícils, on en aquell moment tot els era hostil. Quan reberen la visita dels deu, contrabandistes, armats amb fusells de repetició i revòlvers americans van creure que eren soldats carlins que havien anat a buscar-los. Tanmateix l’Arnau els deixà clar que estaven davant de gent de camí que no acceptava ordres de ningú. Com que estaven desesperats els carlins s’acolliren a l’ajut. Passaren la frontera sense cap topada, perquè fins els animals més salvatges tenien com a iguals a aquells contrabandistes veritables amos d’aquelles profundes valls. En arribar a les proximitats de la cabana de Pradells, el pare es trobà amb la filla i s’abraçaren. Un cop passada l’efusió de la retrobada, el militar Josep Berengari reconegué en l’Arnau, com el marrec que havia pegat a l’Hostal de la Muga. Observà les mirades que es dirigien els dos joves i comprengué l’amor que hi havia entre ells. L’home, endurit i embogit, per les calamitats de la guerra entrà en un estat d’extrema còlera, ja que considerava la màxima de les desgràcies la pèrdua de la guerra i que la seva filla fos l’amistançada d’un contrabandista. L’home es tragué el sabre victoriós en cent combats i es dirigí contra l’Arnau com si fos el culpable de totes les desgràcies de la carlinada. L’Arnau hauria mort perquè estava d’esquena i no esperava una reacció així d’una persona a la qual havia ajudat.
Del cel immaculat en caigué en picat un poderós falcó que es clavà en el rostre del vell coronel. Berengari se l’arrencà amb gran dolor de la cara i intentà dónar-li mort a cops de sabre. La lluita entre l’au i el militar durà fins que la Maria Mercè, li arravatà l’espasa de la mà i li digué:
-Pare, conserveu el que us queda i conformeu-vos –el vell coronel entrà en raó i tingué una gran vergonya. L’home quedà agenollat en el terra, amb els ulls plens de llàgrimes com si demanés perdó. El falcó en veure l’home vençut aixecà el vol i s’allunyà en el cel fins a desaparèixer.
******

A primers de març de l’any 1877, La Maria Mercè aportà en el seu matrimoni, tal com consta en els capítols, cent seixanta-cinc lliures de Barcelona, una faldilles i gipó de bonet, un vestit blau amb les seves puntes i gipó de panyo, una mantellina de baieta, un caputxó d’escot negre i un davantal de blavetó, vuit camises noves de cànem de lli i una caixa nova de noguera amb pany i clau i algunes joies de la seva difunta mare. La Maria Mercè era una noia afortunada pel testament que li havia fet el seu pare en Josep Berengari, que s’havia acollit a l’indult del govern.
L’Arnau va signar els capítols i la va esperar somrient al peu de l’altar de l’església de Sant Pere de Montagut. Vestia gambeto d’estam blau amb daurats, cosits, pantaló negre fins a sota genoll , mitges de cotó blanc, sabates de xarol negres amb civella de llautó i barretina vermella d’Olot
La núvia entrà, del braç del seu pare en Josep Berengari , amb el vestit de blau i la mantellina de baieta. Els ulls li brillaven la felicitat que també sortia pel seu somrís, com un oreig que encomanava de vida els presents.
El rector de Montagut va fer un sermó en què destacà les virtuts de la vida matrimonial i va beneir l’enllaç, davant la satisfacció dels convidats. L’àpat tingué lloc a l’era de l’antiga casa pairal dels Berengari. Acabada la festa els nuvis s’acomiadaren del pare de la núvia i dels convidats per fer camí cap al mas del Turó, on havien de començar la nova vida. Caminaven agafats de la cintura per un camí. A ponent es veia un sol brillant com un calze que s’amagava entre violes i granes. La parella caigué en frenesí amorós sobre una catifa de margarides i campanetes blaves.

Quan s’aixecaren es dirigiren a la font, on l’aigua queia en forma de braç de cristall. L’Arnau i la Maria Mercè es refrescaren i begueren l’aigua fresca i clara. L’Arnau sentí un xiulets de lluita a mort entre bèsties, agafà la Maria Mercè pels muscles per protegir-la. De la vegetació en sortí un gros Falcó que portava una pedra vermella al bec. L’animal s’acostà a la parella obrí el bec i en deixà caure el robí que era el que porta a la cua el serpent; el rei de les serps. L’Arnau recollí la pedra, mentre que el falcó s’enlairava en el cel. El robí brillava intens el seu vermell de foc i a terra descansava el cadàver d’un gran serpent mort en lluita contra el rei falcó. La parella agafà el robí com a un present del rei falcó en el seu casament i el guardà com a símbol de protecció de la família. L’Arnau i la Maria Mercè feren que un joier de Girona els encastés el robí en un anell d’or, on el cercle fos la figura del falcó. Encara ara els descendents de l’Arnau i la Maria Mercè conserven l’anell com la joia de més valor de la família.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

5430 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.