En Joliu

Molt abans que s’obrissin les primeres botigues a Tortellà, Montagut, Castellfollit i Sant Joan les Fonts, un avantpassat seu ja recorria les masies dels termes de Montagut, Castellfollit, Sant Joan les Fonts i la Vall de Bianya, oferint sabó, roba, sabates, ganivets, bijuteria i quincalla. La feina s’havia transmès d’una generació a l’altre fins arribar a ell, de manera que el seu nom tenia centenars d’anys. Es veu que havia heretat el sobrenom de Joliu del fet que en els mercats un avantpassat seu cridava les noies i les deia Maria mira quins mocadors tants jolius o se m’acaben aquests davantals tant jolius. El seu nom real era tant poc conegut com estrany ja que es deia Constantí Cosdelatorralta Olinagiberta. Ell mateix el tenia tant oblidat que si algú l’hagués cridat pel seu nom no hauria contestat. Havia millorat el negoci iniciat pels seus avantpassats que es recorrien els camins a peu amb el gènere a l’esquena. En canvi ell el portava damunt d’un burro guarà i molt català, al qual anomenava Loreda en record d’un client que s’havia mort sense pagar-li un deute. La gent de les masies aïllades el sentien venir de lluny pels crit de Loreda tira al qual venia un segui d’insults i imprecacions que enrogien les jovenetes i feien fer el senyal de la Creu a les velles. Tanmateix era un jove que tenia un seguit de paraula que enamorava, centenars d’anys de generacions dedicades a entabanar l’havien dotat d’una retòrica superior a la de moltes eminències que es dedicaven a fer discursos al congrés de Madrid.
Li va tocar viure en un temps de grans moviments polítics, però a ell no li importava perquè vivia immers en una altra gran passió. Eren els temps dels grans viatges transoceànics amb avió, dels grans transatlàntics, de les carreres d’automòbils. Fins els poetes seguien el manifest de Marinetti que afirma que la grandiositat del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un automòbil de cursa amb el capot adornat de tubs grossos semblants a serps d’hàlit explosiu ... un automòbil brogent, que sembla córrer sobre metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.
En Joliu sense saber-ho era un seguidor d’alguns aspectes del futurisme que empenyia el poeta italià . Quantes vegades no s’havia passat estones contemplant el ford de set passatgers que feia la línia de Sant Joan a Olot, quants farts de córrer per no perdre l’estela d’un aeroplà que al final es convertia en un punt negre en el cel, quines estones admirant els gramòfons i els aparells de ràdio a l’aparador de can Síbidi. El que el recava era que les masies que visitava no tenien llum elèctrica, cosa que li impossibilitava la venda novetats elèctriques.
Estava enamorat de la tècnica i també de la Dolors, a la qual havia descobert en una petita casa del terme de Toralles, on es vivia poc més o menys igual que feia dos o tres-cents anys. Quan en Joliu s’apropava a la casa canviava els habituals insults a en Loreda per alegres cantarelles, que feien somriure la Dolors, que era pagesa però no tonta. Un cop a la casa oferia els seus productes mentre buscava la noia amb la vista. Com que fer dues coses tant delicades a la vegada és perillós venia més barat del que li havia costat, en donava quatre i en cobrava dos... La Gerarda Madoca, mare de la Dolors, se’n va adonar i quan havia acabat de fer negocis que mai hauria somniat possibles. Cridava dolçament:
-Dolors ! Goita qui hi ha.
Per fi apareixia somrient aquella imatge de pagesa camperola del segle XVIII, cabells trenats negres com el carbó, rostre bru, ulls de cérvola i un cos magnífic ficat dins una faldilla ampla i llarga i un gipó. Llavors els dos joves anaven a passejar pel voltant de la casa. En Joliu explicava entusiasmat a la noia els avenços de la tècnica, els esdeveniments com el viatge d’en Lindberg o els rècords de velocitat en terra. La Dolors se l’escoltava amb paciència, però en el cor tenia en Rafel Guitart, un pagès ben plantat, forçut i treballador incansable. Per fi en Joliu se n’anava amb el cor inflat d’amor, però sense haver aconseguit altre cosa que perdre diners i temps. Aquell temps tant sagrat per a ell en l’època de la velocitat.
Des que en Rafel va ballar molt i molt amb una rossa de Montagut, la imatge de la Dolors i en Joliu passejant es va repetir tant que la noia va començar a sentir alguna cosa per en Joliu que ja es plantejava de vendre’s en Loreda si la cosa continuava tant difícil. Un dia de maig caminaven per un prat florit de margarides i gallarets. Es van asseure sota un roure per mirar el cel, on passaven ocells rabents a la cacera d’insectes. El sol escalfava i feia cantar a la mallarenga carbonera tot estiu, tot estiu. La Dolors va posar el cap sobre el muscle d’en Joliu que va quedar immòbil de felicitat amb la mirada a l’horitzó. Va aixecar el cap al cel blau tendre i va adonar-se que tot al seu voltant s’enfosquia per una gran ombra. Una gran massa platejada passava lenta per sobre d’ells mentre llançava espurnes al sol. Va ficar la mà sobre els cabells de la noia que va aixecar el cap. Els ulls esbatanats li volien sortir de les òrbites, la boca li va quedar oberta, un crit va sorgir de la gorja.
-És el Graff Zeppelin que dóna la volta al món –va dir amb veu tranquil·litzadora en Joliu.- És una meravella Dolors.- La noia es va abraçar fortament a en Joliu que va aprofitar per besar-la.
La Gerarda va veure que la parella venia abraçada de passejar. Aquell maleït d’en Joliu s’havia sortit amb la seva, com se’n sortirà aquest gandul que només volta d’un cantó a l’altre amb un burro com ell. La parella es va casar sota la condició que en Joliu deixés de fer de marxant i s’establís a Figueres, on als anys seixanta va omplir l’Alt Empordà i localitats limítrofes del Pla de l’Estany i la Garrotxa d’electrodomèstics.