El sagristà

Un relat de: Xavier Valeri Coromí



En l’època en què la gent s’esgarrifava del fet que els francesos, entabanats per creences estranyes, pengessin capellans i nobles dels ganxos de penjar les canals dels porcs, vivia a Argelaguer un home de cabell blanc, ni bonic ni lleig, ni alt ni baix i una mica geperut, que figurava en el llibre de baptismes, amb els noms de Nicolau, Onofre i Josep i els cognoms de Grabolosa i Vinyoles.
Era fill de pagesos, però amb molt curta edat havia entrat a fer d’escolà. El rector l’havia escollit per l’estranya afició que tenia de jugar a dir Missa a la plaça amb tota la mainada com a feligresos. Una de les més grans alegries de la seva vida va ésser poder col·laborar en les misses que deia mossèn Joan Badosa, el qual va pensar de fer entrar el noi al seminari. Idea que se li va esvair quan va veure el noi enmig d’una colla de brètols que fugia d’un pagès, a qui li havien robat les cireres. El rector va pensar que els orígens humils estaven massa arrelats dins l’ànima del noi perquè mai fos un bon capellà. D’aquesta manera se li van tancar les portes d’un seminari, en aquell temps, molt concorregut.
El noi va créixer enganxat a la sotana que era l’únic lloc on podia allunyar-se de treballar el camp. Poc a poc, el rector li va anar encomanant tasques de més responsabilitat, com ara encendre les candeles, guardar la roba i els objectes sacramentals, vigilar les capelles de Santa Anna i Santa Magdalena, tocar les campanes i tenir cura dels horts parroquials. Mentre cavava l’hort, el rector llegia un llibre a l’ombra d’una figuera. Ell va sentir una gran curiositat i se li va ficar darrere. Va veure els dibuixos a la ploma que representaven escenes de l’Evangeli i va sentir una gran curiositat. En veure’l tant neguitós, el capellà va decidir dedicar una estona al dia a ensenyar-lo a llegir. Mai ningú ha posat tant d’interès en aprendre, aviat va saber llegir i aviat va llegir tot els que li va caure a les seves mans.
Així el noi va arribar a l’adolescència, coneixedor dels Evangelis, la Bíblia i alguns llibres de moral cristiana, capaç de dir la Missa, el Rosari i les Novenes. Mossèn Joan va veure que el noi es feia gran, sense estar habituat al camp, va decidir de fer-lo sagristà. Rebre la sotana de sagristà va ésser la més gran alegria de la seva vida. Amb ella es va passejar pel poble, que va veure amb enveja com havia esquivat el seu destí de pagès.
El varen castigar, primer li van posar el motiu de Mixu, perquè era esquiu com un gat. Després la mainada del poble s’aprofitava de la seva falta d’energia per burlar-se d’ell i alguns joves van titllar-lo de persona a la qual agradava més el tracte amb homes que amb dones. Ell assadollat de moral cristiana acceptava totes les burles i totes les bromes. La persistència d’en Mixu en la seva bonhomia va fer que poc a poc la gent l’acceptés, i més el varen acceptar quan Mossèn Joan va demanar que es respectés el sagristà, com a ell mateix.
D’aquesta manera la seva vida va transcórrer plàcida i sense alteracions però amb una gran buidor perquè en Mixu hauria volgut ésser capellà i no ho seria mai.
Aquella tarda fosca i plena de boira varen avisar a mossèn Joan que a la Rovira hi havia un home que estava a punt de morir-se. La Rovira quedava lluny del nucli urbà a la muntanya del Guilar per això el capellà a en Mixu que l’acompanyes. Abrigats amb capes negres i acompanyats d’un persistent plugim van travessar la broma baixa i es van enfilar muntanya amunt.


Del mig de la boira que semblava fumejar de la fullaraca, com si el veritable infern fes caliu sota el bosc. Va sorgir la figura d’un home que vestia pantalons fins a sota genoll negres, camisa de lli blanc i un gec d’estamenya negre. L’aire fred que des de la sortida els va acompanyar es va tornar gèlid. En Mixu va sentir com un calfred li pujava de l’esquena fins al coll. Mossèn Joan va posar-se el dit polze al front i es va fer el senyal de la creu.
-Si aneu a la Rovira mireu la pica de rentar-se.
L’home va girar-se i es va fondre enmig de les alzines i els pins negres que vorejaven el camí. El rector i el sagristà van continuar el camí, sense parar de resar Parenostres, Crec en un Déu, Salve Maries i tot el que els venia al cap.
Per fi les línies ocres i allargades de la Rovira es varen concretar enmig de la boira. Les vaques treien el cap de les quadres, els gossos en silenci els observaven, les gallines, els ànecs i les oques van seguir els dos homes fins a la porta. Mossèn Joan va colpejar el picaport.
-Heu fet tard, mossèn Joan –va dir la dona baixa de rostre estret i solcat d’arrugues- fa dues hores que ha mort.
Van entrar a l’habitació i es va trobar de cara amb el rostre blanc, els llavis sense color, i els ulls tancats de l’home amb qui feia menys de mitja hora que s’havien creuat en el camí. Tot dos es varen persignar. Mossèn Joan va enlairar el Santcrist i va fer el senyal de la creu en l’aire mentre murmurava els Sants Sacraments. En sortir de la cambra, les cames els tremolaven i una suor freda els baixava esquena avall. Van adonar-se que estaven davant de la família. Un home alt d’uns trenta anys, amb el cap molt gros restava assegut amb les mans creuades, la vella que els havia obert restava dreta, una dona jove de cabell ros i ulls grossos premia els caps de dos nens i una nena que se li agafaven a les faldille
-Com ha anat ? – mossèn Joan es va mirar l’home
-Ha caigut d’esquenes sobre l’arada –va aixecar el seu gros cap per després ajupir-lo.
Mossen Joan va mirar el rostre de tots els presents que varen assentir. Mentre en Mixu se’n va anar cap a la sala. Enmig hi havia una pica de les que es feien servir per rentar-se la cara a primera hora del matí. En Mixu no hi va veure res anormal. Va veure que sota la pica hi havia un armari tapat per una cortina de lli, mal sostinguda per un cordill. Es va ajupir, va fer córrer la cortina i va allargar la mà. Res d’anormal, una pastilla de sabó, una ampolla de perfum, i una raspa. De sobte els gossos van ulular i l’aire gèlid que coneixia va entrar per la finestra. La mà va lliscar sobre un objecte fred. Va fer pinça amb cura i va treure’n una daga antiga, però amb l’acer brillant i afilat. En Mixu amb la daga a la mà va entrar a l’habitació, on la família estava reunida.
En veure l’objecte la dona jove es va posar a plorar. La mainada també es varen posar a plorar i a cridar
-Pare, pare, pare !
-En nom de Déu –expliqueu què ha passat.
L’home del cap gros va aixecar-se de la cadira i va cridar.
-He estat jo, jo he mort el meu germà –va sortir corrent cap a la porta i es va perdre enmig de la boira.
Mossèn Joan i en Mixu van fer camí cap a Besalú, on varen avisar el batlle i els mossos d’esquadra, que l’endemà van trobar l’autor del crim penjat d’una figuera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

5443 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.