La pastora

Un relat de: Xavier Valeri Coromí



Eren dos quarts de cinc de la matinada, quan la Rosa Puigcoté i la Maria Desvilar van passar pel costat de la paret del cementiri. Encara era de nit, per això alhora que es feien la senyal de la Creu al front acceleraven les passes. Es va sentir un fort soroll de coses que cauen que sortia de dins el recinte mortuori. Les noies van quedar aturades, com petrificades. En Gaietà Sorric va maleir la seva dissort: després d’haver pogut agafar el son li queia la paret cantonera del nínxol. Va pensar “com que els morts s’estan quiets els paletes fan el que volen”. La Maria va regirar el cap en senyal de negació, amb passes curtes i silencioses, es va acostar cap el lloc d’on havia sortit el soroll. Va mirar per un forat del mur per tirar el cos enrere com impulsat per un ressort i arrencar-se a córrer cap a la seva amiga que per la seva part ja havia iniciat una carrera cap al temple de Sant Esteve. La Maria, mentre la reanimaven amb aigua del Carme, va explicar a les dones de la Comparació que una ànima se l’havia quedat mirant fit a fit, fins que va fer Huuuu!!! Les dones escoltaven espantades fins que la Maria va dir que l’alè de l’ànima era d’alls i molt fastigós.

Mentre les noies corrien per un cantó, en Gaietà saltava la paret per un altre i corria pel camí del mas Morrot cap a la riera de Riudaura. Va traspassar la riera i es va enfilar cap a can Barrabam, des d’on va agafar el camí de la Cau, on es va asseure per descansar. La llum del nou dia aixecava calitja dels camps de la Vall de Bianya, que s’estenien com una xarxa de taques verdes i ocres sota les muntanyes de Sant Miquel del Mont, Santa Margarida i Collabós. A les faldes s’hi aclofaven les masies grosses amb les terrasses porticades, les esglésies al costat de torres mig enrunades d’antics castells governaven sobre els turons i a les crestes els campanars d’espadanya de les remotes ermites es confonien amb les copes i troncs dels arbres. La cristiana ciutat d’Olot romania amagada rere el volcà de Sant Francesc, presidit per l’ermita i la torre de guaita. Cap a l’ermita va dirigir els ulls i les pregàries, la vella Merce Ufana quan va veure sortir sis guàrdies civils, muntats en cavalls negres i pards. La Rosalia se la va mirar amb interrogació.
-Són dimonis –va dir la Merce.- Van disfressats de guàrdies però a mi no m’enganyen.

En Gaietà va anar a la cruïlla de camins de Vivers ambn la intenció de seguir el camí de Castellar de la Muntanya, Toralles i arribar als cims nevats dels Pirineus Orientals, on hi havia França. Per fi va arribar a la riera de Toralles, on van asseure’s a descansar al costat d’un lledoner. El sol del migdia el va adormir de tal manera que en obrir els ulls i veure el rostre ovalat, blanc, amb ulls blaus, llavis de magrana i cabells d’or tant proper li va semblar que el despertava un àngel. La idea que ja era mort va passar-li per la ment, això el va fer sobresaltar de forma que va aixecar el tors com impulsat per un ressort.
-Calma’t home –sóc la Sara la pastora de la Cometa.- N’hi ha que estarien ben contens de veure’m.
En Gaietà va respirar tranquil.
-De qui t’escapes ? –va mirar-se’l- a mi m’ho pots dir jo només sóc una pastora.
-De la Guàrdia Civil sóc un desertor –va ajupir el cap.- El meu regiment ha estat destinat a l’Àfrica i no vull morir malament per res.
Es va sentir el retronar de cavalleries que s’acostaven pel Serrat de la Planta.
-No t’espantis jo t’amagaré –la Sara va mirar-se en Gaietà que s’havia aixecat i mirava amb cara d’espant en direcció d’on venia el soroll. Els dos joves van caminar cap al bosc. Van passar per un camí cobert de fullaraca, van traspassar unes bardisses i es varen ficar dins una petita cova que estava amagada per matolls i boixos.
-Aquí no et trobarà ningú –va dir la pastora.
-No vull quedar-m’hi per sempre –va contestar en Gaietà que es va posar a plorar.-perdona feia temps que no parlava amb cap persona i ara tu... Va posar el cap sobre el pit de la noia que es movia empès per una respiració sobresaltada.
-Gràcies –va dir mentre s’aixogava les llàgrimes. La noia li va besar el front bru, mentre ell li agafava els muscles. Van fer l’amor fins que el crit d’un mussol els va avisar que la nit era la mestressa del bosc.
-Hem d’anar a la cabana –va dir la Sara mentre es vestia. En Gaietà tremolava pel fred i per l’emoció del fet que la sort li hagués canviat d’una manera tan gran. La parella va fer nit a la cabana de pastors, on van continuar el seu deliri sexual fins a la matinada. Els sol va entrar per la finestra, omplint de claror l’humil habitacle, la Sara es va vestir apressadament. Encara a mig vestir el va estirar cap a fora.
-Afanya’t que si l’amo ens trop aquí ens mata –deia la noia.
-Qui és l’amo ?
-És en Bernat de la Cometa –el va acompanyar fora la porta.- Em va treure de l’hospici quan era un nadó i ara es cobra els set rals i mig que li vaig costar. En Gaietà es va tornar a ficar dins l’espessor. Una merla posada al cim d’un pollancre cantava. La merla en sentir el soroll es va enlairar cap a la muntanya. En Bernat la seguia amb la mirada i en aquell moment veu com un falcó, disparat com la fletxa de l’arc, l’envesteix. Un xiscles d’ocell i un escampament de plomes. Va sortir cap a la prada just per veure com un home forçut d’estatura mitjana cabell blanc entrava dins la cabana . Fora vigilava un gros mastí del Pirineu. Menys mal va pensar quan es va treure del sarró la pistola que havia robat de la caserna. Va disparar contra el cap del gos que se li abalançava. L’animal va caure a terra encara sorprès pel dispar. L’home va sortir a fora amb el tors nu, just per rebre un dispar al cap. La noia va sortir envoltada d’una manta.
-Per què ? ho has fet –va cridar.- Ningú t’ha demanat res. Es va llençar sobre ell per colpejar-li el pit.
Hem de marxar els trets s’hauran escoltat a molts quilòmetres a la rodona –va dir mentre mantenia el braç dret baixat amb la pistola fumejant a la mà.
-Ho sens –la va agafar pel cap.- Ara podràs viure com una persona.
Al cap d’unes hores travessaven la riera d’Oix camí de Pera amb els pocs diners que havien trobat en la roba d’en Bernat van proveir-se d’aliments a la Quintana.
En Jeroni del cal Corneta va fixar-se en els corbs que volaven a la falda del Montpetit. Va deixar la fanga clavada sobre l’hort que es sostenia sobre una paret seca aixecada arran del camí de la Vall del Bac per córrer cap als prats de la Cometa on amb sort potser trobaria algun animal mort de poc. En Jeroni va vomitar quan va veure els corbs sobre el cadàver d’en Bernat i del gos. Quan es va sostenir els va foragitar a cops de rocs els animals van estendre les grans ales negres i amb lentitud i desgana es van apartar dels cossos. Al cap de poc el coure de les campanes de Sant Martí de Toralles, Castellar de la Muntanya, Santa Barbara i Oix cridava a somatent. Els trenta homes de gorra plana amb visera, armilla i mauser del noranta-set es van reunir davant de l’església de Sant Llorenç d’Oix, on el tinent d’Olot i el sergent de la Guàrdia Civil de Castellfollit els varen indicar per on podia estar el desertor assassí i segrestador de la pastora de la Cometa.

En Gaietà i la Sara pujaven ràpids el turó d’en Xa, quan al costat d’uns grans roures sota els quals començava una prada van veure un vell guardià de bens. Dret com un sentinella etern sobre una roca dominant; entaforat a la seva barretina vermella que li mig tapava les orelles , amb els esclops de color d’ivori plens de palla i l’espatlla coberta amb una manta de ratlles vermelles. Se’ls mirava en un silenci insolent i indesxifrable. Estava poc acostumat a la presència humana, que sabia sorprenent i perillosa.
-Anem bé per la ratlla de França ? –va cridar ingenuament en Gaietà.
-Aneu bé –va contestar, després d’un silenci, el pastor.
A les vessants del Tossal, les falgueres, les heures que s’enfilaven pels arbres i les branques espinoses feien el camí monòton i aclaparador. Almenys així ho sentia la Sara que ja no podia més de mal de peus, mal a l’entrecuix i a l’esquena. La noia estava esgotada i el desertor, també, per això quan es va asseure en aquella clariana del camí que deixava veure la immensa massa gris del Comanegra.
-Només ens resta pujar-la i serem lliures –va dir en Gaietà per tot seguit deixar caure el seu cos sobre l’herba.
Al cap d’unes hores tornaven a fer un camí que poc a poc s’anava quedant sense vegetació. La Sara va girar-se i va veure com una filera d’homes traspassava una clariana del camí que quedava enrera. Van baixar la muntanya corrent i ressolant pel sender estret i polsegós. La taca blava de l’aigua de les basses de Monars va sorgir al seu davant com un miratge. S’hi van llençar de cap. En Gaietà va mirar cap al cim de la muntanya, on hi havia la llibertat per caure desplomat com un parrac. La sang del seu cap tenyia les aigües, mentre la Sara sostenia la pistola que havia sostret del sarró. En aquell moment els uniformes blaus de la Guàrdia Civil i la roba gris del sometent van sorgir del camí de Puig Ferriol. La noia va deixar caure l’arma en el terra.
-L’he hagut de matar –deia mentre es girava.- Em violava i se me’n duia per força.
El sergent de la guàrdia civil de Castellfollit la va abrigar amb una manta groga amb ratlles vermelles de l’exèrcit d’Espanya i la va ajudar a pujar sobre la mula, on anava ell. L’home pensava que mai havia vist una camperola tant bella, encara que en aquell moment estigués cansada, suada, bruta, esparracada i demacrada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

2161 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.