Per la porta o per la finestra

Un relat de: Xavier Valeri Coromí



Era un dilluns al matí, sense sol, quan la tartana va endinsar-se a l'era del Sobiret. Els gossos la van lladrar i la van seguir fins a la porta d'arc de mitja punta de la casa. En Nasi va baixar del carruatge amb el bastó a la mà per foragitar els gossos. La pròpia Margarida del Sobiret va obrir la porta.
-Bon dia senyor Nasi.
-Anem cap dins que, avui, hem de deixar solucionat el tema.
La Margarida va témer que, aviat, hauria de deixar definitivament la casa. Tot dos van anar a la sala. En Nasi es va asseure sense esperar cap invitació. Volia deixar clar que no hi hauria concessions. La Margarida, també, es va asseure.
-Si seu perquè així ho podràs escoltar més bé -li va dir en Nasi. Davant de l'hostilitat que portaven les paraules, la Margarida va sentir com el cor se li accelerava.
-Mira s'acosta el dia que haureu de deixar la casa. Ja falta poc perquè arribi el 18 d'octubre del 1872, data en què, per les bones o amb el notari el jutge i la força pública aquesta propietat serà meva. També et recordo que tot i que la propietat, com mana la llei i és de justícia, quedi de la meva propietat el deute no queda vençut.
La dona en sentir aquestes paraules va reaccionar amb una fúria insospitada en ella.
-Què vols dolent? La meva sang i la sang dels meus fills. Doncs no l'hauràs perquè si cal et mataré.
En Nasi volia espantar-la però no enfurismar-la per això va canviar el to de la seva veu.
-Margarida només vull el que em pertoca la casa i les propietats de vosaltres no vull res, però et recordo que el teu home va crear un deute que s'ha de cobrir i que podria ser molt més dur si m'ho proposés. Per això cal que marxeu, que marxeu a la masia que us llogaré. Ja veuràs com hi estareu bé i podreu començar una nova vida
-Quina vida vols que tinguem si ho hem perdut tot.
-Au dona que has de lluitar pels teus fills - li va dir amb to conciliador. Es va acaronar la barba, va observar els prestatges plens d’ objectes acumulats per generacions de membres de la família.
-Demà mateix vindré a fer inventari. Suposo que no hi posaràs cap dificultat.
-Què vols que hi faci una pobra dona? Com te n'aprofites de la teva força.
-Ja n'estic tip d'aguantar les teves sortides de to què t'has cregut? Demà vindré amb el notari i farem inventari i ai de vosaltres que m'amagueu res.
A la nit la Margarida i els seus fills van recollir amb un bagul els objectes de valor més preuats de la família i amb l'empar de la nit els van anar a amagar. No comptaven però que el parcer de la Sobireta en Sendo estava vigilant, ja que feia mesos que per això el pagava en Nasi. A més tenia clar que en Nasi seria el nou amo de la propietat i era amb ell amb qui li calia quedar bé.
Al cap d'uns dies després que es fes l'inventari i es localitzés el bagul, davant de la mirada d'esglai de la Margarida, la dona i els seus dos fills van haver de marxar de la casa. Era un dia assolellat quan amb una carreta de dos bous, lentament, sota la mirada alegre dels parcers que els observaven rere la finestra, la família deixava la llar per la qual havien lluitat tantes generacions amb la força del treball i de les armes. En Genís mirava amb la cara plena de llàgrimes la casa, on havia passat la seva infantesa tenia el cor encongit, com el de la seva mare i el de la seva germana que s'arrupien al seu costat. La noia amb el cap estintolat a les costelles de la Margarida escrivia en llapis un poema, en el qual feia dies que treballava per tal d'oblidar l'angoixa d'haver de deixar una llar i uns vida:

Me’n vaig oreig de l'albada.
T'enyoraré en el destí,
on vaig no hi ha rosada,
ni sol, ni lluna al matí

He de passar la riera
per la passera de l'oblit,
sense girar-me enrere
perquè em cal un nou sentit

Per què tinc ganes de plorar ?
Si el sol no em cremarà.
On vaig no haure de llaurar !
De nit el llop no em seguirà

Trobaré més llargues les nits.
Bons fruits tendre i dolça mel
Descansaré en nous llits.
Però, res, apagarà el meu anhel


L'endemà en Nasi va arribar al Sobiret, exultant d'alegria, radiant de felicitat, al capdamunt del tilburi vermell que havia comprat per l' ocasió. Va saltar del carruatge i va mirar-se amb autosuficiència els xiprers que protegien la masia del vent de ponen, els grossos i centenaris càrreus que sostenien les gruixudes parets, l'ample eren el parcer i la parcera de la Sobireta amb el seu posat submís...
Se sentia, de veritat important, que llunyans quedaven aquells dies que quan passava el marques de Valldemins, ell i el seu pare s'agenollaven a terra per agrair-li haver salvat de la presó el seu progenitor, acusat d'estafa al comú, i amb els diners de tots haver-li finançat els estudis de medicina a ell. Ara en Nasi era un home important. Se sentia gran i poderós i a fe de Déu que se sabria com les gasta en Nasi..

Comentaris

  • Molt bona història.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-11-2020 | Valoració: 10


    Vaja, m'ha sorprès tota aquest història, la qual m'ha entretingut molt, amb un assumpte molt interessant. La meua enhorabona, Xavier.
    Saluts i cuida't.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1028 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.