El pessebre

Un relat de: Xavier Valeri Coromí




Abans que la nit se l’emportí, el crepuscle decora el cel amb porpres i ors, en Josep i en Climent de vuit anys, amb esguard alegre, hi cerquen el primer estel de Nadal. El poble fa olor de pa i coca, sortits del forn, de vi calent, i de pi cremat.

- Anem abans que no es vegi res –diu en Josep -. N’hem de fer un que no es trenqui. Els dos nens passen pel costat de les piles de gra de l’era de can Batista, baixen pel carrer de l’església nova, corren per sobre la sorra de la riba. El Fluvià baixa brillant sota el pont medieval. El riu deixa anar el remor dels milions de preguntes que la humanitat no sap contestar. En Climent i en Josep cerquen una branca de pollancre per fer-ne un bastó poderós, que serveixi per fer cagar el tió. La lluna de Nadal pinta de rosa les pedres del riu i vesteix d’ ivori el rostre dels nens.

- Caga tió caga turró –canten, mentre obren uns ulls grossos i brillants, com diamants negres dins perles blanques,

L’avi Pere, amb un somriure que li dibuixa solcs al rostre, treu el cap per la finestra petita del rebost i veu com els nens cerquen un bon pal perquè piqui fort i el tió cagui molts de torrons, neules, confits, caramels i joguines. Se’n va cap a la cuina d’on li arriba l’olor dolça de baf humit de la carn d’olla que cou, des de fa hores, la iaia Mercè. En Pere té un gran tió, que és un soc de roure foradat, a la vora del foc. Sap que és un bon tió que aguantarà bé els cops de pal que els nens li donaran. També sap que no té possibilitats de cagar torrons i neules i, com cada any, es limitarà a cagar panses, figues seques, i codonyat. A l’avi Pere li sap greu ser tan pobre i no poder donar als néts els torrons d’Amer i les joguines que desitgen.



******



L’hora morada ja s’ha tornat negre, quan el pare dels nens , en Joan torna del camp. Sota la tremolor de Venus, escolta el soroll d’una flauta,. Qui tocarà la flauta en aquesta diada? Ja se senten les campanades llunyanes greus avançades de les vuit del vespre que toquen a Rosari. Estira pel ronsal la mula que l’ajudat a obrir solcs, durant tota la tarda. El cor li diu que vagi envers la música de la flauta. Camina fins que troba un pastoret que, amb un gaiato, recull les ovelles per portar-les a la cleda.
- Ja és massa fosc –el pastoret li raona-. El dia és molt curt.
- Te’ns més flautes com aquestes – el pastor porta a la cintura la flauta de Pan. És a dir unes quantes canyes foradades en pedra foguera en fila de petita a grossa. A l’antiguitat, el déu Pan, un sàtir. havia inventat la flauta, quan la nimfa Sírinx per fugir d’ell es transformà en una canya. Pan incapaç de distingir-la entre els milers de canyes que creixen ran del riu va colpejar i trencar les que va poder amb un bastó. Després, avergonyit construí la flauta. Ni el pastor, ni en Joan coneixen però la història del déu Pan, ells en fan prou amb un sol Déu, el que havia nascut aquella nit i que mai havia perseguit ningú i tot i això el van clavar a una Creu.
- Et canviaré les que tinguis pels naps que porto al sac del llom de la mula.
- Tinc temps de fer les que vulgui, no et vull cobrar res en una nit com aquesta.
En Joan ajuda el pastoret a tancar les ovelles a la cleda. El fred comença a sentir-se. El noi i l’home van a la cabana a buscar les flautes. És una cabana de pedra gris, amb sostre de pissarra, amb portes i finestres tapades amb pells de xai. Dins hi ha un caliu que la manté calenta. El caliu és brillant poderós i escampà taronges i daurats per l’humil estatge. De manera que l’interior de la cabana té un aspecte de pau màgica, sembla com si una música dolça de lires i flautes hi romangués.
Per què les vols les flautes?
Perquè el tió les cagui als meus fills.

El pastoret agafa d’un prestatge les flautes , dos pots de mel i dos formatges. Allarga les mans amb un somriure que mostra unes dents blanques i uns ulls vius , verds amb vetes marrons, com el color del bosc.
Té que cagui el tió.
I..., a tu que et cagarà ?
Què vols que cagui, no tinc res. Vaig néixer a l’Hospici i em varen recollir per guardar el ramat. El ramat i el bosc cada dia em regalen alguna cosa: llorer per decorar la cabana, mores per endolcir la vida, mel clara de flor de castanyer dels bucs salvatges, llet, formatge i carn, flautes per passar l’estona i cantar, fusta per fer figures amb el ganivet i algun caminant amb qui parlar. Què més pot voler una persona ?
Doncs amor i el caliu d’una família. Vols venir a casa aquesta nit ? –digué en Joan..- Porta el teu gaiato de cirerer bord que serà el que picarà més fort.
La Maria Anna espera en Joan al porxo de la casa, quan veu que s’apropa amb una figura petita al costat. “Qui serà aquest que porta per a compartir el nostre pobre menjar de Nit Bona”, pensa.
- Bona nit –diu en Joan -. Aquí et porto un pastoret.
- Benvingut sigui amb ell compartírem la taula i les cançons..
- Jo compartiré amb vosaltres el que porto al sarró –diu el pastoret,
La Maria Anna somriu la ingenuïtat, i li passa dolçament la mà pels cabells negres de carbó i rebels. “Quin món tan dur: sempre n’hi haurà de més pobres que nosaltres”, rumia.
Ja els tenim –criden en Climent i en Josep, mentre mostren uns pals torts, fets amb branques de pollancre.

L’avi feliç comença a preparar el tió.
- Deixeu que us ajudí diu el pastoret.
- Vine maco que a la meva edat un ajut sempre va bé. Mentre els nens envolten el jove pastor, les dones comencen a parar taula.
- Voleu fer un pessebre amb les figures de boix que he tallat del bosc.
- Sí... ! –criden els nens.
- Del sarró en surt el Nou Nat, Santa Maria Mare de Déu, Sant Josep, la mula, el bou, pastors, xais, dones que renten roba, vaques que pasturen, els Reis de l’Orient, ponts, cases ...
La Maria Anna estén una vella cortina verda sobre la taula i els nens comencen a fer el pessebre.
Ajunta més el bou i la mula: cal que el Nou Nat estigui calent –diu en Josep.
Apa mainada a fer cagar el tió – diu l’avi Pere.

Aquesta nit el tió caga, llonganisses de tot tipus, torrons d’Amer, dolços, joguines, mel, mató, vi blanc, pernil, conill, llebre, i pollastre rostit, figues seques, codonyat, xocolata dolça, melmelada i tot un seguit de coses que no s’havien vist mai a casa d’en Joan i la Maria Anna. Els nens mentre peguen canten: Caga tió / d’avellana i torró / pixa vi blanc/ de les festes de Nadal. Els grans s’ho miren amb ulls com plats, mentre resen i miren de reüll el pastoret.
Després de l’abundós sopar, el pastor convida els nens cantar i tots plegats canten davant del pessebre que va quedant brillant, les figures de fusta agafen color, la cortina es torna molsa, el riu de paper es torna plata de llei. Els ulls del nou nat són maragdes, la fusta ivori, la cabana n’és or. Llavors el pastor canta sol.

Jo sóc el Petit Vailet.
cansadet de molt camí
he vingut amb mon gaiatet
per veure l'Infant diví.
Xerrampim, xerrampim, xerrampia
xerrampim, xerrampim, xerrampó;
xerrampim que Josep i Maria
tenen un petit minyó.
Jo porto una carmanyola
tota plena de vi blanc
i una bona llonganissa
per a Jesús el meu company

I tots queden agenollats pel miracle que veuen i resen parenostres i canten al nen Jesús. L’endemà el Petit Vailet no hi és, però el pessebre ha quedat. Al cap de poc a can Bonvent van prosperar, en Joan la Maria Anna, en Climent, en Josep, l’avi Pere i l’avia Mercè van tenir una vida de treball prospera i per res del món van vendre el pessebre, el qual ara es mostra com una joia del barroc català al Museu.













Comentaris

  • Esn ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 18-11-2020 | Valoració: 10

    Hola Valeri,

    Continuem amb el NADAL DE CONTE

    I, comptem amb tu.

    Antonio Mora Vergés

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

2158 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.