Pròfugs

Un relat de: Xavier Valeri Coromí

Pròfugs




En Guillem de can Calm era baix, tenia el rostre llarg i l’expressió alegre. Li agradava mirar el marge de la muntanya. Ho feia de tant en tant mentre s’assecava el suor que li queia front avall. Era una persona tranquil·la que només aspirava a guanyar-se la vida i li costava. Va somriure perquè per primera vegada en molt de temps el que veia era nou. Entre les fulles punxegudes de les branques de les alzines torturades per la manca d’aigua es veia gent. Molta gent que caminava en silenci. Per això feia estona que no s’escoltava la guatlla, ni es veien gralles. Una becada va passar volant. Caçadors no eren, perquè s’hauria sentit et tret. Va deixar la fanga al terra, va caminar enrere i es va situar darrera el roure que marcava el marge entre el camp i el bosc. Eren carlins. En Guillem era temorós de naturalesa. Pensava que de l’encontre amb una grup de persones exaltades i armades en podia sortir mal parat. Va pensar que el millor era evitar que el veiessin. Es va estirar al terra i es va arrossegar fins quedar del tot tapat per uns matolls.
En Ponç Ormony anava primer. Sostenia un penó blanc amb la imatge de la mare Déu del Roser brodada amb fils blau cel i rosa. Tenia divuit anys i dur aquell penó era el millor que li havia passat en una vida de calamitats en una casa remota de la muntanya, on a partir dels vuit anys s’havia hagut de guanyar el menjar al bosc. Vigilava les piles dels carboners, sabia caçar amb llaç i fins i tot entrar a les cases mentre la gent feia la migdiada. Li havien dit que la glòria de ser carlí la podria explicar als seus néts. No veia clar que arribés a vell, però volia tenir orgull per alguna cosa. Sabia que passaria la vida amb moltes penes per això aspirava a una mica de glòria. Tenia el rostre estirat i el nas llarg i sentia com la cinta que l’ajudava a sostenir el penó li feia mal al muscle, però endavant. Darrera seu caminaven un home d’uns trenta-cinc anys alt i prim, amb barba, i un altre baix amb sotana i barret de capellà de cinc puntes. L’alt era en Bernat Devesa, conegut com en Vinyota de Besalú. Fill solter d’una família de propietaris rurals, era el cap de partida carlí més temut de la contrada. La carlinada li havia donat un protagonisme que d’una altra manera no hauria aconseguit mai. El seu nom corria de boca en boca. Se sabia admirat, temut i odiat, però el cas era que tenia una existència similar a la dels personatges de les novel·les romàntiques que llegia. El capellà, baix d’esquena ampla i cames tortes, era mossèn, Joan Tord (rector i prevere de Sant Miquel de Campmajor). Li agradava el món com l’havia trobat. Un món ple de capellans i amb gent temorosa de Déu. No concebia els ideals dels republicans. El centre de l’univers era el seu Déu. El rei ho era per gràcia de Déu i ell era capellà perquè Déu i el rei ho havien volgut.
En Bernat Devesa tenia ganes de tornar al seu poble. Durant més d’un any, havia recorregut tot el nord de Catalunya amb quatre missions. La primera era reclamar contribucions a pagesos, industrials i ajuntaments, la segona era parar emboscades als voluntaris de la llibertat, la tercera perseguir els alcaldes republicans i la quarta informar de tot al general en cap de l’exercit carlí de Catalunya, en Francesc Savalls de Pera. Devesa, encara feia poc, havia fet afusellar dos alcaldes i ben a prop de Besalú. Darrera els seguien una quarantena d’homes de totes les edats i estatures de quinze a quaranta-cinc anys. Hi havia joves fills de masies humils, nois de poble, seminaristes, gent de mala vida, i veterans de les altres carlinades. En Ponç Ormony sostenia el penó perquè passat els camps de can Calm. Començava el camí de Besalú i calia que la gent veiés que els carlins avançaven segurs i sense oposició.
A la cresta de la muntanya; a l'arbreda,
enmig de la boira, han vist formes recordades.
De l' ermita abandonada en sonen campanades.
Les espardenyes trenquen la gebrada

Són els nois de la muntanya que baixen al fossar 
per repartir les boines i els fusells 
La vella bandera ha estat trobada per donzelles
La duen als nois perquè comencin a caminar

Mireu... ! Els nois l'han enfilada al campanar 
Per totes les valls s'albira la creu vermella 
Que fa molt de temps nostra àvia brodà 

Són roselles els punts que es veuen a la prada?
En són boines que corren envers l'ensenya
que ha de tornar l'esperança al vell poble català

, va pensar en Guillem de can Calm i es va arrossegar dels matolls fins als roures que precedien l’entrada al bosc. Els carlins van sorgir de la muntanya i van caminar pel costat del camp, van passar pel costat del roure i van continuar cap a la cruïlla del camí de Besalú.
Dalt de la torre del rellotge, en Bartomeu Casadevall, caporal de la milícia de la Llibertat, va veure la filera de punts vermells que s’acostava al poble. Abans de la guerra, en Bartomeu treballava en un molí de paper. Llençaven draps i paper vells a unes moles hidràuliques per fer la pasta. Com que els seus pares l’havien fet aprendre de lletra a la rectoria, en Bartomeu sabia llegir. Abans de llançar els papers agafava els que li agradaven i els llegia. Així es va convertir en un fervorós republicà i en un organitzador d’associacions de treballadors. Els galons de caporal li venien de la revolució del 1868 i els seus ídols eren en Toribi Ameller de Banyoles, en Joan Deu d’Olot , l’Abdó Terrades de Figueres, llavors ja mort i Estanislau Figueras, president durant uns mesos de la Primera República Espanyola. Es va treure el quepis del cap i amb la mà dreta es va posar enrere els cabells rebels que queien del front. Amb el cor accelerat, va agafar la corneta que li penjava del coll i va tocar alarma. Després de un avís de quasi tres minuts els gossos de Besalú cridaven com bojos, els milicians de la vila corrien amb un fusell Remington a la mà dreta, mentre amb l’esquerra intentaven posar-se les corretges. Al cap de poca estona, tota la milícia estava posada a la porta de Figueres i a les torres que l’envoltaven. La gent tancava les portes amb barra i posava mobles davant de les finestres perquè estiguessin més tancades.
En Vicenç Nadal no se’n va poder estar. Tenia disset anys i la sang li escalfava un cor encara tendre. Va alçar el fusell i va disparar. El tret quasi el tira enrere. L’olor de pólvora i el fum el van submergir en un estat d’absència. Quan es va girar el cap a un cantó i a l’altre es va trobar amb l’esguard recriminatori dels companys. En Vicenç va alçar el cap desafiant. , va pensar. Era un noi que no coneixia escola. Quan tenia vuit anys, els seus pares havien aconseguit un permís del metge i l’havien posat a treballar a un molí de fil. Per sortir-ne s’havia hagut de fer de la milícia de voluntaris de la llibertat.
Ponç Ormony va sentir el tret i el xiulet de la bala que es va encastar en un arbre. No es va moure, va continuar amb el penó alçat.
Ja n’hi ha prou –va dir en Bernat Devesa i va prosseguir-: Ara, ja ens han vist. Va arrossegar en Ponç enrere i tots dos es van estirar rere del marge, on en Joan Tord havia disposat tota la carlinada.
On són? –va demanar en Vicenç Nadal, abans que una descàrrega dels carlins li fes tapar les orelles.
Atents! – va cridar en Jeroni Bartrina, no us moveu.
I no es van moure ni els uns ni els altres. Els de la muralla es van quedar vigilant i els del marge de tant en tant els disparaven un tret que els altres contestaven. El camí d’entrada a Besalú per Figueres estava tallat. Per la part de Santa Pau els carlins havien entrat a Banyoles i Olot havia caigut uns dies enrere. Besalú estava voltat per tots cantons.

Del bosc de Sant Ferriol van sortir dos nois i una noia. Eren en Francesc Vergés i en Fabià Palou. De rostre estret i nas recte, en Francesc Vergés era alt i prim i tenia dinou anys. També de dinou anys, en Fabià era una mica més baix i tenia els cabells rossos i els ulls blaus. La noia era morena, tenia els ulls negres, molts grossos i brillants i ella manava els dos nois, als quals havia enganyat. Els havia dit que tenia vint-i-quatre anys i només en tenia divuit. En Francesc i en Fabià s’amagaven de les lleves de quintos i la noia també fugia, però ells no sabien de què? Se l’havien trobada a la cruïlla del camí de Juïnyà.
A les noies gitanes
Les trobes al camí
Quan fugen enllà...
Plenes de gessamí.
D’Egipte princesa,
un nen et recollí
Et creia dona entesa
Pels llavis de robí.
De lluna ets nena.
La reina del camí








Van baixar pel camí del costat del pont, van entrar al sorral i van córrer cap a la part de Sant Pere. La noia es va arremangar les faldilles vermelles i descalça va entrar a l’aigua. En Francesc i en Fabià van quedar absorts per la pell morena que cobria l’esveltesa de les cames de la reina del camí.
Au! – va cridar la Lena- Cap a l’aigua.
Ella ja estava a l’altra riba quan els dos nois encara saltaven de pedra a pedra.
No hi ha ningú –va dir la Lena-, perquè els ataquen per l’altra costat.
Hi havia el voluntari de la llibertat més vell, en Pere Puelles. Era un home de rostre punyent i cos escardalenc. Això no obstant, era de caràcter alegre. Estava ressentit amb el carlins, perquè en una guerra anterior n’havia estat. Després d’un combat, havia fet un comentari irònic sobre un capellà mort. La burla va estar prop de causar-li la mort. Des de llavors, n’estava ressentit i els odiava per això s’havia fet de la milícia. Fumava un cigar de Cuba, que era on no volien anar a morir de febre en Francesc i en Fabià. En Pere va alçar l’escopeta, però quan va veure que qui saltava la muralla era un noia morena, amb faldilles vermelles i gipó blanc, va aspirar el fum i va cloure els ulls. Quan els va tornar a obrir ja no veia la morena ni res.
Ja som dins –va dir en Francesc orgullós-. Estava una mica decebut de sí mateix. Encara no era conscient de la duresa de la vida i es prenia amb una certa alegria coses que o li podien costar la vida o la hi podien amargar per sempre.
. , va pensar. Es va mirar en Fabià que va repetir:
Ja som dins. Com un llamp per la ment d’en Fabià va passar una idea: . Tot seguit va pensar: . En Fabià sabia que no eren àgils ni forts i que no tenien possibilitats de sobreviure ni la disciplina des carlins ni la guerra de la muntanya. .
Els carrers de Besalú eren buits. Ningú està al carrer quan disparen a la porta de la Vila. Van travessar el prat de Sant Pere pel mig i van anar cap a l’església de Sant Vicenç. En Francesc sabia que l’església guardava la Veracreu del comte Tallaferro. Una com la que hi havia a l’església de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Ho havia escoltat de la mare que era de Banyoles. Va observar que el temple estava tancat i va deduir que les relíquies estarien ben guardades. Va pensar: .
Veniu – va xiuxiuejar la Lena.
Van córrer cap a la noia que els va empènyer dins d’una casa per una porta mig oberta. En Francesc no havia vist mai una casa com aquella. Una gran porta amb arc a sobre donava un patí empedrat amb còdols de riu. El pati estava voltat d’arcades que sostenien una terrassa quadrada, sobre la qual s’alçaven les columnes que sostenien la teulada. La terrassa estava decorada, amb flors vermelles. En un cantó del patí hi havia una escala, on seia una vella vestida de negre. Es cobria el cap amb un mocador gris fosc amb ratlles negres. La vida l’havia tornada lletja i rude, però no li havia tret l’energia que la feia lluitar contra els obstacles i les adversitats, encara que no l’afectessin d’una manera directa. La vella es va aixecar i els va fer senyal que la seguissin. Van pujar les escales, van entrar a una sala, on hi havien sis noies joves. Les noies van mirar la Lena, amb confiança i no van fer cap mena de gest envers els dos nois. Ells coneixien en Francesc i en Fabià vivien al barri del pont sota de Sant Pere. Eren cases i famílies de mort i fam. Eren tan pobres que ni tenien roba decent per anar al ball. Per això els van quintar, perquè si no tornaven d’Amèrica ningú els trobaria en falta. Feien un sorteig per escollir un de cada cinc nois nascuts al mateix any. Els sorteig sempre estava falsejat i els quintats sempre eren els més pobres, més analfabets i més poc espavilats. Això passava a tots els pobles. Tot i això, quan van sortir escollits cap dels dos nois es va donar per entès de la realitat. Això sí van pensar que si s’amagaven en el context de la revolta carlina, ningú els reclamaria.
Esteu preparades? – va obrir els ulls, la Lena. Dues noies van assentir amb el cap. Les altres va mirar a un cantó i a un altre confuses.
Es va sentir una forta descàrrega de fuselleria. En Francesc es va estremir i en Fabià va mirar un cantó i a l’altre en busca d’una sortida. Les noies van xisclar i van abraçar-se. Va entrar en Pau Clarella. Era l’alcalde, un home de rostre rodó amb un bigoti espès i ulls vius. Tenia el cabell rinxolat ja una mica aclarit pels anys. Vestia jaqueta negra i camisa blanca. En Pau Clarella era alcalde perquè figurava a la llista del partit republicà i amb la marxa del poble dels càrrecs electes, el governador civil l’havia escollit. Havia participat a la revolució del 1868 i estava disposat a complir amb el que li havien encomanat. Estava casat i tenia tres fills: dos nois i un noia encara petits. Al 1868, els milicians d’Olot, Sant Joan les Fonts i Tortellà van romandre vuit dies a Besalú i després van anar a Banyoles a reunir-se amb la força d’en Toribi Ameller. En la seva estada a Besalú van reclamar diners a diversos ciutadans entre ells els familiars de Bernat Devesa. Es van produir abusos i va tenir lloc la fuga de les religioses del Sagrat Cor de Maria que des del 1860 estaven instal·lades a l’abadia de Sant Pere. En Pau Clarella temia que els carlins es remengessin dels abusos que, en el seu dia, els van fer els republicans.
Rere d’ell hi anaven el secretari i l’agutzil. L’ajudant de l’alcalde era de baixa estatura i tenia un mica de panxa va fer un gest de contrarietat. L’agutzil no tenia cap ideal. Només sabia que si era fidel a l’alcalde, fos qui fos, tenia feina. Va dirigir-se a un racó de la sala i en va sortir amb dos fusells Remington de càrrega moderna. És a dir, per darrera. Els va allargar als dos nois. Van somriure i van sentir com una llampegada elèctrica els recorria el cos. Era el poder de disposar d’un arma i el fet que els tinguessin per alguna cosa. Encara no havien acabat d’observar els fusells que l’agutzil els va donar un sarró ple de bales a cadascun. Els dos nois no ho van veure, perquè estaven absorts amb els fusells, però l’alcalde va donar un sobre ple de bitllets a la Lena.
Au va aneu-vos-en – va dir la vella.
Els dos nois, la Lena i les sis noies joves van baixar per un carrer estret i amb arcades que conduïa a l’entrada del pont, on van trobar la porta de la torre oberta i van poder córrer cap al bosc de Sant Ferriol. Al cap d’una estona estaven al cim d’un pujol voltat d’alzines i d’un roure alt i poderós. Van quedar absorts, quan van veure que la Lena d’un salt quedava enganxada al tronc del roure i amb l’ajut de les cames començava a trepar. Al cap de poc la Lena era invisible. Després van sentir com les branques es trencaven. De sobte, la Lena va quedar palplantada davant d’ells.
-no hi ha perill –va dir-, podem continuar.
La noia al davant i els dos nois al darrera van caminar per senders coberts de fullaraca humida, amb argelagues a banda i banda i creuats per romegueres i espinacals. Els dos nois seguien la noia com autòmats amb l’esperança, tot i creure-la més vella, que es quedaria amb un d’ells



.

*****
En Bernat Devesa va sentir el ressò del timbal. Venia de la part del riu Burró. Era el gruix de l’exercit carlí. Després de destruir i capturar el regiment del general Nouvilas al Toix, els carlins havien ocupat Olot i ho dominaven tot fins a Banyoles. A un senyal seu, en Ponç Ormony es va arrossegar fins rere d’un penyal fora de l’abast dels trets dels voluntaris de Besalú. Al cim, hi va posar el penó de la Mare de Déu del Roser. Abans havia servit per presidir les processons, però ara serviria de senyal per a les tropes que vindrien. Tot seguit va posar-se un cornetí als llavis i va començar a tocar el toc de crida: Tat.. Tat... Tit. Ta, ta, ta. Al cap de poc, es va sentir la resposta: Tarari, tarari , tararà. Una estona després es van sentir molts de redobles de tambors i després silenci.
Aquell dia en Guillem de can Calm no guanyava per espants. Del camp de davant, van sorgir desenes de genets i després una filera inacabable de carlins. Tot eren boines vermelles, creus de Sant Andreu, penons de la Mare de Déu, banderes amb el sagrat cor de Jesús i capellans. Va veure els capitostos damunt dels cavalls amb la boina blanca, els cordons i els bigotis afilats. Va reconèixer el coronel Miquel Vila de Vic, el general Martí Miret i el coronel Francesc Serret. Fins i tot, hi havia una dona que muntava de costat. Duia faldilla negra de percala i un barret rodó amb una tros de seda sobre el rostre. Amb un mà sostenia les regnes d’una euga blanca i amb l’altra tenia un fuet. Amb un intens redoblar de tambors els carlins van arribar al penyal, on en Bernat Devesa i en Joan Tord els esperaven. En Guillem de can Calm es va quedar quiet i amb els ulls oberts. També volia tenir alguna cosa per explicar en les llargues tardes d’estiu de la vellesa. Pels seus van passar els tres batallons de Girona, el regiment del Sagrat Cor, els batallons d’Alpens, dues companyies de zuaus, cinc esquadrons de cavalleria i vint peces d’artilleria estirades per cavalls. Ja havia vist una cosa que amb el pas dels anys seria encara més extraordinària. Haver vist l’exercit carlí del nord de Catalunya, sense formar-ne part, i estar viu per explicar-ho.
Vinyota!!! – va cridar de lluny, el general Francesc Savalls. En Bernat Devesa va fer un senyal amb la mà.

En aquell moment, en Pau Clarella (l’alcalde) va arribar a la muralla-

Ja els tenim aquí – va dir en Bartomeu Casadevall-. Tres o quatre mil carlins amb els canons que van prendre als militars al Toix i els que ja tenien ells. Si ens fem forts bombardejaran de valent. El doble que a Tortellà, cremaran el poble, violaran i robaran tot el que trobin. Ho faran en nom de Déu per càstig dels infidels de Besalú i, així doncs, seran perdonats.

En Pau Clarella sabia que quan un carlí queia a mans dels voluntaris o de l’exercit era executat al lloc. No volia que Besalú fos bombardejat, ni cremat, ni que passés res a la gent del poble i menys a la seva família. Ell era republicà de convicció i per això era l’alcalde, però no entenia el sentit de la guerra. Ell volia eleccions sense trampes. Havien passat sis anys de la Gloriosa (revolució del 1868) i els ànims se li havien calmat.
Quan de temps els podreu contenir?
No ho sé? En el seu dia els francesos es van assegurar de desfer les muralles. Ara poca cosa podrem fer quan carregui tota aquesta gent ansiosa de botí. Dins de les esglésies sí que podem aguantar molt de temps. Però només servirà perquè assolin la resta del poble.
Sous vint voluntaris de totes les edats i ells són tres mil pel cap baix. Marxeu! Jo els rebré amb una bandera blanca i si han de fer mal a algú que me’l facin a mi. Va vinga marxeu ara que hi sou a temps. Abans que envoltin el poble.

Quan els voluntaris van haver sortit del poble en direcció a Crespià per aconseguir arribar a Figueres. En Pau Clarella i l’agutzil van anar a la torre del rellotge amb un llençol. Van baixar la bandera de la república i van penjar-hi el llençol. Quan el van tenir dalt, van sentir una forta de cridòria de la part de la carretera de Beuda. Van baixar corrent cap al carrer Tallaferro i van obrir la porta de Figueres. L’alcalde amb la vara, amb l’agutzil al costat i dos regidors, es van posar davant de la porta.
Endavant! – va manar en Bernat Devesa. Volia que els seus fossin els primers d’entrar al seu poble. En Ponç Ormony va tocar: Tat, ta, tit, tat. Tat, tat. Taat, Taat... Tot seguit, es va sentir una música que va fer callar en Ponç i li va posar els pèls de punta. L’orquestra de zuaus de l’exercit carlí tocava una polca perfecta.
Els compassos binaris van posar drets els quaranta carlins d’en Vinyota. Van cridar:

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.