Sopes...

Un relat de: Xavier Valeri Coromí


Alt de rostre vermellós i cabell ros, en Robert Soler estava molt neguitós. La causa era que la seva dona la Rosa Riba de vint-i-tres anys estava malalta de còlera. Un pidolaire havia empestat la font de la Plaça Major de Sant Jaume de Domenys i la gent es moria enmig de mals de ventre, vòmits i diarrees. L’Ajuntament havia disposat que s’eliminessin els femers, que es matessin les gallines i els conills i sobretot que es bullis l’aigua. Al capdavall del pont que donava entrada al poble hi havia una caseta, on l’agutzil fumigava amb sofre els viatgers per desinfectar-los, però feia dies que no arribava ningú. Cap viatger es volia aturar en un poble, on l’epidèmia s’estenia, Cada vegada hi havia més malalts i cada vegada eren més les persones que es morien de mal de ventre.
Dins del llit, la Rosa s’arrupia a sí mateixa amb les mans a la cintura, obria els ulls d’una manera que semblava voler llançar les òrbites, les gotes de suor li baixaven rostre avall, tenia els cabells formats com un fregall d’espart i bufava de suor i de dolor. Si aconseguia sortir del llit, com podia, s’arrossegava cap a la comuna penjada al costat del balcó, on estava hores. A vegades, no hi arribava i deixava els excrements en el terra.
Quan veia la merda a terra, el seu home trencava a suar, cridava enfurismat, agafava el cubell d’aigua calenta que tenia preparat i ho netejava, mentre feia basques per la pudor a podrit escampada a l’aire. Aquella feina li feia perdre els estreps i en comptes de sentir compassió per la malalta li provocava odi. Ajuntava les mans i mirava el sostre amb els ulls humits i es preguntava com era possible que un dia llunyà hagués desitjat amb passió aquell ésser repugnant.
-Ets una porca!!! –cridava, amb les mans obertes i el rostre irat-. Encara fas les coses més difícils –prosseguia, amb cara de fàstic-: Ets una verra fastigosa que et comportes com una bèstia. Jo també n’he estat de malalt i no he fet aquestes coses.
-Ajudeu-me Déu –somicava la noia, la qual veia que dels de la terra no obtindria socors.
Els repics llargs i sostinguts de les campanes entraven per la finestra per anunciar que una altra ànima havia marxat per culpa de l’epidèmia i l’ànim encara se li encongia més. Llavors començava a tenir por i pensava en el moment, en el qual els repics de les campanes donarien l’avís de la seva mort. Gemegava de dolor i de por a la mort. Buscava el raig de llum solar que entrava polsegós per la finestra en busca d’una escalfor que pensava divina. Agafant-se a les parets, de genolls o arrossegant-se, la malalta sortia de la comuna per rebre de dret la claror del dia, coses que en el seu estat li provocaven mal de cap. Sota el balcó el riu s’enduia la merda aigua avall cap al poble veí. La malaltia s’escampava amb l’aigua.
Tornada al llit resava a tota la cort celestial, perquè l’alliberés del sofriment. Ho feia a través d’una melopea suau de llargues peticions a una llarga llista de santes. Totes elles amb reconeguts martiris. Després venien els parenostres i les avemaries. Les oracions li calmaven el neguit. Hi havia moments, en els quals sentia pena pels descreguts que no tenien a qui encomanar-se. Quan parava de resar, li tornava el dubte del que seria d’ella quan les campanes ja la donessin per morta i li veia una por espantosa i la suor se li tornava freda. Quan es feia el silenci, era que havia aconseguit dormir-se, però durava poc. Els atacs de dolors ventral la despertaven i l’amaraven de suor. Llavors començava a queixar-se i a gemegar. Entre sofriments obria els ulls mig entelats i s’adonava que el sol s’havia amagat i que tot era fosc.
A l’altra habitació, en Robert tancava la porta i es posava cotó a les orelles per no sentir-la i intentar dormir. Desitjava que la Rosa es morís d’una vegada. El que més temia era que li encomanés la malaltia. Per això procurava no acostar-se massa al llit, on la dona es deshidratava per moments. A tota hora, netejava el pis amb sosa càustica i aigua calenta i intentava mantenir neta l’habitació a pesar dels persistents vòmits i la diarrea de la malalta. El pis sempre feia olor de rajol mullat i de sap; feia olor de net. No hi havia visites perquè tothom tenia prou treballs a casa seva.
La Rosa sentia els eixos mal greixats de les rodes del carro i la campana que feia tocar en Miquel Orri per avisar la gent que podien treure els difunts al carrer. Cada vegada que escoltava el dringar i el xerricar, sentia el calfred d’una gota de suor fred que li baixava per l’esquena.
En Miquel era un paleta de cinquanta-un anys que havia perdut part de la família a l’epidèmia. S’havia fet voluntari per recollir i enterrar els morts. Deia que volia encomanar-se per anar al cel amb els seus fills, però menjava alls i bevia aiguardent com a antídot. L’aiguardent també li servia per suportar la desgràcia que l’envoltava. L’alcohol quan arribava a uns bons nivells a la sang el feia somriure, però només li durava una estona. Després, prenia una expressió seriosa i trista, amb la qual treballava amb el cap jup.
Al so de la campana, la gent treia els morts a la vorera coberts d’un llençol o dins d’un taüt. En Miquel els duia a l’església, on el rector mossèn, Joan Vergés de seixanta vuit anys, organitzava funerals per quatre o cinc difunts alhora. Mossèn Joan era un clergue de baixa estatura, d’ulls vius i rostre arrodonit. Era un home ple perquè li agradava anar als aplecs i les festes majors, on paraven taula als capellans. Ells menjaven els estofats de vedella i els ànecs amb peres mentre els altres comensals comentaven les aventures i vivències dels clergues. Alguns encara recordaven els episodis de la carlinada i no veien cap més altra remei que fer-ne una altra per aturar la creixent immoralitat d’una societat donada a la diversió i als mals costums i cada vegada més allunyada del treball al camp. La gent preferia tancar-se a les fàbriques, on aconseguien un jornal segur tant si plovia com si queia pedra. Els treballadors de les fàbriques eren uns descreguts que quan sortien de les parets on treballaven es donaven a la beguda i el ball. Vet aquí la reacció del bon Déu: una malura, pensava aquell capellà d’un altre segle.
Aquell estiu de diversions poques, perquè no s’havien pogut fer les festes majors. Amb tanta gent malalta i amb por al contacte humà, no hi havien hagut pabordes amb força moral per organitzar la festa. En canvi qui podia treballava i com a mínim dotze hores.

En aquell agost del 1.884 cada dia morien entre cinc o sis persones en un terme de municipal que acollia uns mil cinc-cents habitants. En Miquel no abastava tanta feina per això l’Ajuntament Constitucional de Sant Jaume li va posar d’ajudant en Francesc Castanyer. En Francesc ja tenia vint anys i, tot i que treballava des dels vuit anys, ja l’havien fet fora de les quatre fàbriques de fil del poble i de dos molins paperers de vora riu. No per falta d’interès, sinó perquè era càndid i tímid cosa que el convertia en el blanc de les burles dels companys. Quan no van ser els amos, van ser els treballadors els que el van fer fora. A més, també era molt enze en tots els aspectes de la vida. Es distreia per qualsevol cosa: un ocell, un gat al cim d’una barana... El que li provocava el mes grans trasbals era topar-se amb una noia bonica. Si caminava es feia un embolic amb les passes i s’entrebancava sol. Era una cosa difícil d’aconseguir si es volia fer, però a ell li sortia. L’entrebancada el posava en evidència davant de les noies que marxaven tot rient i molt felices de l’efecte que havien provocat. La gent el definia com un aturat i un tarambana. Una espècie d’imbècil amb cura. La societat el tenia predestinat a un futur trist i sense esperança. Fins i tot quan s’havia mort algun jove de la seva edat, la gent li havia fet saber amb gestos que era una llàstima que no fos ell el difunt. , escoltava els murmuris que li arribaven, difosos per la xerrameca general que precedeix els funerals, però li arribaven ben clars. Sabia que eren comentaris destinats a fer mal i de fet li feien mal. Ell no podia fer res per canviar-se a sí mateix i ja li hauria agradat ser més espavilat. Això sí ell no es volia morir. No ho volia fer per no donar satisfacció als que li feien saber que era injust que Déu s’endugués els altres i no a ell. En Francesc volia plantar cara i sortir-se’n a la vida i de fet no ho dubtava: se’n sortiria.
L’Ajuntament el va anar a buscar per la feina d’ajudant d’enterramorts, perquè sabien que no existia ningú tan innocent i tan necessitat com en Francesc per acceptar fer d’enterramorts en temps de còlera. I, també, perquè un oncle li havia ensenyat de llegir. Quan va veure que lligava les lletres i entenia el que deien els papers, en Francesc es va posar a llegir tot el que trobava: diaris vells i cartells. A més, s’havia quedat orfe de pares i de l’oncle. Els pares van morir per l’epidèmia i l’oncle ja donat al beure, va morir rebentant per l’alcohol. No hi havia ningú per defensar-lo i allunyar-lo dels morts per una malaltia de contagi. Tanmateix, ell se sabia destinat a viure encara que només fos per oposar-se als que li desitjaven la mort.
Sopes...., –demanava la Rosa i en Robert quan no podia més li allargava sopes de col amb una mica de sal, perquè de tota manera era sabut que s’havia de morir. No valia la pena gastar gaire en condiments que fessin més agradables les sopes. Posava el bol a la boca de la noia i, com aquell qui diu, buidava el líquid dins la boca. Després, la deixava sola perquè les vomités. Com se li’n feia llarga la malaltia de la seva esposa.
En Robert només feia dos anys que estava casat amb la Rosa. Després de dos anys estava cansat de la vida de matrimoni. Quan la Rosa estava bé, era molt rondinaire; li retreia que es taqués la roba, que plegués tard del cafè, i sovint estava de males sense que ningú sabés perquè. Tenia boires al cap que la posaven de mal humor. Mira quines coses. A més, la mare vídua i les germanes de la seva dona l’odiaven per egoista i mal espòs. De fet, haurien odiat qualsevol home que no hagués ratllat la perfecció. Si hagués existit l’home perfecte també l’haurien odiat per perfecte. Tothom era poca cosa per casar-se amb una de les noies de la família.
En Robert cada vegada que veia una noia jove a la fàbrica tenia pena d’estar casat, sobretot per les murmuracions de les altres dones quan tirava la canya a les joves. Potser per aix, Déu no els havia donat fills. Sabia que la Rosa moriria del còlera, per això ell volia sobreviure. De fet, volia sobreviure per tenir una altra esposa i una altra vida. La seva mare que vivia amb els seus pares i germans a un poble proper li havia ensenyat que en el matrimoni primer era l’home i el seu pare n’hi havia donat prou exemples, com el de llençar el plat per la finestra cada vegada que no trobava el menjar del seu gust. En Robert s’havia proposat sobreviure al còlera i començar una altra vida sense la Rosa i per això faria el que calgués.
Se’n va anar a trobar el fuster de la plaça i va encarregar-li un taüt. En Pau Casademont, el fuster, era un home que s’acostava a la cinquantena. De mitjana estatura, cabell gris i ulls entornats. Tenia una expressió alegre. Se’l va mirar amb rostre d’admiració, perquè en aquells moments molta gent enterrava els seus nus i només amb l’embolcall d’un llençol o de la manta més vella de la casa. De fet, el que admirava més eren els rals que rebria pel taüt i li calia afalagar el client. Després, encarregà a mossèn Joan els sagraments. El capellà va rebre en Robert amb cara de circumstàncies. Tenia molta feina perquè el vicari se li n’hi havia anat, amb l’excusa d’uns exercicis espirituals. E vicari era jove i no volia deixar la vida en aquell poble. Mossèn Joan va mirar la silueta de la majordoma que es retallava al fons del passadís. Li va assegurar que quan la noia ho necessités ell hi seria. Era un capellà antic que estava disposat a morir abans de deixar morir ningú sense haver-li llevat els pecats que li haguessin impedit l’entrada al cel.
Un dia els vòmits i la debilitat van ser tant forts que la Rosa va perdre el coneixement. En Robert la va veure groga amb els ulls tancats, només amb la pell i l’os i voltada de la sentor dels vòmits i dels excrements. El marit decidí que era l’hora d’anar a buscar el capellà.
Mossèn Joan va entrar a la casa amb el viàtic a la mà. Va encarregar en Robert que la netegés i quan va veure un lleu coneixement als ulls de la noia la va extremunciar. La noia horroritzada pel significat de la cerimònia es va desvetllar terroritzada i va reclamar:
Sopes... –Ho va dir per expressar que encara tenia gana i set i en conseqüència estava viva i, és més, voli sobreviure.
Què diu? -preguntà el capellà que ja passava la porta.
Que s’encomana a Deu – li digué en Robert.
Hai... Déu meu dóna-li un bon cel – va demanar el capellà, en tant que en Robert li tancava la porta. El clergue va marxar satisfet, perquè estava convençut que la jove tindria millor existència al cel que la que havia tingut a la terra.
Un cop el capellà va ser fora la noia va tornar a quedar sense coneixement. Gràcies a Déu, va pensar en Robert. Amb fàstic, la va agafar a pes, la va posar dins del taüt i el va tapar. Estava satisfet: pensava que havia complert més que ningú en aquells durs moments ja que havia proporcionat sagraments i taüt a aquella desgraciada. Va notar que el cos de la noia encara estava calent. Ja es refredarà, va pensar. No pateix, ni fa patir, es va dir a si mateix.

Al capvespre, va sentir la campaneta que s’acostava carrer avall. Va deixar el taüt a la porta. Va sentir com en Miquel i en Francesc pujaven el taüt al carro. Els eixos mal greixats van xerricar una bones estona en el camí cap a l’església. Quan es va fer el silenci, en Robert es va sentir alleugerit. Va respirar profundament, va anar a la cuina, va obrir un armari i en va treure una ampolla. Estava una mica greixosa perquè amb la Rosa malalta, ell no netejava gaire bé. Es va beure un got del vi dolç que en els temps de bonança es bevia amb la Rosa els diumenges havent dinat. La nit va passar bé per en Robert que esgotat per dies d’escoltar gemecs i queixes va poder dormir tant com va voler. El sol del nou dia es va escampar pel petit poble. Va fer elevar una lleu calitja dels camps. El vapor que sobre la superfície era un anunci del fet que l’estiu estava en una fase avançada. Mentre la manta vaporosa avançava, els galls cantaven al nou dia. Va arribar un moment que l’astre rei va entrar per les finestres sense porticons per desvetllar els que encara dormien. Molts ja s’havien desvetllat en plena foscor per començar a treballar a les sis de la matinada. Molts no tenien rellotge i l’únic sistema que tenien era encomanar-se a les ànimes del purgatori, perquè els obrissin els ulls a l’hora. La Rosa dins del taüt continuava sense coneixement, però la vida es resistia a marxar del seu cos.
En Miquel Orri, en Francesc Castanyer i en Joan Vergés van vestir-se i van anar cap a l’església, on en Joan Moner ja feia tocar les campanes que anunciaven la collita de la nit passada. En Joan era alt i fort. Tenia els cabells negres. Amb quatre fills i una dona, feia de campaner de manera gratuïta. A canvi, el deixaven marxar de la filatura quan s’havia de fer algun avís i no li havia mancat mai feina gràcies a la influència del capellà. En Miquel i en Francesc van posar quatre taüts al carro dels morts i una capsa de fusta amb els cossos de dos nens. Van sortir de l’entorn de l’església per poder passar pels carrers per fer el darrer recorregut abans dels funerals.
Mossèn Joan tot darrera de l’escolà amb la creu va iniciar el recorregut. La gent encara tenia esma per sortir a la porta de les cases amb el cap cot per donar el darrer comiat. Els rostres tristos, mísers, desmaiats observaven el seguici. En passar per davant de la casa d’en Robert se sentí la veu de la Rosa.
Sopes...
En Miquel deturà el carro i en Francesc baixà. Mossèn Joan continuava caminant rera la creu sense saber que el carro s’havia parat. L’home ja tenia una edat i estava massa gras per aturar-se a cada incident.
Se sent una veu que demana sopes? - digué en Francesc a en Robert que restava dret davant la porta.
És igual l’enterrament ja està pagat –contestà en Robert amb veu baixa, però totes les orelles del poble el sentiren. En aquell instant, la frase d’en Robert es va convertir en una llegenda, de la qual se’n parlaria durant cent anys. Fins aquell moment a ulls dels seus veïns era un més. Tots patien de debilitats, però cap en la mesura que en aquell moment es donava a entendre. És a dir, amb una sola frase havia descobert la seva ànima a la gent. Això no obstant, ningú va fer res per evitar que la Rosa continués el camí cap a ser soterrada viva. En Robert es va posar neguitós. Per un moment va pensar en la possibilitat que la Rosa encara estigués viva dins del taüt. Això no obstant, per res del món volia tornar a patir el calvari de tenir aquella malalta egoista a casa.
Quan arribem ja no es sentirà res – digué en Miquel quan el carro ja havia fet més camí-. A més, tenia mal de cap i ho veia tot com una mica borrós. Hauré d’anar a l’oculista, va pensar. Va posar la mà sota el seient del carro i en va treure l’ampolla d’aiguardent. Li tragué el tap i se la posà a la boca. Va sentir com el líquid li cremava la gola i li encenia el trajecte cap a l’estómac. Tot ben net, va pensar. Al cap de poc, li havia marxat el mal de cap i somreia satisfet per el petit secret d’immunitat que guardava a l’ampolla.
El carro continuà el camí de retorn cap a l’església. Totes les persones del poble que no treballaven el van seguir. El carro es va quedar davant de la porta. En Miquel es va menjar un all i va fer un altre trago d’aiguardent. Després, va convidar en Francesc que es va endur l’ampolla als llavis. Començava a estar content de la feina, perquè el pagaven bé, el seu company el convidava a veure i no tenia un encarregat o un amo exigent al darrera. Ara, no se li acostava ningú, però abans tampoc.
La missa va ser ràpida. Cada dia se n’havia de fer una i no calia cansar la gent. Mentre mossèn Joan parlava de l’efímera que és la vida terrenal, en Francesc va recordar la veu que havia sortit del taüt. Havia viscut prou per adonar-se que buscar explicacions convenients només serveix per amagar problemes que després es manifesten amb força. La veu – va pensar- és la d’una persona viva. Dins el taüt hi ha un cos en vida.
Després del funeral, la gent va tornar cap a casa. Ningú va seguir el carro dels morts que s’enfilava per la costa del cementiri. Van descarregar el carro i van posar un a un els taüts als nínxols.
La Rosa creia que era de nit. En no tenir res a l’estómac els vòmits i la diarrea se li havien deturat, però sentia una set terrible. De sobte, sentí un fort sotrac i digué.
Sopes ...
En Francesc la sentí però deixà que introduïssin el taüt al nínxol i el tapessin. No volia que es riguessin d’ell com d’altres vegades i que donessin per fet que s’equivocava. Sabia bé que el problema no era que digués la veritat o no, si no que la digués ell. Reconèixer li la veritat era donar per cert que l’havien tingut per imbècil sense ser-ho.
En Francesc no havia estat mai amb cap dona de veritat i no per falta de ganes. Abans de fer d’enterramorts havia provat d’anar de putes, però tot i que contractava els serveis les noies li ensenyaven un pit i li fotien un clatellot. Ell marxava content amb el que havia vist. A més, hi havia d’anar sol, perquè no tenia amics.
Recordava la Rosa del dia que es va casar amb en Robert. La veia caminant a peu pel mig del carrer vestida de núvia amb el rostre radiant, mentre que tothom la mirava. Duia un ram de roses vermelles a la mà i un vestit de color grana fosc. La gent se la mirava des dels balcons i ell l’envejava. Quin món tan cruel que s’emporta les noies a la flor de la vida.
Es quedà al cementiri, sovint ho feia des que era aprenent d’en Miquel. Es tragué dos alls de la butxaca i se’ls menjà, després agafà l’ampolla d’aiguardent que tenia en fresc dins un nínxol buit i se’n va beure la meitat. El crepuscle va enrogir el cel i l’ombra de la nit va refrescar el cementiri. La Rosa va sentir com el trontoll s’acabava. Va notar com una frescor humida l’envoltava. Va poder elevar un braç fins al punt de comprendre que l’havien enterrada viva. La noia va plorar amarga i desesperadament per l’horrible manera en què li havia tocat morir. Va fer un xisclet. Estava molt dèbil i va perdre el coneixement. El xisclet va ser escoltat per en Francesc.
Sota la llum de la lluna, a cops de martell va rebentar el nínxol. Volia tornar a veure la núvia morena del vestit grana. Sabia que estava viva. I encara que hagués estat morta, ell només amb veure-la en feia prou. Veure-la m’ alegrarà la vida, pensava.
La Rosa es va tranquil·litzar. Sentia els cops de martell i el soroll dels maons que queien al terra. Els cops de martell entraven al cervell de la Rosa, com el ressò dels timbals en els soldats que van a la guerra. De sobte, va sentir una força que l’estirava. Era un poder sobrenatural que la treia de les tenebres de la mort i de la malaltia. Era la força d’en Francesc, però la Rosa no ho sabia i creia que els àngels i els sants l’havien escoltada i l’arrossegaven fora de l’infern.
En Francesc va estirar el taüt, després se’l va posar sobre l’esquena es va apartar i el va deixar caure a terra. La caixa en caure va quedar oberta. El cos de la Rosa va sortir disparat enfora i en Francesc es va apartar. Allí hi havia la Rosa estirada al terra amb els braços estesos i les cames obertes, però amb el cap dret i els ulls oberts, brillants i humits.
- Sopes... –Va demanar perquè ara sentia la gola seca, tant que li cremava quan volia palar. Per això el seu rostre es va desfer en ganyotes histèriques que exclamaven: Estic viva i vull viure. La noia estava completament groga, cadavèrica i bruta però se’l mirava sorpresa i totalment viva.
- Fill de puta ... – va aconseguir dir, pensant amb en Robert, mentre aixecava els braços fora del taüt.
En Francesc va pensar que li deia a ell i es va apartar. La noia es va adonar que l’havia espantat. Va fer un esforç i li va dirigir un somrís. No fos que aquell beneit la tornés a sepultar. La Rosa havia reconegut en Francesc i el tenia per un beneit, per un noi que havia quedat amb una ment de nen, per un pobre innocent sense cap futur.
La Rosa va comprendre que estava salvada de morir al nínxol i va treure forces per tornar a somriure amb una expressió d’agraïment. En Francesc la va agafar. Era la primera vegada que tocava una noia que no era una professional de l’ofici. Va recordar i va pensar que fins i tot alguna se li havia arremangat.
Tot i que la Rosa era un munt d’ossos pudents estava excitat. La va portar en braços com si fos una núvia i la va dur a la caseta dels paletes. Allí li va posar l’ampolla d’aiguardent a la boca. Era la medicina d’en Miquel, el secret de la vida, el líquid que els evitava de caure malalts. Si a ells, els feia bé a la noia també li’n faria.
La Rosa no tenia força per xuclar però llepava aquell foc que li entrava a dins i cremava el bacteri de la pestilència.
Sopes ... – va dir, amb més força.
Animen – va murmurar en Francesc-, aquestes sopes animen. Et faran obrir els ulls i et donaran color. Són sopes que et cremaran els dimonis que dus al ventre i se’t mengen la salut. Són sopes que et faran riure i el faran saltar i ballar. També – va somriure-, et poden fer caure. Això torra i fort.
Va dur la noia a una cabana feta fora del recinte mortuori, perquè ell hi fes vida mentre durava l’epidèmia. Va tallar pa i alls i els va posar a una olla d’aigua que va posar al foc. Cullerada a cullerada li engolia les sopes. Així va arribar el nou dia. El sol va elevar-se roent i va estendre l’escalfor pels camps, els prats i les teulades, sota de les quals la gent sofria el martiri d’una malaltia cruel. Van passar un dia i un altre. Cada nit en Francesc li donava sopes i aiguardent. A mesura que la noia agafava força se’l mirava cada vegada més horroritzada. En Francesc notava el terror en els ulls de la Rosa. No entenia perquè la jove no se’l mirava agraïda per haver-li salvat la vida. La Rosa temia les intencions de l’home que l’havia treta de la tomba. Pensava que li faria coses horribles i després la tornaria al nínxol. No s’acabava de creure que en Robert un home tan bell i tan bon treballador l’hagués posada dins el taüt i que aquell ésser vulgar i beneit la n’hagués treta. Reconeixia en Francesc i el recordava com una persona destinada a una mala vida i una trista i grisa fi. Un infeliç i una ànima en pena que tenia dificultats per caminar i per obrir les portes.
L’olor de la sopa calenta la va fer somriure en molt de temps. Llavors es va adonar que no havia de témer en Francesc. Potser les persones no són el que semblen als ulls dels altres. Va sentir l’aire de vida que li omplia els pulmons i va decidir que estaria agraïda per sempre més al seu salvador. Progressivament la pudor d’excrements i vòmits va desaparèixer. La noia encara molt dèbil havia parat de sentir el mareig que l’obligava a treure per alt i per baix. Tanmateix, amb els llavis tallats per la febre, la Rosa encara no parlava. No ho feia perquè no s’atrevia a trencar el gel. Parlar era tornar a entrar a la realitat i no sabia si seria agradable. Quan un dia en Francesc volia sortir de la caseta.
No em deixis...
El noi es va girar i es va acostar a la Rosa que es va posar a plorar d’una manera intensa i inacabable. Des d’aquell dia en Francesc va romandre llargues estones al costat de la Rosa que l’escrutava amb els seus ulls negres. El noi li va explicar tot el procés que l’havia duta dins la tomba i com n’havia sortit.
Ara – va alçar els muscles-, haurem d’avisar la teva família que t’ha plorat i et té per morta.
No.... De moment no diguis res: no vull tornar a veure aquell cabró que em va deixar enterrar viva.
Al poble la vida s’havia normalitzat, el setembre havia portat pluges intenses i persistents. L’aigua havia remullat els carrers i havia alçat l’olor del terra moll. No hi havia polsegueres. El riu havia revingut i s’havia endut els femers cap al mar. L’aire estava net i el sol havia tornat a sortir, però en un cel més blau en el qual s’hi retallaven els campanars. Fins els ocells havien deixat el bosc i tornaven a posar-se a les balconades. Les fàbriques treballaven a tota marxa i en Robert havia començat una nova vida de vidu. L’epidèmia havia obert un punt i apart al poble: tothom tenia alguna cosa per retreure’s o amagar. Tanmateix ningú havia oblidat la veu dèbil que demanava sopes des l’interior del taüt.
En Robert va provar d’anar al ball però cap noia li va fer cas. És més fins les joves de la fàbrica que li feien cas quan estava casat ara el defugien. Els antics amics el saludaven i prou. La mare i dues germanes de la Rosa havien mort però n’havia quedat una, la Dolors. Cada cop que se’l torbava el mirava amb un odi profund. Estava casada amb un traginer que el mirava de reüll, Només la por a la potencia física d’en Robert li impedia atacar-lo. La Dolors i el seu home, en Rafel, criticaven en Robert. Per darrera li feien el mal que no gosaven fer-li per davant. La gent se’ls escoltava, però com que no els anava res ni hi veien cap guany es donaven per sabuts i prou.
En Robert va començar a pensar en deixar el poble i anar a Barcelona, on sempre hi havia feina i ningú es coneixia. La Rosa es va començar a incorporar. Primer de mig cos, després intentà posar-se dreta. En Francesc l’ajudava i per tant la tocava. La Rosa s’adona que la mà d’en Francesc recorria el seu cos més enllà del necessari per ajudar-la, però no va dir res. El cas és que a mesura que la noia s’enfortia la mà es tornava més agosarada. En Francesc l’agafava pel cul sense cap necessitat. En Francesc a vegades tancava els ulls. La Rosa no sabia, perquè ho feia, però sospitava que era per no despertar d’un somni.
Vols fer-m’ho ? – digué la Rosa i en Francesc assentí amb el cap. La parella féu l’amor primer amb una certa timidesa, però cada vegada amb més intensitat. La Rosa va quedar molt contenta de com havia anat. El que s’han perdut les altres, va pensar. Poques hores després de fer-ho per primera vegada, la va agafar per la cintura. Ella es va girar i es van besar amb passió. Uns moments després tornaven a ser damunt del llit. La Rosa sentia la sang com un foc roent que li encenia les orelles i les galtes. Estava viva i molt viva i el que és més ja no estava malalta. Era una femella plena de salut que gaudia amb el mascle.
En Miquel notà un canvi en el rostre d’en Francesc, una certa brillantor als ulls; una alegria sense control... Pensà que alguna cosa anormal alegrava la vida d’aquella ànima torturada. Trista i sense il·lusió a tota hora. Sospità que s’havia convertit en un profanador de cadàvers. O si no, què feia tota la nit al cementiri? “Al cementiri hi havien molts de cadàvers de noies joves i aquell desgraciat se n’aprofitava”, va pensar.

Com moltes altres vegades, en Miquel entrà de nit al cementiri i veié llum a la caseta. La seva sospita agafava consistència. Caminà a poc a poc, mirà per la finestra. El que veié era insòlit. La Rosa totalment nua cavalcava com una posseïda el cos d’en Francesc que feia una ganyota de felicitat i recorria adelerat el cos de la dona. En Francesc no profanava cadàvers, sinó que feia l’amor amb l’esperit d’una difunta. O –, encara més impossible-, s’ho feia amb una dona viva. Va buscar l’ampolla d’aiguardent que duia al sarró, li va estirar el tap i se la va posar a la boca. Va fer un traguinyol llarg i intens. Va tancar els ulls i els va tornar a obrir. Les sines de la dona es movien frenètiques, mentre en Francesc intentava abastar-les. I de fet o feia, les premia i les xuclava. És una cosa molt d’aquest món, va pensar en Miquel.

En Miquel s’arrencà a córrer desesperadament sense adonar-se que els llums fatus el perseguien. Va trucar la porta de la rectoria. La majordoma de rostre arrugat i maliciós se’l va mirar li va dir:
Ja pot ser important el que vens a dir.
Pel passadís va aparèixer mossèn Joan amb camisa de dormir. Em Miquel explicà a mossèn Joan el que havia vist. El rector no donà crèdit al que escoltava i volia comprovar-ho per sí mateix. Acompanyat d’en Miquel que sostenia una ampolla d’aigua beneïda, mossèn Joan anà cap a la caseta, on encara hi havia llum. Deduí – com en Miquel- que la imatge de la Rosa de quatre grapes era una imatge massa d’aquest món per ser espiritual. Era una visió que no requeria aigua beneïda sinó de la corretja que li aguantava els pantalons que duia sota la sotana. A pesar de l’edat, l’home encara volia castigar els profanadors, ja no recordava el moment de l’extremunció i només veia pecat carnal desenfrenat en un lloc sagrat.
En tant que follaven. En Francesc i la Rosa van veure com la porta de la caseta s’obria de cop i apareixia mossèn Joan amb la corretja a la mà i els començava a colpejar frenèticament.
Porcs, porcs...!
Els dos joves van sortir com van poder de la caseta i van passar corrent davant dels ulls astorats d’en Miquel, que immòbil sostenia la galleda de l’aigua beneïda. Va sentir un pes a les espatlles. Era mossèn Joan que esgotat pels cops de corretja se li sostenia. L’home bufava esgotat. El cor li bategava amb força ja no tenia edat per aquells esforços. La figura d’en Miquel amb el capellà abraçat va ser enllumenat per la lluna a la porta del cementiri. La babeca que es bevia l’oli del llum de l’entrada del recinte mortuori va cridar: . En Miquel va contestar: .
Què farem? –digué la Rosa rera de la bardissa que els protegia.
Buscar roba i marxar del poble.
La parella va entrar al poble va anar cap a casa de la Dolors, la germana de la Rosa. Els carrers estaven humits per la pluja, la lluna plena vestida pels núvols esfilagarsats per la pluja els donava llum o tot quedava negre com segons el volum dels núvols. Ja no hi havia ningú als balcons, ni a les finestres. Van sentir les passes i el soroll de les claus del sereno. Es van acostar a una porta i es van abraçar, com una parella d’enamorats normal.
A dormir – va dir el sereno sense aturar-se.
Quan va haver passat, van córrer cap a una casa de planta i pis. La claror de la lluna deixava veure que havia estat pintada de blanc. La Rosa va trucar la porta. Es van sentir passes que s’apropaven. En Rafel era un home baix i prim de rostre triangular amb ulls petits. Es va quedar amb una mà a la porta i l’altra a la boca. No es movia ni deia res.
No t’espantis – va dir la Rosa i va prosseguir-: Estic viva! No ho veus.
L’home no va reaccionar. La Dolors, una dona alta i prima, d’espatlles amples i ulls grossos, va sentir la veu de la seva germana i va córrer. Quan la va veure va voler xisclar, però la Rosa li va posar la mà als llavis.
Estic viva. No t’espantis – Va dir, amb els muscles aixecats i el coll estirat. Va estirar la mà d’en Francesc i van passar la porta. Al cap de poc, tots quatre seien al voltant de la taula rodona del menjador. La Rosa parlava i a voltes en Francesc també. Van beure del porró de sobre la taula per acabar-los de demostrar que estaven ben vius. La Dolors i en Rafel es van recuperar i va escoltar en silenci la història de les sopes. Estaven penedits, perquè havien sabut del taüt que clamava sopes i, en veritat, no havien fet res. La Dolors es va aixecar i va anar a buscar la roba de la Rosa que s’havia pogut endur del pis d’en Robert.
El vestit – va dir la Rosa-, amb el qual em vaig casar- Es va despullar allí mateix i se’l va posar, amb l’esguard dirigit a en Francesc, el qual donava gràcies a Déu per haver-li donat prou valentia i enteniment com per treure la noia del nínxol.

Després va explicar que no volia viure al poble com una dona tornada de l’altre món. Es van aixecar de la taula i van marxar enmig dels petons i de les abraçades de la Dolors i d’en Robert. Durant mitja hora van can caminar sota la llum de la lluna fins al poble veí. Van anar a la fonda. Era un edifici de tres plantes situat a la sortida d’un pont. Van trucar la porta i els van obrir. Van notar que no els coneixien. La Rosa va pagar amb els diners que li havia donat la seva germana. Va demanar per la primera diligència en direcció a Barcelona.
El gall va cantar l’albada que enllumenava les teulades i elevava calitja dels carrers de terra. La parella va sortir de la fonda i es va asseure al banc. Ningú més esperava el carruatge. Abraçats, van sentir els renills dels cavalls i el ressò de les trepitjades sobre el terra. El carruatge es va deturar, el conductor va posar el fuet darrera el seient per allargar la mà i agafar els dos rals que costava el viatge. En Francesc va agafar la Rosa per la cintura per ajudar-la a pujar.
La parella es va asseure d’esquenes a la resta de viatgers. La Rosa portava el rostre tapat per no ser reconeguda per possibles viatgers del seu poble. La diligència va començar a baixar un port de muntanya. Les rodes passaven al costat de precipicis. Quan de sobte, la Rosa sentí la veu d’en Robert que es queixava de la velocitat del conductor. En Robert havia decidit deixar el poble i anar a Barcelona. Res el lligava a un lloc, on se’l tindria sempre per una mala persona i que només el toleraven, perquè tot i saber la història de les sopes tampoc havien fet res. Sentia com si a mesura que el carruatge avançava per la carretera, s’alliberés d’un llast carregós. Sentia un alè de llibertat. El dia s’alçava poc a poc i es va posar a comptar els plàtans del costat de la carretera.
Una profunda ràbia va recórrer el cos de la Rosa. Va endevinar que el seu espòs s’escapava del passat. S’escapava de la mala consciència d’haver-la deixada morir enmig d’uns dolors terribles i d’haver-la deixat enterrar viva. Les casualitats de la vida havien fet que coincidissin en el carruatge. S’aixecà del seient, es girà i dirigí la mirada a en Robert.
Mireu l’home que em va fer enterrar!!! – va cridar amb una veu rabiosa que li sortia de l’estómac. El rostre de la Rosa era el d’una fúria desfermada, amb els ulls sortits, els llavis rojos prop d’explotar de sang. Entre el roig dels llavis sortia una filera blanca que es va obrir i va mostrar uns ullals punxeguts, com la llengua vermella que sortia del rostre encès i semblava voler enganxar-lo com un llangardaix a un mosquit. La noia tenia els cabells molls de suor, alçava els braços i estirava els dits de les mans. Les ungles eren punxegudes i llargues com les de les mortes. Al seu costat, en Francesc premia els punys i avançava u rostre del qual semblava que en volien sortir els ulls. La seva visió era la de dues fúries que s’havien escapat de l’avern per turmentar els dolents.
La visió posà els cabells de punta d’en Robert. La Rosa havia tornat de l’infern per endur-se’l. Era conscient que no havia complert amb els deures del matrimoni. Ni tan sols havia estat a l’alçada dels de la condició humana. Havia fet el que havia pogut per escurçar la malaltia i encaminar la seva dona cap a la mort. S’havia sentit alleujat quan havia vist allunyar-se el taüt damunt del carro. Havia escoltat la veu clara de la Rosa que demanava sopes camí de la sepultura.
Va veure’s dins dels focs de l’infern, es va veure en companyia d’ànimes que l’estiraven cap a l’altra món. Es va trobar a l’avern enmig de dimonis que el punxaven amb forques i el cremaven amb aigua bullent.
Havia de sortir del carruatge. Va colpejar el vidre de la porta. Es van sentir els xisclets d’una dona que viatjava amb un nen, el qual també va cridar. Va girar el pom de la porta, la qual va quedar oberta. Una alenda d’aire fred va entrar al carruatge.
Miserable!!! – va cridar la Rosa que es va precipitar cap a en Robert per sobre dels seients dels altres passatgers. El carreter va sentir com el carro es movia. Va elevar el fuet i el fa fer espetegar sobre el llom dels animals que van renillar de desesperats. Va pensar: A veure si us esteu quiets. Els animals van accelerar el pas i els passatgers van sentir una estirada que els va anar enrere. La Rosa i en Francesc van quedar asseguts una altra vegada.
En Robert va aprofitar per escapar de la dona i va acostar-se a la porta oberta. El carruatge va passar per un sot i es va elevar. La Rosa es va tornar a aixecar i en Robert va saltar del carruatge. Es va sentir un crit de terror i el soroll del cos que queia barranc avall El conductor parà, els viatgers baixaren i s’acostaren a la vora del camí. En Francesc va mirar avall i va veure el cos desllorigat d’en Francesc al fons del barranc. La Rosa va voler baixar fins al cos. Va passar per un camí estret i recargolat ple d’arços i de romegueres. Va arribar al costat de la Roca, sobre la qual en Robert agonitzava. Se li acostà i li digué:
- Sopes...
Llavors en Robert se la mirà amb ulls de terror i expirà.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1028 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.