EL TRESOR

EL TRESOR

—Bon dia! És hora de llevar-se. Corre! Avui ens espera una gran aventura!
El pare m’ha despertat amb un somriure i la mare, melindrosa, em petoneja i m’ajuda a vestir.
—Anirem a una pedrera romana i trobarem un tresor!
Una aventura, una pedrera romana, un tresor... Quantes coses noves descobriré avui!
Assegut a la cadireta del cotxe, sento com el pare i la mare parlen de la Roser i el Daniel. Conec els seus fills, el Jordi i el Joan. Tenen un gosset blanc que es diu Fosca. M’ho passo d’allò més bé quan hi jugo.
Enfilem un camí de terra fins a l’aparcament. El cotxe salta i salta. Els pares riuen. Riure i saltar, és això l’aventura?
Ja veig els meus amics: corren i corren, i la Fosca també.
—Va, nens —proposa el Daniel. A veure si trobeu un tresor!
Vaig darrere el Jordi i el Joan. Em costa seguir-los.
—Ja l’he trobat! —crida el Joan —Una moneda! És de xocolata!
—Aquí n’hi ha dues més —celebra el Jordi tot content.
Veig una paret de pedra i m’hi acosto a buscar el meu tresor. Aquestes pedres són fosques, sembla que les hagin cremat. És clar, són “les pedreres romanes”!
Sento un xiulet fluix darrere una pedra i l’aparto. Uns ullets dibuixats en una cara triangular em miren. Que bé! És un animalet! I vol parlar amb mi! Es posa a poc a poc ben dret, a la meva alçada i se m’acosta. Em dirà un secret a cau d’orella? Obre molt la boca, mou una llegua partida en dos i fa ssssss...
—Oh, no! Per què l’has espantat, Fosca?
En el forat del mur que ha quedat al descobert entreveig una olla de fang, més grossa que les de la meva cuineta. A dins hi ha moltes monedes; són lletges i estan brutes. No brillen com les dels meus amics. Torno a posar la pedra i tapo el forat. No és això el que busquem.
—Marc! Vine! Aquí sí que hi ha un tresor!
És veritat! Seguint les indicacions del pare he trobat una moneda de xocolata!
—Que maca que és!
Avui ja sé què és una aventura, una “pedrera romana” i un tresor.