EL TRANQUIL·LITZANT DE CONSCIÈNCIES

Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, de Caritat diu que és una virtut teologal. 1. Estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com un mateix. 2. Amor compassiu al proïsme, generositat en el judici, humanitat, bondat, filantropia; hi ha un ventall de definicions on poder triar. Sigui com sigui, a mi la paraula em repèl, em continua fent “olor a cera” i l’evito tant com puc. Més aviat em quedo amb un altre punt de vista: La caritat és la paralització de la justícia social i, el manteniment d’una situació que afavoreix el poder, el tranquil·litzant de consciències.
Però, com que avui i aquí no em toca a mi de reflexionar-hi, i el que volia explicar és “un conte”.
Una vegada hi havia una noia, molt poc convencional, amb la qual cosa es creava o bé moltes enemistats, o tot al contrari, gent que pensava com ella però no ho deia, que ve a ser igual, o pitjor; té un palíndrom lleig: hipocresia. Per tant, decidí prescindir de l’opinió d’uns i altres, i tirà pel dret. Vestia bé, es divertia i mostrava la seva vessant frívola quan calia, que era sovint.
En ocasions, algun dels seus “coneguts” o “saludats” se la, mira per damunt l’espatlla quan davant d’un “pidolaire” que demana, ella hi passa de llarg, mentre l’acompanyant de torn, “els fa caritat”. Frívola i desenfadada els hi diu que “la caritat ben ordenada comença per un mateix”. I gosa fer una rialleta.
Del que pensa i del que fa, no en diu res perquè no vol confondre ni confondre’s. Des de què té una activitat secreta, sap el valor d’un somriure, del gest d’estrènyer una mà, de donar o tornar un petó a algú que es troba en aquella fila d’homes i dones que esperen ser atesos.
Acaba de pronunciar la dita quan, una dona mal vestida s’apropa, l’atura i, confiada, l’abraça. Els que l’acompanyen, contemplen amb estupor com ella correspon contenta i amb naturalitat a l’abraçada.
Sí, els diu, ens coneixem des de fa temps. És clienta assídua del centre on repartim aliments i roba a qui ho demana. I, es queda tan ample!.