El toro per les banyes

Mentre escric aquestes línies, s'està produint un seguit de decisions de governs autonòmics en mans del PP per defensar des de les institucions les curses de braus. Va començar Esperanza Aguirre escenificant el seu suport (amb imatges incloses a tots els diaris de Madrid) fotografiant-se amb la capa torera a les mans al bell mig d'una plaça. València i Múrcia han continuat l'ofensiva afegint-se a la defensa a ultrança de la "festa". Fins i tot, volen la declaració de patrimoni cultural de la humanitat per la U.N.E.S.C.O. i l'ensenyament a les escoles de tot el món del toreig. I tot aquest enrenou ve motivat, és clar, per la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les curses en el Parlament de Catalunya i les diferents compareixences que hi ha hagut fins ara, a favor i en contra.

D'aquesta manera, el PP posa el debat en clau nacionalista. És veritat, com diuen alguns defensors de les curses a Catalunya que no es pot parlar d'una "festa" espanyola perquè algunes de les places més antigues estan o es varen construir en el principat. Certament, personalitats cèlebres com Orson Welles o Hemingway n'eren seguidors però no es pot negar que el franquisme va aprofitar l'espectacle per atreure el turisme, convertint-lo en un tòpic més com el sol, la sangria o la paella. Si imaginem una Espanya casposa, si pensem en les pel·lícules oblidables de Landa, López Vázquez o Sacristán, si tenim present en la retina la paròdia passada de voltes de Santiago Segura i el seu Torrente, no podem deixar de pensar en el típic torero amb el "traje de luces" ben cenyit, la "montera" i el "capote".

Però la iniciativa popular que ara s'està tramitant no es planteja aquestes qüestions ni demana la prohibició per motius d'identitat, si no que rebutja de ple que es faci un espectacle del patiment d'un animal i que alguns qualifiquin com a art el que és senzillament una tortura. Sempre hi ha hagut detractors de les curses, fins i tot, en els finals del franquisme. La cosa es feia en petit comitè, naturalment. Eren persones que no podien suportar la visió de la sang (i llavors la televisió era en blanc i negre!) i expressaven el seu malestar quan veien aquell devessall que sortia de la boca del toro després de l'estocada. Els arguments dels defensors són molt febles perquè invocar l'art, la cultura o la tradició per mantenir aquesta salvatjada, significaria acceptar que no hem avançat gens des del segle XIX pel que fa al respecte que s'ha de guardar cap a tots els éssers vius.