El titellaire

El titellaire

Un home vestit amb pantaló i americana negra, camisa blanca, corbatí gris i un barret de copa al cap, puja al metro a l’estació de Sants. Sosté un maletí metàl·lic amb la mà dreta coberta amb un guant blanc. Busca un seient i seu davant dues persones.
 Quan porta una estona de trajecte es treu el guant blanc, obre el maletí i treu un titella. Sense pressa, se’l posa a la mà dreta i comença a parlar-l’hi. 
—Què tal estàs avui, Manel?
Els companys de seient queden perplexes. Senten una veu estranya responent que sembla venir del putxinel·li.
—Pots comptar! — Respon el guinyol en un to enfadat.  
—Estàs nerviós? — Segueix preguntant-li.
—A tu que et sembla! Faràs igual que l’últim dia deixar-me plantat per la Rebeca?
—Ja saps que va ser un assumpte de màxima urgència. A la Rebeca li vas salvar la vida deixant-la sortir en el teu lloc. Estava molt deprimida perquè no podia fer la seva cançó preferida i em temia el pitjor.
—I jo què? Has pensat com em vaig sentir?
—Bé, perdona! — Diu l’home en un to conciliador. —Avui seràs el primer a actuar i et deixaré dir el vers que tant t’agrada.
—M’ho promets?
—I tant! Amic meu.
Amb la mateixa discreció amb què ha tret el ninot el torna a desar dins del maletí. Es posa el guant blanc i resta callat mentre segueix el trajecte. Els del seient del davant fan veure que no ha passat res.

       Però de sobte, se senten sorolls i crits somorts. Ell fa el mateix ritual del guant, l’obre i es troba la Rebeca sobre en Manel entortolligats amb les mans a la cara.
—Voleu fer el favor d’estar quiets? Què pensaran de vosaltres?
Els veïns s’aixequen esperitats i marxen a l’altra punta del vagó.
—Prou, he dit que prou! Estic cansat de què us baralleu cada dos per tres. Si no pareu, mai més ús treure a l’escenari, està clar?
Per l’altaveu, anuncien una parada. De pressa, tanca el maletí i surt del vagó. Camina per l’andana fins a trobar el rètol: “Sortida al Frenopàtic”. 
—Hem arribat nois.

 

Pseudònim:   Sepusi.