Cercador
El setè aniversari
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
EL SETÈ ANIVERSARI
L’aniversari era un mot que regalimava per les espatlles de molta gent. A vegades, com una dolça salabror de records excitants i olor de xocolata. D’altres, esdevenia un espiral de punxes engargussat a la gola o una amargor punyent amb regust de cendra enganxosa i aspra.
L’Alba, havia ressorgit d’un passat funest i àcid, per decisió pròpia i meditada. Havia tallat les ales a aquell patró erroni, configurat per les creences que persistien arrelades al seu cap, que alimentaven l’ego desvergonyit i erràtic durant tants anys .
Un toc-toc a la porta va disparar les alertes, ombres encara del seu passat i del seu cervell reptilià; però que era ja un vell conegut.
Es va llevar lentament i mandrosa d’aquella butaca beix vellutada i tendra, tro dels seus records, i va trepitjar el present.
El pom va rodar atrapat pels seus dits, que el premien amb força. Va badar la porta i va veure com els ulls de la Laura, la miraven d’aquella manera.
No va saber què dir: ni un sol mot s’apropà a la gola. Les paraules havien quedat soterrades més enllà de la consciència, allí on rauen els records recoberts de capes i capes, de lleugers vels que ofeguen la seva possibilitat de respirar lliures i honestos, ensems que a vegades colpidors i terribles.
Va estirar els seus braços per embolcallar- la, fins a fondre-la dins seu, per transmetre-li la seva escalfor honesta, que no requeria de mots ni grans discursos.
Aquell maleït accident les havia distanciat durant anys i, a cada commemoració, es repetia el dolor i la culpa.
L’Alba havia hagut de transitar mot temps sola, buscant-se fins a trobar-se. El camí interior fins al perdó, la mirada amable, l’agraïment profund i sincer, fins i tot en allò envers el què pensàvem que no teníem res a aprendre, havia arribat al seu cor. Havia necessitat anys per perdonar-la. Cada cop que els ulls es miraven, se li clavava al cor l’enyorança del seu fill de nou anys.
Avui, era el setè aniversari de la mort d’ en Claudi.
Cristina Simon i Mencion
L’aniversari era un mot que regalimava per les espatlles de molta gent. A vegades, com una dolça salabror de records excitants i olor de xocolata. D’altres, esdevenia un espiral de punxes engargussat a la gola o una amargor punyent amb regust de cendra enganxosa i aspra.
L’Alba, havia ressorgit d’un passat funest i àcid, per decisió pròpia i meditada. Havia tallat les ales a aquell patró erroni, configurat per les creences que persistien arrelades al seu cap, que alimentaven l’ego desvergonyit i erràtic durant tants anys .
Un toc-toc a la porta va disparar les alertes, ombres encara del seu passat i del seu cervell reptilià; però que era ja un vell conegut.
Es va llevar lentament i mandrosa d’aquella butaca beix vellutada i tendra, tro dels seus records, i va trepitjar el present.
El pom va rodar atrapat pels seus dits, que el premien amb força. Va badar la porta i va veure com els ulls de la Laura, la miraven d’aquella manera.
No va saber què dir: ni un sol mot s’apropà a la gola. Les paraules havien quedat soterrades més enllà de la consciència, allí on rauen els records recoberts de capes i capes, de lleugers vels que ofeguen la seva possibilitat de respirar lliures i honestos, ensems que a vegades colpidors i terribles.
Va estirar els seus braços per embolcallar- la, fins a fondre-la dins seu, per transmetre-li la seva escalfor honesta, que no requeria de mots ni grans discursos.
Aquell maleït accident les havia distanciat durant anys i, a cada commemoració, es repetia el dolor i la culpa.
L’Alba havia hagut de transitar mot temps sola, buscant-se fins a trobar-se. El camí interior fins al perdó, la mirada amable, l’agraïment profund i sincer, fins i tot en allò envers el què pensàvem que no teníem res a aprendre, havia arribat al seu cor. Havia necessitat anys per perdonar-la. Cada cop que els ulls es miraven, se li clavava al cor l’enyorança del seu fill de nou anys.
Avui, era el setè aniversari de la mort d’ en Claudi.
Cristina Simon i Mencion
Comentaris
-
Agre-Dolc[Ofensiu]dickneiona | 19-05-2020 | Valoració: 10
Nomes amb unes quantes linees l'autora Cristina Simon, aconsegueix portar-nos pel cami del dolor i el perdo, en aquest relat esferidor.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!