El sentinella

EL SENTINELLA

En el suburbi, la part més demolidora i empobrida de la ciutat, on la negror i grisor de les façanes, la flaira a olor de pixum i de clavegueram, l’ensordidor silenci, la fredor, buidesa i brutor, decoren els estrets, enrevessats i foscos carrers, un gat negre passeja per les teulades amb placidesa, quietud i fermesa. El sento miolar, potser de gana o de fred, no ho sé, passada una estona calla, observo com s’hi arrauleix a l’ampit d’una finestra.
La bramada i el plor d’una persona m’intriga, copso el gat marxar i tornar més tard amb un mos de pa a la boca que deixa caure pel finestral, tot seguit, desapareix.
El foscam de la nit em provoca recel i por, tanmateix, és màgic veure la resplendor de la límpida i virginal llum de la lluna reflectida en el pèl del sentinella, es percep vigor i positivitat entre tots dos.
Capto el clamor d’algú, el gat apareix amb un bocí d’aliment entre les dents, el deixa caure i se’n va. A mitjanit, en mig d’un emmudiment i una serenor sepulcral, un gemec em desperta, observo que el gat s’endinsa per aquella altra finestreta i la calma torna a ser-hi. Passada una estona, l’ensordidor soroll de la sirena d’una ambulància m’alerta, miro i clisso que s’atura al carrer per endur-se una persona que dies més tard retornarà novament.
L’hivern ha arribat, desperto un dia plujós i gèlid percebent certa immobilitat i rigidesa al cos, crido temorejada pel pànic que sofreixo. El gat passeja pel relleix de la meva finestra, més tard desfila, en tornar m’obsequia amb un teulís de menjar que du al dentat. A la foscúria i terrible fredor de la matinada, un esgarrif em recorre l’espinada, el gat entra, s’enrosca sobre meu i m’abrigalla. L’endemà noto una alleugerada millora. Aguaito com el gat negre continua passejant per les teulades amb delicadesa, sentinella d’allò que succeeix al seu voltant, em fa sentir acotiada i protegida.
Qui ho havia de dir que un gat negre vetllaria pel benestar de qui li mostra un gran respecte, per allò de la superstició.


Pseudònim
Aliec