El savi marí

Arrupit rere un roca, Aristocles esperava sota l’Urà estrellat, a la vora de la mar. La lluna brillava com l’ull lletós d’un ciclop cec i, quan l’home alt emergí de les aigües, la seva llum blanca es reflectí en la miríada de gotes que penjaven dels seus músculs tensos com una corda de lira. Aristocles s’acostà a ell lentament, amb precaució de no produir cap so; quan estigué suficientment a prop saltà sobre ell i el tenallà amb els seus braços. L’home aquàtic es sacsejà violentament, sorprès per l’abraçada del jove; la seva pell es tornà lliscosa com l’aigua i en un instant transmutà en un peix que intentava tornar a la mar. Però els seus esforços foren en va; Aristocles li clavà els seus dits índexs per les agalles i el féu resignar-se i prendre la seva forma primitiva: la d’un ancià geperut, l’aparença real del déu Proteu, coneixedor dels revolts més ocults del riu sagrat. Aristocles no podia creure que hagués capturat a l’esquiu savi marí, estava eufòric.
—Les llegendes —digué nerviós— conten que el teu crani guarda tot el coneixement del món —Proteu assentí—. Per fi les paraules dels papirs m’han donat profit. D’acord, doncs el que jo vull són dones. Revela’m la manera de fer que les noies vinguin a mi i et deixaré marxar.
—Si és el que desitges, barbamec.
Proteu s’acostà a ell i li mussità el secret a cau d’orella.

Mesos després d’aquell episodi, un teuladí descendí cap a una sorollosa multitud formada únicament per dones i encapçalada per Aristocles. El pardal s’acostà al noi i refilà:
—Com va, barbamec?
Aristocles reconegué la veu, era Proteu.
—Proteu ¬—cridà desesperadament¬—, aquestes noies em segueixen contínuament amb els seus crits i les seves queixes. Vaig a tornar-me boig.
—Clar, això és perquè tu em demanares les paraules que atrauen a les dones, i t’oblidares de les que les espanten. S’ha d’anar amb compte amb allò que es desitja.
I dit açò, Proteu deixà al noi i desaparegué en el firmament entre un núvol de rialles.


Alexandre Arcos Pujades