El riu

EL RIU


Volíem fer unes vacances diferents. Turisme solidari per transportar material sanitari a l'hospital governamental de Bansang en la regió de Upper River, Gàmbia.
Després d'un plàcid trajecte pel riu fins Kuntaur, últim port on recalen vaixells de gran tonatge, arribem a la illa de Janjanbureh. Aquí s'acabaven les comoditats de la civilització, no hi ha electricitat ni aigua calenta. Els allotjaments són cabanes africanes amb taulada vegetal i a la nit cal portar llanterna per veure que trepitges.
Uns músics autòctons amenitzen el sopar i acabem dansant amb la gent de l'aldea, Els convidem, demanen refrescos o sucs, mentre nosaltres prenem unes cerveses. In Gambia, no problem, diuen. Ells no beuen alcohol, són musulmans però tolerants.
Un home es presenta.
—Em dic Basiru, tinc la barcassa que us portarà a Upper River. M'han dit que sou de Barcelona.
—Ell és Xavi i jo, Sara. Com és que parles tan bé el català?
—Vaig estar al Maresme fent de pagès uns quants anys. Fins que la meva mare va emmalaltir i vaig tornar.
...
L'endemà despertem d'hora. Basiru i el seu ajudant Lamín carreguen els paquets a la barcassa i emprenem viatge riu amunt, vigilats pels babuïns que salten de branca en branca.
El Lamín es llença a l'aigua amb un arpó. M'espanto! No gaire lluny, veig uns cocodrils prenent el sol.
El Basiru em tranquil·litza. Són animals de sang freda, a aquestes hores del matí, encara no tenen prou energia.
Un xivarri ens crida l'atenció, els micos anuncien perill des dels arbres i apareix una manada d'hipopòtams. Per sort el Lamín ja tornava amb un bon grapat de peixos.
Davant d'un tiberi de peix a la brasa i mangos, el Basiru ens explica el seu periple cap a Europa. Un llarg camí pel desert, fam, sed, esgotament i amics que es van quedar pel camí. Arribaren a Líbia on foren tractats com esclaus fins que van escapar en una pastera. Quan el rescataren, estigueren a punt de retornar-lo a l'Àfrica, se'n va lliurar perquè només tenia disset anys.
Allò sí que va ser una aventura.



Estefania