Cercador
El restaurant "Mena Rojas".
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
No sé cuinar, tret d'alguns plats senzills com truita, ous ferrats, patates cuites amb verdura o arròs bullit, i coses a la planxa, que em van permetre de sortir-me'n, quan el confinament amb motiu de la pandèmia. Per això dino al restaurant; per això i perquè a cinc minuts de casa n'hi ha un on es menja bé i té un menú de 12 € de dilluns a divendres (14 € dissabtes i festius).
Morta la meva dona, vaig estar uns dies provant diversos restaurants del barri, fins que vaig decidir quedar-me en aquest. Com que el portaven una parella de joves xinesos, perquè no hi hagués cap dubte sobre el menjar que s'hi donava li van posar un nom asèptic, "Cafeteria Restaurante Mena Rojas" (és al carrer Juan de Mena, a tocar de la placeta i mercat de Rojas Clemente), i a fora, a la pissarra amb el menú, a triar entre quatre primers plats, quatre segons i postres, a dalt de tot posava "MENÚ (cocinera española)".
Efectivament, fins que van tancar durant la pandèmia, a la cuina hi havia una senyora que plegava a les tres, al menjador hi havia el propietari, servint, i la seva dona es repartia entre la cuina i el menjador. Quan van obrir, per etapes, ja només eren dos: els propietaris. Durant les primeres setmanes, cap al migdia m'enviaven per whatsapp una foto del menú, jo contestava dient què menjaria (aquest procediment encara perdura) i a les dues passava a recollir-ho; després va seguir un curt període en què hi anava a menjar, però a les tauletes de fora; encara hi hagué una transició en què es podia menjar a dintre, però amb un aforament limitat i mantenint distàncies entre taules, i finalment es restablí el que anomenaven "nova normalitat", que eren les condicions prepandèmia amb la recomanació expressa de tenir el local ben ventilat.
Són pencaires com ells sols. Per primera vegada des que hi anava, l'agost de 2024 es van prendre divuit dies de vacances. Fora d'això, el restaurant és obert tot l'any de dilluns a diumenge, amb comptadíssimes excepcions.
La mestressa va prendre bona nota de la manera de treballar de la cuinera espanyola, i a sobre hi va introduir variants imaginatives que no traïen els principis de la genuïna cuina mediterrània. Quan he dut amics a dinar, s'han fet creus de com de rebé cuina aquesta noia i, en particular, de com li surten els arrossos. Haig d'aclarir que, dels quatre primers plats del menú, al llarg de la setmana un és fideuada o sis tipus diferents d'arròs, entre els quals excel·leixen la paella valenciana i l'arròs al forn. Anys enrere, quan em lliurava, entre altres plaers que he oblidat, als de la bona cuina, recordo que acceptava, com a contingència inevitable, que un plat tan consagrat com la paella (a la de marisc, que és la que més predicament té a Catalunya, la mare dels ous no és el marisc sinó l'encert en el sofregit, l'arròs, l'aigua, el foc i els temps) de vegades l'esguerressin fins i tot als restaurants més acreditats. Doncs bé: en vuit anys no recordo que la mestressa del Mena Rojas hagi fallat un sol cop amb l'arròs.
Ell es fa dir Txin. Ella argumenta que el seu nom seria de mal pronunciar per als occidentals, es fa dir Maria i tots contents. Parla força bé l'espanyol. Ell té una dicció més gutural i un petit vici: a falta d'altres recursos lingüístics perquè els clients trobin una acollida afable, els tracta a tots de "jefe" o "jefa", tret dels clients més antics, com jo, als qui anomena pel seu nom, valgui la redundància. Tenen la parelleta, una nena de deu o dotze anys i un nen que en deu tenir vuit i jo diria que pateix de la síndrome d'hiperactivitat (ignoro si també té dèficit d'atenció). Ho dic perquè acostumen a dinar, amb l'àvia, a la taula del costat, i el veig de cua d'ull. L'altre dia, estranyament, estava concentrat en una lectura escolar, en veu alta, i em va sorprendre agradablement que llegís valencià: a la seva edat aprendrà fàcilment quatre llengües: xinés (quan parlen entre ells no n'entenc un borrall, però per la fonètica juraria que no parlen xinès mandarí), castellà, valencià i suposo que anglès, llengua amb què els pares, quan cal, també es fan entendre. Alguns dels treballadors de la Intersindical s'adrecen a la Maria i el Txin en valencià, i crec que, de mica en mica, n'aniran aprenent.
I, ja que ha sortit la Intersindical, hauré d'aclarir què hi pinta en aquest relat. Pel que he llegit, és un sindicat amb força implantació als sectors de la sanitat i l'ensenyament, i la seva seu a València és al carrer Juan de Mena, just al davant del Mena Rojas. De dilluns a divendres, a l'hora de dinar, sempre hi ha alguns treballadors a fora, fent la cerveseta, i moltes vegades es queden a dinar. Com he dit, alguns d'ells, valencianoparlants, fan pedagogia i s'adrecen a tothom, Txin i Maria inclosos, en valencià, cosa que a la ciutat de València, profundament castellanitzada, té el seu mèrit.
Per acabar, una anècdota. El nou d'octubre és la Diada nacional del País Valencià: al matí, a la plaça de l'Ajuntament es fa la celebració oficial; a la tarda, a la plaça de Sant Agustí es concentren els grups més nacionalistes i esquerrans. Doncs bé, el nou d'octubre del 2022, en entrar al restaurant me'l vaig trobar ple de gent com mai ho havia vist: calculo que hi havia unes seixanta persones, algunes de les quals s'esperaven dretes malgrat que hi havia cadires que s'havien endut d'algun altre lloc. La meva tauleta estava a punt, com sempre, amb el cobert, l'ampolleta de vi, la de gasosa i la cistelleta de pa. Vaig seure-hi i de seguida vaig reconèixer treballadors de la Intersindical, però la majoria de gent m'era desconeguda... fins que els meus ulls es van aturar en un individu grassonet i amb barba, que em resultava familiar: era l'Oriol Junqueras. Es veu que venia amb una delegació d'ERC, a fer costat als companys d'ERPV a la concentració de les cinc de la tarda, i algú de la Intersindical els havia dit que hi havia un restaurant baratet on es menjava bé. L'endemà vaig preguntar a Txin si havien pogut donar menjar a tots i, com traient-ne importància, va limitar-se a contestar que sí.
Morta la meva dona, vaig estar uns dies provant diversos restaurants del barri, fins que vaig decidir quedar-me en aquest. Com que el portaven una parella de joves xinesos, perquè no hi hagués cap dubte sobre el menjar que s'hi donava li van posar un nom asèptic, "Cafeteria Restaurante Mena Rojas" (és al carrer Juan de Mena, a tocar de la placeta i mercat de Rojas Clemente), i a fora, a la pissarra amb el menú, a triar entre quatre primers plats, quatre segons i postres, a dalt de tot posava "MENÚ (cocinera española)".
Efectivament, fins que van tancar durant la pandèmia, a la cuina hi havia una senyora que plegava a les tres, al menjador hi havia el propietari, servint, i la seva dona es repartia entre la cuina i el menjador. Quan van obrir, per etapes, ja només eren dos: els propietaris. Durant les primeres setmanes, cap al migdia m'enviaven per whatsapp una foto del menú, jo contestava dient què menjaria (aquest procediment encara perdura) i a les dues passava a recollir-ho; després va seguir un curt període en què hi anava a menjar, però a les tauletes de fora; encara hi hagué una transició en què es podia menjar a dintre, però amb un aforament limitat i mantenint distàncies entre taules, i finalment es restablí el que anomenaven "nova normalitat", que eren les condicions prepandèmia amb la recomanació expressa de tenir el local ben ventilat.
Són pencaires com ells sols. Per primera vegada des que hi anava, l'agost de 2024 es van prendre divuit dies de vacances. Fora d'això, el restaurant és obert tot l'any de dilluns a diumenge, amb comptadíssimes excepcions.
La mestressa va prendre bona nota de la manera de treballar de la cuinera espanyola, i a sobre hi va introduir variants imaginatives que no traïen els principis de la genuïna cuina mediterrània. Quan he dut amics a dinar, s'han fet creus de com de rebé cuina aquesta noia i, en particular, de com li surten els arrossos. Haig d'aclarir que, dels quatre primers plats del menú, al llarg de la setmana un és fideuada o sis tipus diferents d'arròs, entre els quals excel·leixen la paella valenciana i l'arròs al forn. Anys enrere, quan em lliurava, entre altres plaers que he oblidat, als de la bona cuina, recordo que acceptava, com a contingència inevitable, que un plat tan consagrat com la paella (a la de marisc, que és la que més predicament té a Catalunya, la mare dels ous no és el marisc sinó l'encert en el sofregit, l'arròs, l'aigua, el foc i els temps) de vegades l'esguerressin fins i tot als restaurants més acreditats. Doncs bé: en vuit anys no recordo que la mestressa del Mena Rojas hagi fallat un sol cop amb l'arròs.
Ell es fa dir Txin. Ella argumenta que el seu nom seria de mal pronunciar per als occidentals, es fa dir Maria i tots contents. Parla força bé l'espanyol. Ell té una dicció més gutural i un petit vici: a falta d'altres recursos lingüístics perquè els clients trobin una acollida afable, els tracta a tots de "jefe" o "jefa", tret dels clients més antics, com jo, als qui anomena pel seu nom, valgui la redundància. Tenen la parelleta, una nena de deu o dotze anys i un nen que en deu tenir vuit i jo diria que pateix de la síndrome d'hiperactivitat (ignoro si també té dèficit d'atenció). Ho dic perquè acostumen a dinar, amb l'àvia, a la taula del costat, i el veig de cua d'ull. L'altre dia, estranyament, estava concentrat en una lectura escolar, en veu alta, i em va sorprendre agradablement que llegís valencià: a la seva edat aprendrà fàcilment quatre llengües: xinés (quan parlen entre ells no n'entenc un borrall, però per la fonètica juraria que no parlen xinès mandarí), castellà, valencià i suposo que anglès, llengua amb què els pares, quan cal, també es fan entendre. Alguns dels treballadors de la Intersindical s'adrecen a la Maria i el Txin en valencià, i crec que, de mica en mica, n'aniran aprenent.
I, ja que ha sortit la Intersindical, hauré d'aclarir què hi pinta en aquest relat. Pel que he llegit, és un sindicat amb força implantació als sectors de la sanitat i l'ensenyament, i la seva seu a València és al carrer Juan de Mena, just al davant del Mena Rojas. De dilluns a divendres, a l'hora de dinar, sempre hi ha alguns treballadors a fora, fent la cerveseta, i moltes vegades es queden a dinar. Com he dit, alguns d'ells, valencianoparlants, fan pedagogia i s'adrecen a tothom, Txin i Maria inclosos, en valencià, cosa que a la ciutat de València, profundament castellanitzada, té el seu mèrit.
Per acabar, una anècdota. El nou d'octubre és la Diada nacional del País Valencià: al matí, a la plaça de l'Ajuntament es fa la celebració oficial; a la tarda, a la plaça de Sant Agustí es concentren els grups més nacionalistes i esquerrans. Doncs bé, el nou d'octubre del 2022, en entrar al restaurant me'l vaig trobar ple de gent com mai ho havia vist: calculo que hi havia unes seixanta persones, algunes de les quals s'esperaven dretes malgrat que hi havia cadires que s'havien endut d'algun altre lloc. La meva tauleta estava a punt, com sempre, amb el cobert, l'ampolleta de vi, la de gasosa i la cistelleta de pa. Vaig seure-hi i de seguida vaig reconèixer treballadors de la Intersindical, però la majoria de gent m'era desconeguda... fins que els meus ulls es van aturar en un individu grassonet i amb barba, que em resultava familiar: era l'Oriol Junqueras. Es veu que venia amb una delegació d'ERC, a fer costat als companys d'ERPV a la concentració de les cinc de la tarda, i algú de la Intersindical els havia dit que hi havia un restaurant baratet on es menjava bé. L'endemà vaig preguntar a Txin si havien pogut donar menjar a tots i, com traient-ne importància, va limitar-se a contestar que sí.
Comentaris
-
Bon profit![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 20-05-2025 | Valoració: 10
Tens raó. El més important d’una paella és l’arròs i la seva textura. Quan baixo al pis de l’Hospitalet, també anem a dinar a L’oficina, un restaurant de menú a 12,5 € i que fan una paella de collons! Visca la bona literatura i visca el bon menjar! Una abraçada.
Aleix -
Xafarders[Ofensiu]SrGarcia | 19-05-2025
Dones el que promets: valencians, "xinos" i paella, i de propina una meravellós arròs al forn. Un amic meu, de la Font d'en Carròs, em va dir que menjaven paella cada dia, excepte els diumenges que menjaven "putxero" i els dilluns que feien arròs al forn amb el que havia sobrat.
Dels xinesos es pot dir qualsevol cosa excepte que no siguin treballadors, últimament ho fan molt això de fer una cuina "de fusió", que en diuen ara i es poden veure bars amb bastanta tirada al sincretisme gastronòmic.
És cert el que diu llpages sobre que ens agrada escoltar la vida dels altres. Ell diu que som "xafarots", jo en diria "xafarderots", som així, no ho podem evitar.
Molt bonica l'explicació, les diverses circumstàncies culturals no pesen tant, sí es vol. -
Aclariment:[Ofensiu]Joan Colom | 19-05-2025
En realitat he escrit aquest relat per donar compliment a la promesa amb què acabava el comentari al relat presentat (fora de concurs) per SrGarcia al RepteClàssic DCCCIII: "Aprofito l'avinentesa per aclarir [...] I també per anunciar-te un relat autobiogràfic, ambientat a València, amb valencians, 'xinos' i paella".
-
La quotidianitat[Ofensiu]llpages | 19-05-2025
Per què la vida dels altres sovint ens desperta interès? Potser perquè volem saber si és gaire diferent a la nostra? Perquè som uns xafarots? Respongueu el que volgueu, el secret està en saber-la explicar bé, molt bé. I aquest és el cas del relat que ens ocupa, tan intranscendent com amè. Com deia el aquell, "la qüestió és passar l'estona".
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB COMBINACIÓ DE PRONOMS FEBLES.
- Pardals.
- Vint nanoocurrències sobre SUPERPOBLACIÓ.
- Hiperpotenciació.
- Sanció i represàlia.
- Sense títol.
- Edward Hopper (1882-1967).
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB CASTELLANADES O HIPERCATALANADES.
- El restaurant "Mena Rojas".
- Habemus papam et mamam!
- Girar-se com un mitjó o com un guant?
- Dels ocellets a la inquietud.
- "Parenostre" (Manuel Huerga, 2025).
- Impressió, sol de tarda.
- Trenta nanoocurrències sobre GRAPA.